Salt

Autor: Eugeni d' Ors i Rovira
Obra: La Ben Plantada/Gualba, la de mil veus , 1980

Ell li havia explicat:

—No hi ha altra manera raonable d'arribar que a sol post; gairebé, per aquest temps, a nit closa.

Ella havia respost, entre dues besades, una a cada pols d'ell:

—Millor! Com me plau, a nou lloc, una arribada així, nocturna! És bo que Gualba se'ns presenti, d'antuvi, com una comèdia als ulls de l'espectador: en una situació obscura, que només les al·lusions van, a poc a poc, fixant. Les primeres al·lusions de nostra Gualba seran els seus arbres en la negror, els seus viaranys, en la penombra... Tota una nit per a endevinar, tota una nit per a fantasiejar! La llum de la matinada completarà l'«exposició» i coneixerem el plantejament de la «intriga».

Mes, a primera hora de l'endemà, abans de conèixer la intriga, ja n'havien sentit l'orquestra.

Autor: Eugeni d' Ors i Rovira
Obra: La Ben Plantada/Gualba, la de mil veus , 1980

... Eren mil veus. Era un himne generós d'orgue magnífic.

Les aigües del Montseny prenen en descendint els camins més sobtats. Clars camins entre les pedres nues, o celats entre les tofes de les arbredes; camins de torrent, camins de xaragall, camins de gorja i de cascada. Les venes es destrien, serpegen, es separen, tornen a ajuntar-se, rompen o s'esmunyen, s'adormen o bullen i es precipiten furients. Les més variades caixes i conques fan a aquestes líquides cordes de ressonador o recullen el buf d'aquesta aspiració en tubs de planyívola o serena música, o triomfal. Ara llencen un mugit formidable, ara canten, ara parlen, ara parlotegen, ara ploren en lent degotall, ara, ascondides, eleven un tenuíssim sospir. Mil veus, mil veus i una veu sola. L'orgue canta ensems amb totes ses flautes, amb tots els seus xiulets, amb tots els seus registres, en acordada multitud. És veu de violí i veu de viola. És veu de fagot i de xirimia. És veu de trèmolo fort, de trèmolo suau, de quinzena, d'octava tapada, de violí de tretze, dels vells i les velles, d'oboè, de clarí, de baixoncel. És veu de bombarda, de cimbel, de cimbel baix. És veu de nasard i de trompeta bastarda i de trompeta. És veu de tro i veu de salm. És la veu que s'anomena vox coelorum i la veu que s'anomena unda marís.

Autor: Eugeni d' Ors i Rovira
Obra: La Ben Plantada/Gualba, la de mil veus , 1980

Les de Montseny són fetes aquí de pompa vegetal i de música de verds, meravellosament múltiple i sumptuosa. Aparen els paisatges de Catalunya més aviat musculosos i nerviüts. Lleus borrissols de bardissa, rares pues de pins no n'arriben a amagar l'estructural nuesa. Però, a Gualba, el paisatge es diria cobert de blanor de ploma, així un gras ocell.

Com un ànec molsut, ell s'estarrufa vora les aigües.

Vist de l'altura, hi ha en ell alguna cosa de massa bla, alguna cosa de corromput, com en una vegetació de llot. L'esguard, sortint de la seca serenitat dels cims, no sap contemplar-lo sense una manera de torbació estranya. Un dia, en l'excursió, a l'amic va obsessionar-lo tossudament una comparança barroca. «Gualba —ell se deia— és la frondosa pubertat del Montseny.» Aquesta paraula no la va dir a l'amiga, és clar. Però, en cercar els ulls d'ella, va veure que ella, inconscientment els esquivava, i els esquivava del paisatge de baix també —així algú que ha estat sorprès en la insana curiositat d'una vergonya.

Autor: Eugeni d' Ors i Rovira
Obra: La Ben Plantada/Gualba, la de mil veus , 1980

Gualba mateixa s'ha purificat, en la serenor del crepuscle. Ara deixa oblidar que fa una hora la seva viciosa vegetació, a la falda del vell Montseny de cos nu, havia suggerit una imatge obscena. -Més tard serà nit i sota la vegetació jaurà la negror i en la negror, les misterioses larves. -Mes ara els vénen de Gualba com una cosa clara, íntima, com una part d'ells mateixos que ha restat a baix. La veuen tota acollidora, que en les petites cases disperses s'ha encès algun llum pàl·lid.

Autor: Eugeni d' Ors i Rovira
Obra: La Ben Plantada/Gualba, la de mil veus , 1980

Atenció! Gualba és terra de bruixes. No és dissabte avui? Les bruixes de Gualba fan son dissabte allà dalt, al Gorg Negre. L'aigua dorm, negra, al Gorg Negre. Mes si amb dues estelles féssiu una creu, i la gitéssiu a l'aigua negra del Gorg Negre, veuríeu que l'aigua arrenca en gran bullida i fa molt de sinistra remor i es cargola i escomeja, fins que la creu salta fora d'ella, lluny. L'esperit del mal dorm sota les verdors musicals de Gualba.