Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El 1910, el rector i el culte de Sant Pau de Montmany es traslladaren al santuari de Puiggraciós, erigit dalt de la carena que domina els sots i la lluminosa plana del Vallès. Erigit entre 1701 i 1711 en el lloc on, segons una tradició, s'havia trobat la imatge gòtica de Santa Maria del segle XV que es venerava a la parroquial de Sant Pau. Cada any s'hi celebrava una processó fins que es decidí la construcció del santuari, on ara es venera la Mare de Déu.
La rectoria actualment és habitada per una comunitat de religioses benedictines. Hi podem llegir el fragment d'Els sots feréstecs que, relacionat amb el simbòlic personatge de l'Aleix de les Tòfones, descriu l'ambient de la taverna de camí instal·lada en el santuari. També, ens hi servirem com a lectura d'una cançó de Carles Sindreu dedicada a l'Ametlla del Vallès.
Però varen baixar a rondar l'església, varen trucar diferents cops, varen mirar per la reixeta de la porta... i res. Se veia com els aucellots volaven d'una banda a l'altra de cornisa, com se posaven sobre l'ara dels altars, com entraven i sortien per les finestres... però, de l'Aleix de les Tòfones, ni una ungla de dit.
Ben al revés de deixar-se veure, ja feia dies que més aviat se'l trobava a mancar pertot arreu. «Aon jaurà, aon deurà ser, aon haurà anat a raure?» pensava tothom. I molts ja tenien coll avall que s'havia tornat a fondre per una temporada..., quan, veus aquí que un diumenge compareix per la banda del Serrat, encaminant-se cap a Puiggraciós.
Els homes que jugaven a la brisca a l'era de l'hostalet varen plegar el carter, l'un darrere l'altre, pensant que havia arribat l'hora de fer els comptes a l'Aleix. «O ara o mai —rumiaven—. O ara o mai.» «Amb aquestes anades i vingudes, el millor dia faig amb les dobles i no li veiem mai més la pell.» «Primer, que la quitxalla li pidoli els quartos... i després, aixís que giri l'esquena —pensava cadascú pel seu cantó— s'ha de provar si un se li pot tirar a sobre, mentre s'allunya als gossos a cops de garrot.»
L'Aleix, entretant, s'atansava a les taules mig somrient per sota el nas, com si olorés les males intencions dels bosquerols. I tant com més s'atansava, més s'adonaven els jugadors de que el jaio anava sense gossos, i tot miserable, tot espellifat, tot brut... Els xicots ja es disposaven a demanar-li diner, com de costum..., mes allavores el jaio, com si els volgués guanyar la vantatge amb el pensament, va allargar la mà a tall de captaire i, amb una veu compassiva que enternia, va posar-se a exclamar fent cantarella:
—La buna gent..., la buna gent... ¿Nu vulríeu fer-mi una graci de caritat per mur de Déu?
Grans i xics varen quedar desarmats al sentir això. ¿L'Aleix, pobre? ¿L'Aleix, sense gossos? ¿L'Aleix, sense tros de jupa ni camisa? ¿L'Aleix, demanant-los caritat? Amb un tancar i obrir d'ulls tota la cobdícia que sentien se'ls havia tornat ràbia, ràbia de veure's altre cop desenganyats.
—¡Vés a l'infern a captar tions encesos! —va cridar un llenyataire, enfurismat fins al capdamunt.
I el jaio, bo i rient per sota el nas, trico, trico... trico, trico... va tocar el dos de seguit, pensant que amb aquella treta sorneguera s'havia ventat les mosques de damunt per sempre més.
—Ara ningú m'inquietarà... Ara podré dormir tranquil... —anava dient l'Aleix de baix en baix.
I en sent un tros lluny, darrere uns pins, no es va poder estar de girar-se de cara a l'hostalet, i, entre una rialleta endimoniada, va remenar unes quantes voltes el puny clos, tot mormolant amb gaubança:
—¡La figo vus fai a tuts!...
Cançó de l'Ametlla del Vallès
Sota els cingles de Bertí
el Vallès obre les ales.
Els núvols s'hi posen i...
no se'n saben avenir!
Sota els cingles de Bertí
el «silenci» de l'Ametlla.
«L'Ametlla»! Quin nom més fi!
Jo m'hi voldria morir...
A la lleixa del Serrat
s'allarga la llunyania.
La mar fugint es vestia
amb el blau immaculat
del mantell d'Aquella verge
monjoia de caçadors.
Oh Verge! Poruga Verge
del nostre Puig-graciós!
Sota els cingles de Bertí
el Vallès obre les ales.
I tot baixant canto sol
de cara a la gran pineda
i bec l'aigua pura i freda
en el clot d'un bassiol
perquè sols en l'aigua clara
hi trobo el regust pregon
d'una terra que és, encara,
la més bonica del món.
Sota els cingles de Bertí
el Vallès obre les ales.
Altres indrets de Figaró-Montmany: