Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'ermita de la Sang de Castalla és un edifici religiós d'estil gòtic primitiu, l'origen del qual cal situar entorn de la segona meitat del segle XIII. Formada per enormes arcs ogivals, formerers i capelles laterals emplaçades entre contraforts. El sostre és d'enteixinat. En 1436 es va ampliar en dos cossos com a conseqüència del gran augment de població que va experimentar Castalla per aquella època. Del segle XIII al XVI, va ser l'església de Castalla fins que amb la construcció de l'actual temple va passar a ser ermita, seu de la Confraria de la Sang i dipositària de la imatge de la Mare de Déu de la Solitud Patrona de la localitat. Al segle XVII se li va afegir un camerino rococó amb cúpula coberta de ceràmica blava per a custòdia de la imatge de la Mare de Déu. De l'ermita estant es domina una bona perspectiva de Castalla de la històrica i de l'extens polígon industrial que s'ha estès per la plana a la banda nord de la vila, podem servir-nos com a lectura d'uns fragments de Sense la terra promesa que dibuixen una Castalla ben diferent de l'actual.
Cassana era una vila gran, com una ciutat petita, amb tots els seus estaments perfectament diferenciats. Devers sis mil habitants hi convivien, en una extensió de terme potser desproporcionada. Despenjant-se pel coster d'un puig penyalós i enlairat, coronat per un castell mig en ruïnes com tants d'a1tres del país, s'estenia en bona part en el pla, on hi havia les millors places i els més aristocràtics carrers. De la part alta del poble, la replaça de l'ermitori de la Mare de Déu dels Dolors podia obsequiar els visitants amb una vista senzillament meravellosa sobre la vall i les serres boscoses o de penya viva que l'encerclaven. Per un port devers xaloc, els dies clars, una blavor quasi imperceptible donava testimoni lleu de la mar fonda i llunyana, remota en la geografia i sobretot en la ment de la gent de Cassana, gent llauradora, de terra ferma.
El dia de Pasqua de Resurrecció, a Cassana gaudia de molta preponderància la commemoració de la trobada de la Mare de Déu amb el seu Fill ressuscitat. Era una cerimònia bastant complexa que encloïa un gran sentit poètic. De bon matí, en la forta fresca abrilenca que s'esqueia al rompre el dia, una colla de dones piadoses feien el penós camí dels carrers que pugen, amb fort pendent, a l'enlairat ermitori que corona el poble i on té la seua habitual estança la imatge de la Mare de Déu en la seua commovedora advocació dels Dolors. Allò es deia "guanyar les albíxeres". Figuradament, pujaven a comunicar a la mare celestial (inexplicablement Ella no se n'havia assabentat, cosa que la humanitzava encara més) la resurrecció del seu Fill, que tornava a viure, sí, però una vida estranya, etèria i ja condicionada per sempre per la fosca experiència de la mort d'home que havia sofert. Arribaven per fi a l'ermitori, modesta edificació gòtica enclavada en l'altitud, voltada de precipicis, exornada d'aquelles vistes sobre les hortes pregones, sobre plans i turons, sobre tossals i pics i sobre horitzons indecisos i llunyans, que tant impressionaven els forasters. Dringava insistentment la campaneta del cimbori -un cossi lluent d'argent quasi pur segons deien-; per l'esbarrellada porta del temple, olorós de roses veres, es veien relluir els ciris, que, en l'altar major, comunicaven a la dolça imatge de Maria com una vaga mobilitat; per la gran porta, brollaven les harmonies dels càntics i començava a sorgir un alè d'encens naixent, com una boirina tenuíssima que, fora, es barrejava amb les fragàncies primitives de les matetes del timó i la camamil·la.
Altres indrets de Castalla: