Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El 1890, aquestat institució tenia més de 1.200 socis entre burgesos i industrials i era una peça determinant en l'entramat social alcoià. El 1893 es va comprar l'immoble del carrer de Sant Nicolau que ha ocupat fins als nostres dies. S'hi feren reformes i es construí el Saló Rotonda, joia modernista del patrimoni de la ciutat. És una càmera decagonal de 22 metres de diàmetre amb deu columnes de fusta que sostenien una cúpula en forma d'ombrel·la japonesa. Tres anys després, sota aquesta sala es va construir la Gruta imitant una cova amb estalactites i estalagmites amb un llac com a capçalera. Encara avui el Círcol segueix sent el centre de l'entramat burgès de la ciutat. Isabel-Cara Simó hi fa transcórrer un passatge de Júlia, que podem llegir a la Sala Rotonda o a la Gruta sempre que obtinguem l'autorització per accedir-hi, juntament amb un altre que palesa les tensions entre classes i entre monàrquics i republicans, arran de la proclamació de la República el 1873.
Júlia no va acceptar. Ni els dies següents tampoc. Ni va dir una paraula a la mare, ni un mot al promès. De fet, no sabia tampoc per què ho feia, això d'enllaminir-lo i fer-li somriures.
Dissabte, però, va acceptar una cita. Ell li va pregar, amb tot de cauteles, que el buscara al Cercle Industrial. La farien passar ràpidament i serien discrets, que ell els n'hauria parlat.
—I les companyes? Com els dic que me n'he d'anar havent dinat?
Que res, que faria que Rafael l'enviara a un encàrrec. Júlia vivia com en somnis. No tenia temps de sentir por, perquè el cap li anava ple de fantasies. A la mare, ni un mot.
El trajecte, però, de la fàbrica al Cercle Industrial va ser amarg. «Hi vaig d'amagat, com si fóra una donota...» I els talons, en repicar el terra, feien «Josep Romeu, Josep Romeu, Josep Romeu...».
—Per què està tan seriosa?
—Semblem, no ho sé... Una cosa feta d'amagat no pot ser bona.
—No és això el que vostè pensa, Júlia.
Josep Romeu seia, davant la taula, amb les mans posades a dalt del punt del bastó, els genolls separats, a una distància prudent de la xica. Ell també estava disgustat d'aquella entrevista, que no sabia com resoldre. Júlia, però, tenia els cabells arrissats, la cara feta d'ombres i de clarianes. I els ulls... Els ulls de Júlia, espeternegant de jovenesa, i de por, i potser, d'astúcia. I el panteix a les sines, menudes i dures, com fruites.
—Jo no voldria que vostè pensara...
—La senyoreta Cecília l'acabem d'enterrar. No havia d'haver vingut. No sé en què pensava...
—Això és una cosa innocent, Júlia. Un malpensat pot creure que busque qui em distraga en estes hores amargues. Però si vostè sabera com ha sigut la meua vida els últims dos anys! No estàvem junts, em comprèn? Jo no puc trobar-la a faltar, com un home troba a faltar una dona, perquè, si fóra així, en fa dos que m'hauria buscat distracció. I vostè, que és una bona xica, no és una distracció. És que... És que...
Que la volia, va dir a la fi. Que feia mesos que ho portava a dins, que a la nit no dormia, i que veia els ulls de la Júlia, amb les parpelles abaixades, com si fera anar la màquina, i el davantal net com un gesmil, i que li venien suors i malsons. Que no vivia. I que era incapaç de buscar-li el camí de l'infern.
—De l'infern?
—Sí, de l'infern. Perquè sé la meua responsabilitat. I que sabia que festejava, amb un obrer. Que la carregaria de fills, de malhumors, d'ombres a la vellesa. Quan li va dir clarament que la volia i que la cosa era per a casar-se, no amb intencions torçades, Júlia va ser capaç de mirar-se'l un moment, com una xicota, no com una obrera: era gras, i vell i lleig, i suat i tibat. Era un vell, que respirava de pressa davant una xica de díhuit anys, de cintura prima i galtes roges. I ulls fondos i foscos.
—El promès...
—A mi no m'ha tocat mai cap home. Només mon pare, i tenia cinc anys.
Josep Romeu va tindre la temptació de donar-li el que demanara. De donar-li-ho tot. I posseir-la. Però era prudent. Els pèls del ventre se li eriçaven, mirant el tos de la xica, esquitxat de cabells, amb el monyo enlairat, al cap cot. Les aixelles li suaven i tot de gotetes li brillaven a sobre els llavis.
—Me'n vaig, senyoret.
Júlia s'havia posat dreta. Sentia fàstic per ell i basarda per ella. Intuïa que podia demanar. I que s'hi jugava moltes coses. Però el fàstic. El fàstic li havia endrapat la llengua i el vel del paladar. Hauria vomitat, si no s'arriba a alçar.
—He dit de casar-nos, Júlia.
—Paraules! Vostè es casaria amb mi? No em faça riure!
—No és que la desitge, Júlia. És que se m'ha ficat dins del cervell. És que jo la vull. I no sols com a dona —mirava les sines que pujaven i baixaven.
Júlia estava dreta, els palmells repenjats en la taula de marbre d'aquell reservat.
—No sóc un viciós. No vull abusar. No és això. No és desig...
