Autor:
Raimon Casellas i Dou
Obra:
Els sots feréstecs
, 2001
Però varen baixar a rondar l'església, varen trucar diferents cops, varen mirar per la reixeta de la porta... i res. Se veia com els aucellots volaven d'una banda a l'altra de cornisa, com se posaven sobre l'ara dels altars, com entraven i sortien per les finestres... però, de l'Aleix de les Tòfones, ni una ungla de dit.
Ben al revés de deixar-se veure, ja feia dies que més aviat se'l trobava a mancar pertot arreu. «Aon jaurà, aon deurà ser, aon haurà anat a raure?» pensava tothom. I molts ja tenien coll avall que s'havia tornat a fondre per una temporada..., quan, veus aquí que un diumenge compareix per la banda del Serrat, encaminant-se cap a Puiggraciós.
Els homes que jugaven a la brisca a l'era de l'hostalet varen plegar el carter, l'un darrere l'altre, pensant que havia arribat l'hora de fer els comptes a l'Aleix. «O ara o mai —rumiaven—. O ara o mai.» «Amb aquestes anades i vingudes, el millor dia faig amb les dobles i no li veiem mai més la pell.» «Primer, que la quitxalla li pidoli els quartos... i després, aixís que giri l'esquena —pensava cadascú pel seu cantó— s'ha de provar si un se li pot tirar a sobre, mentre s'allunya als gossos a cops de garrot.»
L'Aleix, entretant, s'atansava a les taules mig somrient per sota el nas, com si olorés les males intencions dels bosquerols. I tant com més s'atansava, més s'adonaven els jugadors de que el jaio anava sense gossos, i tot miserable, tot espellifat, tot brut... Els xicots ja es disposaven a demanar-li diner, com de costum..., mes allavores el jaio, com si els volgués guanyar la vantatge amb el pensament, va allargar la mà a tall de captaire i, amb una veu compassiva que enternia, va posar-se a exclamar fent cantarella:
—La buna gent..., la buna gent... ¿Nu vulríeu fer-mi una graci de caritat per mur de Déu?
Grans i xics varen quedar desarmats al sentir això. ¿L'Aleix, pobre? ¿L'Aleix, sense gossos? ¿L'Aleix, sense tros de jupa ni camisa? ¿L'Aleix, demanant-los caritat? Amb un tancar i obrir d'ulls tota la cobdícia que sentien se'ls havia tornat ràbia, ràbia de veure's altre cop desenganyats.
—¡Vés a l'infern a captar tions encesos! —va cridar un llenyataire, enfurismat fins al capdamunt.
I el jaio, bo i rient per sota el nas, trico, trico... trico, trico... va tocar el dos de seguit, pensant que amb aquella treta sorneguera s'havia ventat les mosques de damunt per sempre més.
—Ara ningú m'inquietarà... Ara podré dormir tranquil... —anava dient l'Aleix de baix en baix.
I en sent un tros lluny, darrere uns pins, no es va poder estar de girar-se de cara a l'hostalet, i, entre una rialleta endimoniada, va remenar unes quantes voltes el puny clos, tot mormolant amb gaubança:
—¡La figo vus fai a tuts!...
