Castell. Torre Rodona

Autor: Jaume I Conqueridor
Obra: Crònica o Llibre dels Feits , 1982

350

 

E, quan venc passats los dos mesos envià'ns l'alcaid un sarraí qui havia nom Abolcasim e faem eixir tots los de la nostra tenda per parlar ab ell. E ell, quan veé que no hi havia negú sinó nos, dix-nos que l'alcaid nos saludava e que es comanava en la nostra gràcia així com en aquell hom del món qui major cor havia de servir, e d'amar e d'honrar, e que ens enviava a dir per que el teníem assetjat; que bé sabíem nos que son pare li havia manat que a negun crestià del món ni a sarraí non lliuràs aquell castell si a nos no, si ell lo havia a perdre; e que no ell per nos lo tenia, e que ell jamés no el devíem tenir assetjat ni fer mal que faria altra via sinó la nostra. E nos responem-li que ben sabíem per oïda aquelles paraules que li havia manades son pare, mas pus Déus volia que nos fóssem rei del regne de València, e que Xàtiva era lo pus noble lloc que hi fos de València enfora, que ell ho devia voler, car d'altra manera li poríem nos fer bé, si que ell e son llinatge ne porien viure honradament; altra, que el castell de Xàtiva que faïa per nós, car era clau de l'altre regne, e nós no seríem rei del regne de València, si Xàtiva, no era nostra; per què el pregàvem que ell ho volgués, car d'altra manera nos no podíem partir d'aquell lloc tro que l'haguéssem. E, quan ell ho haja feit costar a nós, ell no serà fora de messió que no l'haja a metre en retener, aquell lloc; e seran dos dans, un a nós e altre a ell, e ell pot escusar açò per la nostra amor ab lo benefici que nos li darem, e açò semblarà mills seu que nos li darem, e Xàtiva semblarà mills nostra.

Autor: Bernat Desclot
Obra: Crònica , 1982

E així tots los sarraïns paliers del regne de València se llevaren tots contra el rei; si que les novelles vengren al rei en la ciutat de Valèntia que tots los sarraïns del regne s'eren alçats e havien emblats bé quaranta castells, e adoncs lo rei cavalcà ab dos-cents cavallers e ab dos mília hòmens a peu, e anà-se'n a Eixàtiva per tenir aquí frontera als sarraïns.

E quan venc un jorn, mijant juny, e'1calenar de 1276, novelles vengren al rei que sarraïns a cavall e a peu havia entrats en la vall d'Albaida e que havien corregut prop de Xàtiva. E el rei aitantost guarni's e muntà a cavall, e tots sos cavallers atresi e la gent d'Eixàtiva, e eixiren defors de la vila per entrar en la vall. Mas En Guillem Ramon de Montcada, e En Pere de Montcada, maestre del Temple, e En Garcia Ortiç de Sagra no volgren que el rei hi anàs, ans deixeren que si ell hi anava, que ells se'n tornarien; si que el rei se'n tornà, e En Guillem Ramon de Montcada, el maestre del Temple son frare, e En Garcia Ortiç, ab cent cinquanta cavallers e ab cinc-cents servents, cavalcaren e entraren en la vall. E aquí encontraren-se ab sis-cents cavallers sarraïns e ab gran res d'hòmens a peu, e foren en tal guisa sobrats per los sarraïns, que anc no pogren escapar ne fer negunes tornes; si que hi moriren tots, sinó En Guillem Ramon de Montcada qui n'escapà, si cinquè de cavallers, e fo nafrat en la cuixa. E els sarraïns menaren-se'n pres En Pere de Montcada, maestre del Temple, e meseren-lo a un castell qui ha nom Biar.

Autor: Martí Domínguez i Barberà
Obra: Els horts , 1990

Arribaren al castell. La successió de finestres, arcades, baranes, replanells i terrats, oferia innombrables miradors per disfrutar als quatre punts de l'horitzó els paisatges impressionants que emmarcaven la fortalesa, tota ella construïda damunt la cresta mateixa de la muntanya; paisatges èpics o virgilians, de serralades per unes bandes, de llunyans i suaus conreus per altres. L'altitud del lloc, donant més verticalitat a la visió, descobria millor les barrancades fondes de la serra veïna, els abismes agraonats pels bancals del seca, de garrofers turmentats i anèmics ametlers. Això per una banda; que, per l'altra, també la vall oferia un dibuix més perfecte, encara que més llunyà, millor retallats els rectangles dels guarets de la Costera de Ranes, amb els sienes i els vermells de la terra molsa alternant enmig dels verds foscos i frondosos dels horts de tarongers o els altres verds més tendres i clars, més llisos, de les hortes polides. I els poblets clars, alegrant com pomells de veles blanques aquella mar de verdors.

Autor: Vicent Andrés Estellés
Obra: Mural del País Valencià III , 1996

Crema de Xàtiva

 

I

 

Rosa de llum, eixamplat extermini,

rosa d'amor, flames devoradores,

rosa constant a dintre el terratrèmol,

rosa fluint com la mateixa sang!

 

Agenollat davant el teu dolor

invocaré les paraules terrestres

i aixecaré una cendra malmesa

per sobre els caps expectants de la terra.

 

Oh gran dolor, estupefacte incendi.

Oh gran dolor, hores sense salpàs.

Oh gran dolor, missa a fulles corcades.

 

Ciutat, ciutat de llarga cabellera.

Ciutat, ciutat de les fonts remoroses.

Ciutat, ciutat de l'invicte destí!

Autor: Vicent Andrés Estellés
Obra: Mural del País Valencià III , 1996

Crema de Xàtiva

 

X

 

Xàtiva, pren la corbella a la mà!

T'esperen jorns de llum consolidada!

T'espera el lloc il·limitat de feixos!

Bollirà el mar com la cassola en forn!

 

Precipitat, amb tanta llum sagrada,

com a un barranc, al teu futur de glòria,

et cante a tu, oh ciutat del passat,

vers un futur de collita i camí!

 

T'espera el solc i t'espera la lloma,

el clar matí de llum ultrapassada,

la clara nit d'egregi epitalami!

 

Vindràs amb mi, perquè jo vull que vingues,

i encendràs focs sagrats dalt els balcons

i sabran tots els navegants on ets!

Autor: Albert Sánchez Piñol
Obra: Victus. Barcelona 1714 , 2013

Més tard vam saber que aquella gent eren una part dels habitants de Xàtiva, deportats a Castella per desig exprés del Felipó. Després de conquerir la ciutat van esclavitzar milers d'habitants, inclosos els dels pobles veïns. Fins i tot van suprimir el nom de Xàtiva, que van batejar com «Colonia de San Felipe». Si no hagués vist aquella penosa columna amb els meus propis ulls, m'hauria negat a creure-ho.

Els dies següents vaig parlar molt poc. M'havien format en la idea, elemental, que un rei lluita per defensar o guanyar dominis, mai per destruir-los. Una absurditat així només podia cabré al cervell d'un boig. ¿Quin profit es podia obtenir d'una localitat arrasada? Xàtiva, la de les mil fonts, esborrada del món perquè un rei havia arrepenjat el dit gros al mapa.