Aleshores Júlia el va mirar, una altra volta, directament, objectivament. Estava despentinat, caravermell, el pap inflat. «Si això no és desig...!»
Quan es va instaurar la República, Josep Romeu no tenia por de cap mena. En qualsevol règim, els fabricants fan falta. A ell també l'hauria deixat impassible el triomf dels carlins, i en això sí que diferia del seu pare. Semblava estrany, però del tracte brutal que havia rebut de l'àvia va niar molt més ressentiment el pare que no pas ell. La República no sols no hauria espantat tampoc el pare, sinó que fins i tot se n'hauria alegrat, cosa que si haguera passat amb els carlins l'hauria trastocat. Tanmateix, tot i ésser una coincidència, va morir el mateix mes de febrer del 73 en què hom proclamava la República. Pelletes, a Alcoi, la va proclamar solemnement des del balcó de l'Ajuntament, i ho va fer d'una manera que posava la carn de gallina: «Iniciem una era de llibertat», havia dit, i tothom va quedar amb l'alè trencat, fins que un xiquet va interrompre el silenci amb un llarg xisclet, per la galtada que li havia propinat sa mare en orinar-se als pantalons.
A la fàbrica, no hi va anar ningú. Els fabricants es van reunir, i tenien els ulls porucs.
—Estanislau Figueres no és home per a mantindre l'ordre.
—I hi haurà desordre. Ja ho crec que n'hi haurà!
—Hem de prendre mesures. Perquè això no durarà quatre dies.
—Quan venia ací, he vist dos obrers meus i m'han girat l'esquena.
—Són uns irresponsables, els polítics! Es pensen que a les masses se les ha d'estimular i excitar! No saben res de res. I ara, què? Eleccions, despeses, noves lleis... I els obrers s'envalentiran, perquè saben que ara un comiat podria significar moltes coses.
—Però la República és un règim com qualsevol altre. De nosaltres, els fabricants, no sols no en pot prescindir cap poder, sinó que ens necessita. O és que creieu que governar vol dir només parlar? Calen diners. I perquè hi haja diners ha d'haver-hi producció. Que els obrers seran més difícils? Sí: pactem-hi.
—Pactar-hi? Això seria la fi de la indústria. No, Romeu, vostè ho veu d'una manera romàntica. Una república, a Espanya, vol dir desordre i anarquia. I no vol dir res que la raó diga que s'ha de produir. Jo propose que enviem una comissió a Madrid.
—Jo no hi estic d'acord. A Madrid ara només hi deu haver confusió i gent amb càrrecs que els vénen grans. Ni saben el que faran ni saben governar.
—Sé que els catalans n'hi envien una, de comissió.
—Siguem realistes, i no ens deixem encegar per l'orgull: els catalans pinten alguna cosa a Madrid. Nosaltres, no.
—Jo proposaria una reunió urgent amb Pelletes, i d'ell, de cap al marquès d'Albaida.
—Jo m'esperaria. Són ells els que volen saber quina actitud adoptem nosaltres. Hui governa un, demà un altre. Nosaltres som, però, la saba que fa moure els governs. Que vinguen ells a nosaltres. Si saben que tenim por, ens imposaran les pitjors condicions.
—Però bé que ho saben, que tenim por...!
—Ells han de fer una homenada, i donar peixet a les masses. Els han promès llibertat, els han dit que ara qui governa és el poble, i això les masses no ho entenen; creuran que hem de repartir la fàbrica. I els il·luminats els excitaran.
—Jo crec que hem de mostrar una actitud forta: seguir la vida normal. Si es poden evitar conflictes, millor. I si no, que vagen a la República a demanar la setmanada!
—Jo no vull ser impopular en estos moments. Estic pensant que demà faig un dinar a la fàbrica, i jo seré el primer que brindarà per la República.
—Però tu estàs bé del cap? Ni ho intentes! Primer perquè el règim pot canviar. Isabel II tornarà. I no m'agradaria fer ara actes imprudents. I segon perquè un convit ara els obrers te l'escopirien a la cara.
—Vostè no em coneix a mi! A mi no em passa com a vostè, que els obrers li giren la cara!
—Que no? Ja te la giraran! Vostè, Romeu, que s'entén molt amb els seus, què hi pensa fer?
—Jo? No res. Demà obriré la fàbrica. Miraré d'estar present sense que es note massa, faré cara riallera, però com sempre. Mire, jo vaig nàixer l'any d'Espartero. Així que vaig viure anys d'això que en diuen llibertat. I recorde perfectament la Vicalvarada i el que en aquell moment en digueren «era de llibertat». He passat la Gloriosa. No puc recordar, en canvi, la revolució de Pantaleón Boné...
—L'afusellaren a Alacant.
—Sí, ja ho sé, però era massa menut. I ara això. Jo sempre he vist, quan manaven els moderats i quan manaven els progressistes, el meu pare obrir la fàbrica, treballar i fumar-se un puret abans de ficar-se al llit. Quan algú l'ha fet opinar, sempre li he sentit el mateix:
«Això són romanços: nosaltres, a produir». I ara ho faria igual.
—Com està, el senyor Miquel?
—Molt malament. El metge diu que ja no aguantarà molt més. Per això els dic que, demà, vida normal. Ni actes hipòcrites ni reculades. A la fàbrica. Si hi ha aldarulls, es tanquen les portes i el poder decidirà.
Altres indrets de Alcoi: