Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Un bust de l'escriptor centra un dels laterals de l'espaiosa Glorieta de Gabriel Miró, que va estar intern al col·legi de Sant Domingo dels jesuïtes d'Oriola, disfressà el topònim de la ciutat per Oleza i en algunes de les seves novel·les fixà i immortalitzà l'ambient levític que amarava la ciutat. Entre les lectures que hi podem fer, a banda de fragments de les seves històries, hi ha la valoració que en féu Joan Fuster de l'autor i els seus escrits i el sonet que li dedicà Vicent Andrés Estellés.
Oh tu més dolç, oh Gabriel Miró,
prosa de llum, adjectius de bellesa.
Gabriel Miró, nom sacre de l'oblit,
t'havem de traure o rescatar, Gabriel
posar-te al lloc de llum que més mereixes.
Miró, Polop, aigua de la Nucia
o l'hort de creus, del cementiri, oh
el gran migdia que se precipita
sobre ametlers o vinyes i que dic,
amb casta veu, paraules aromades,
els capaltards, furtius i tantes hores
de sostingut treball i d'esperança.
Ha d'arribar el jorn, durà el teu nom
creuat al pit com senyera de pau
de pau i mels secretes de tomello.
Oriola té uns 15.000 habitants en el seu casc, i fins a 46.000 incloent-hi la població de la seva Horta, disseminada en caserius i barraques. Els encontorns de la ciutat, el camp sencer, inviten al passeig morós i vague: camins polsosos, sèquies clares, palmeres de tant en tant, la fruita oferta en qualsevol branca, solcs agençats... I un cel diàfan, com una frase de Miró.
Entrar a Oriola i pensar en Gabriel Miró tot és u. El viatger ja ha pogut evocar l'escriptor alacantí a Ifac, a Benidorm, a Polop. Però Oriola és Oleza: és l'escenari d'El obispo Zeproso, de Nuestro Padre San Daniel. Miró va passar la seva adolescencia en un dur internat de jesuïtes, d'ací. No conservava molt bon record d'aquells anys ni d'aquesta ciutat. Amb tot, als uns i a 1'altra dedicà pàgines i pàgines de la seva prosa brunyida. Per a furetejar bé Oriola, res millor que llegir-se abans El obispo i Nuestro Padre. Ja sé que no és tasca fàcil, aquesta lectura: Miró era un Flaubert sense geni, un Flaubert reblanit com una confitura de monges, i es fa bastant pesat. Tanmateix, val la pena d'intentar-ho. L'Oriola levítica i pobletana -l'autèntica i perdurada Oriola- queda fixa en els seus papers amb una delicada irisació lírica.
Altres indrets de Oriola: