Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La font reial de Aldomar, es troba en la plaça Alexandre VI, a la mateixa porta de la casa natal d'Alexandre VI. Data de la primera meitat del segle XVIII i està feta amb marbre de Buixcarró. Les dimensions de la bassa fan pensar que també va fer la funció d'abeurador, ja que l'altura també permet l'accés als animals. Hi podem llegir tres fragments de Borja, papa, de Joan Francesc Mira i un text descriptiu de Toni Cucarella.
Jo vaig passar els primers anys de la infantesa en una bona casa de pedra, ni més gran ni més pobra que la de qualsevol altre cavaller de la ciutat o la d'un llaurador benestant, recorde el portal que era un arc de dovelles, un entrador amb paviment de codolets de riu on ressonava el pas de les ferradures, i un pati quadrat que tenia en un angle un brocal amb corriola de ferro, també recorde el galliner, l'estable, i que la casa feia sempre olor de cavalls suats i de gossada, mon pare era molt caçador. Xàtiva no és massa diferent de moltes ciutats petites dels estats de l'església, com Orvieto, Viterbo, Civita Castellana o Spoleto, i tants altres llocs no lluny de Roma ben posats en falda de muntanya, tots amb muralla forta i carrers que pugen amunt cap al castell, però aquests pobles i viles d'Itàlia són més tancats i de color més fosc, viuen com encongits en una por antiga i sempre renovada, ací cada castell es fortifica contra el castell veí però és en primer lloc una amenaça i una ombra que plana sobre els caps de la població que domina, perquè on no hi ha l'autoritat d'un rei ni bon govern els senyors de la terra són el més gran perill per als seus vassalls i cada fortalesa és un refugi de lladres. Xàtiva és ciutat de la corona i posseeix un bon castell, hospitals i convents, i hauria de tenir també un bisbat propi com en tingué en temps antics, abans dels sarraïns, si jo no li he donat un bisbe nou ha estat per les protestes primer del meu fill Cèsar i després del meu nebot Joan, que com a arquebisbes de València haurien perdut un bon tros de diòcesi i alguns milers de lliures de renda, d'aigües de bones fonts Xàtiva està ben servida, però si com a papa tinguera en les mans el poder de la pluja jo li donaria més abundor d'aigua del cel que fa els boscos més verds de fulla i més espessos, dóna cabal vertader als rius, i sembra llacs entre les muntanyes, com en aquesta terra dels meus estats d'Itàlia que ja fa tants anys que estime com a pròpia, la meua terra de naixença és massa blanca i eixuta, allà cinc de cada sis rius en comptes d'aigua només porten baladres i còdols, quan hi vaig tornar després de més de vint anys d'absència havia oblidat ja que era un país tan sec i de colors tan clars, fins i tot la pols dels carrers on jugava d'infant la recorde molt blanca.
La primera vegada que es van trobar el futur papa i el futur sant va ser a la nostra ciutat de Xàtiva, Vicent Ferrer ja era predicador de gran anomenada i carregat de fama de miracles, arrossegava multituds i allà on anava el seguien processons de penitents, i Alfons de Borja era un de tants xiquets que les mares presentaven al sant per demanar-ne la benedicció, aquell dia el frare el va mirar atentament i digué: dediqueu-lo a l'església, que estudie, aquest xiquet arribarà ben alt, això mateix podia haver dit o aconsellat a qualsevol fill de cavaller pobre, però el meu oncle ho recordava com el primer senyal de predestinació, el segon senyal ja no va ser un consell sinó una profecia, Alfons havia, fet ja les primeres jornades del seu camí, era clergue de Lleida i doctor en els dos drets, i quant al pare Vicent la seua fama aquells anys era tan gran, els seus miracles eren tan abundants i les seues paraules de tant de pes, que amb una mà podia fer que mig Europa es mantingués obedient a un dels dos papes del cisma, i amb l'altra aconseguir que tres regnes acceptaren junts una dinastia nova, tot amb l'ajut de Déu i de molta diplomàcia. El meu oncle Alfons quan ja era papa, abans no, ens contava sovint amb gust extrem que un dia, després d'un gran sermó de Vicent Ferrer a la seu de Lleida, ell es va trobar de sobte empès al primer rengle dels oients, envaït per una força inexplicable i cridant: Déu ens ha donat un sant, i que llavors el gran predicador el va sentir, el va mirar i digué: si Déu m'ha concedit la santedat, i en això confie, vós em confirmareu aquesta glòria que és la més alta del món, això va dir o paraules de semblant efecte, la història era sempre la mateixa però segons com l'explicava unes vegades s'acabava en aquest punt i unes altres el sant afegia: tu seràs papa i em canonitzaràs, encara que la glossa no calia perquè estava ben clar.
Sense perdre la petja del llarg carrer de Sant Pere arribarem a la plaça d'Alexandre VI. Enmig hi ha la font barroca d'Aldomar. A la banda superior, l'edifici que fa cantonada amb el carrer Bosch és considerat com la casa pairal dels Borja. Encara que conserva ben poques coses de la construcció primitiva a causa de les múltiples reformes posteriors. Ací diuen que va nàixer el papa Alexandre VI el 1451. Roderic de Borja va assolir el pontificat el 1492 i l'exercí durant onze anys. Històricament se'l considera un home del seu temps, un home «renaixentista». Sobre ell i la seua família ha pesat sovint una injusta fama de depravació i d'immoralitat. Fins i tot s'han arribat a imputar-li relacions incestuoses amb la seua filla Lucrècia, i criminals conspiracions en companyia del seu fill Cèsar. Avui dia, molta d'aquesta «llegenda negra» s'atribueix als libels que contra la nissaga borgiana van escriure els seus més aferrissats detractors. Sobretot intrigants italians que no pairen gens bé que la puixança econòmica valenciana els arrabassara l'usdefruit vaticà, primer a mans de l'oncle, Calixt III, i després del nebot: eren aquells Colonna, Orsini, Sforza, Piccolomoni, Della Rovere, o el purità viperí Savonarola...
En la mateixa pols jugàvem els fills de cristians, de moros i de jueus, encara que els xiquets cristians érem lliures de respirar-la per tota la ciutat i els altres s'estimaven més no eixir dels seus propis carrers, nosaltres podíem tirar-los pedres i burlar-nos d'ells, i ells no podien, tant a Xàtiva com després a València no tinc memòria d'haver jugat mai amb xiquets moros, n'hi havia alguns a casa, fills de criats, i n'hi havia molts a les alqueries de la Torre de Canals, que era una possessió de ma mare on passàvem tres o quatre setmanes de l'estiu, però ells es mantenien a distància i nosaltres també, gastaven una llengua estranya i gutural, vestien diferent, menjaven diferent, i la major part eren molt pobres, de condició servil, i supose que ens odiaven en silenci.
Altres indrets de Xàtiva: