Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
És un dels dos balnearis en actiu de la vila, juntament amb les Termes Victòria. Hi va néixer i viure el músic Manuel Blancafort. Va ser fundat el 1840 i per les seves instal·lacions han desfilat grans personalitats de les nostres lletres i de la política: Jaume Balmes, Josep Torras i Bages, Jacint Verdaguer, Jaume Collell, Santiago Rusiñol, Adrià Gual, Francesc Cambó...
Avui molt renovat, té una sala menjador dedicada a la memòria d'Eugeni d'Ors (Barcelona, 1881— Vilanova i la Geltrú, 1954) que també hi va fer estades i hi escrigué l'Oceanografia del tedi. Dos fragments d'aquesta obra poden ser llegits a l'interior de la sala o en algun dels racons del ben cuidat jardí. Les dues gloses traspuen tot l'ambient d'època que Xènius devia degustar en les llargues diades tedioses. Qui també passà temporades al balneari segons documenten diverses anotacions de dietari de 1935, va ser Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971).
I. La sentència
Doctor és vell amic. Doctor és gat vell. Doctor coneix les flaques. Doctor ha dit:
—No prescric el camp. No prescric el repòs. Autor, Autor, home de la perpetual bullida, sé prou i massa com tu els entens, el camp i el repòs! Prescric, com a única salvació, el tedi. El tedi, al peu de la lletra. Sense atenuacions, sense matís —el tedi. No excursió, chaise longue. No conversa, silenci. No lectura, letargi... Tant com sia possible, ni un moviment, ni un pensament!
Autor prometia i partia. Autor es picava al joc. Més encara que instint de conservació, havia posat en el compliment fidelíssim, escrupolós, extremat, de la prescripció, amor propi. Ara es veuria tota la màgica extensió de son albir. Aquella vida que portà a màxima intensitat de florir el jardí de les febres, ara arribaria, per un temps, als límits humans de l'extenuada inèrcia.
«Ni un moviment, ni un pensament!» —Dos quarts de quatre de la tarda. Un parc de bells arbres a l'entorn. Una cadira de repòs, en la placeta més apartada i esquiva. Robes flonges de tennis mig cobrint el cos ajagut. En alt, entre dos cedres, un pla de paret de l'hotel. Paret lateral, tota blanca, sense finestres.
I en la reverberació del sol a la paret blanca, la dura sentència sembla fulminar:
«Ni un moviment, ni un pensament.»
II. La sesta
Cloure els ulls. Dormir... Era la solució banal. Aquest jardí, a aquesta hora, s'omple de cadires de repòs. Les unes es dissimulen recatadament. Les altres s'ajunten per les mutualitats de la peresa. La conversa lassa... El llibre obert i deformat, que ja no es llegeix... I aquella oscil·lació voluntàriament improductiva de les mans, que les dames anomenen «labor»... I aquella altra oscil·lació, aquella altra «labor», que ja tothom anomena «flirt»... Una onada de calor s'ajaça i pesa damunt el parc, tot ell enclotat com dins una conca. Damunt el parc, del qual només l'artificiosa vegetal luxúria arriba a dissimular l'assolellament rabiós... És l'hora de la sesta.
Dormir. Autor acaba de dormir tal volta? Res no en sap. Els seus ulls són ara obstinadament fixos al blanc mur de la sentència. El primer acte de la consciència és per llegir-la. «Ni un moviment, ni un pensament!» El segon acte, per prendre notícia, d'un petit brill lleuger a la dreta que ve amb un petit reflex a ferir l'ull. L'ull es gira molt lentament d'aquest costat, mentre que el cos roman tot immòbil. Ve aquell brill d'una mig ajaguda cullereta de metall. Sota la cullereta hi ha una tassa. Sota la tassa, una tauleta volant de cafè. Més lluny, damunt la tauleta volant de cafè, un terròs de sucre. I damunt el terròs de sucre, una mosca. Com és interessant aquesta mosca!
Autor torna a cloure els ulls. Recorda. Ell s'ha fet portar allí la tauleta vora la chaise longue. Ell ha begut una tassa de cafè. Ha fumat potser també una cigarreta? Això son record no ho arriba a esbrinar. Vagament, sordament, ell ha sentit desig de fer-ho. Potser hi ha encara la cigarreta apagada entre els dits. Però la mà és massa lluny; i ara la tèrbola consciència no en sap res, de les pressions de la mà. Si mirés... Mes cal, per mirar i veure, alçar el cap o alçar la mà. La luciditat d'Autor s'enrosca i es perd un instant en les subtilitats de la tria.
Una ombra de decisió fa a l'últim preferir el petit gest d'alçar la mà. Però, en elevar-se un poquet aquesta, els dits flàccids s'han descompartit. Llavors, obscurament, s'ha sentit com alguna cosa de lleuger n'escapava. L'orella ha percebut un bruit tènue venint de terra, tènue com un sospir contingut. L'ull llavors s'ha estalviat d'obrir-se... Sí, hi havia una cigarreta apagada.
La Garriga, 1 desembre.
Podré reprendre aquestes notes? Per què costa tant de continuar-les, de deixar caure, al lliscar de la ploma, mitja dotzena de breus anotacions cada mes? ¿És potser perquè, de moment, en general no sento un gran interès per escriure-les? L'interès fort, apassionant, ve després, al cap de temps, en rellegir-les.
La G., 2 desembre.
He vingut a veure si acabo de refer-me de l'operació. Fa cinc dies que sóc aquí. Em sento millor: el son es normalitza, el cor gairebé no em molesta.
Cada vegada em plau més de sentir-me entre la gent del poble. Bar prop de l'estació; mentre prenc un cafè amb llet, sona la ràdio i les converses dels hostes que han plegat del treball i esperen el sopar: «Vaig dormir al mateix llit, perquè era català», diu l'un: «si hagués hagut de dormir amb un dels d'aquella púrria, no hi hauria dormit.» «Jo no dormo sinó amb dones», salta l'altre. I al mateix temps, cada vegada puc prescindir menys del confort en l'allotjament.
La G., 3 desembre.
Els pocs hostes que han desfilat aquests dies per l'Hotel Blancafort han estat gairebé tots homes que s'acostaven a la seixantena. I, tanmateix, les cambreres, joves, alguna força bonica, es complauen a parlar-hi i bromejar-hi, visiblement. Cada vegada em convenço més que l'home té assegurada fins a molt vell l'atenció femenina —privilegi que no tenen les dones respecte als homes.
B., 6 desembre.
Pes ahir: 57.100. He augmentat 1.100 grams. Decididament aqueixa estada a la Garriga m'ha provat. Avui hi torno.
La Garriga, 8 desembre.
La més alta bellesa és feta de simplicitat. Les arcades de la galeria i, a través d'elles, en decreixença, el cel blau damunt una faixa vegetal. Res més. Però això, perfecte.
Altres indrets de Garriga: