Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En el museu del Torró es conserven records de la família Sirvent Selfa fundadora de les marques El Lobo i 1880. Està situat al polígon industrial Espartal II i consta de tres plantes íntegrament dedicades a la conservació del patrimoni tecnològic relacionat amb l'elaboració del producte que més famosa ha fet a Xixona per tot arreu. La superior està dedicada a les matèries primes (ametlles, sucre, mel, ous...; a la intermèdia podrem conéixer tot el procés de fabricació dels diferents tipus de torró I, finalment, a la inferior es mostra tot el que està relacionat amb la comercialització del producte. En qualsevol punt de les dependències podem servir-nos del text que Joan Fuster va dedicar a Xixona i a la llepolia torronenca.
No està massa clar l'origen de la llepolia xixonenca. Possiblement -diuen- els torrons són un invent de la confiteria àrab; però també sembla segur –més segur- que la fórmula de Xixona és una creació estrictament local. Basada en òptimes primeres matèries del terrer -ametlles i mel-, el seu prestigi és antic. Ja he dit alguna cosa d'això. «Echados en caxuelas corren por Europa como cosa de grande regalo», diu Escolano dels torrons de Xixona a principis del XVII. Tanmateix, quan Cavanilles passa per ací, ell, tan meticulós en les seves ressenyes, no anota els torrons entre les produccions de la població. Cal suposar, per tant, que, fins i tot perfeccionada la seva recepta, les postres xixonenques no començarien a ser fabricades a gran escala fins a molt a finals del XVIII.
Hi ha moltes classes de torrons, i per no citar-ne d'altres, els d'Alacant en constitueixen una que ha gaudit sempre d'excel·lent acceptació. Però els d'aquesta ciutat que visitem han anat imposant-se i desplaçant tots els altres, en la preferència dels paladars ben educats. Si més no, en igualtat de preus, els de Xixona triomfen. La indústria torronera de Xixona -que no es limita als torrons de Xixona solament- aconsegueix ara una producció anual d'uns 5.000.000 de quilos. D'aquests, bastant més de mig milió són absorbits pel comerç exterior: Cuba, principalment, i els Estats Units, i d'altres països d'Amèrica. I Xixona ha de buscar ametlla i mel més enllà de la seva àrea. Tot això significa un tràfec de milions de pessetes bastant elevat.
Això no obstant, seria molt dir que els xixonencs ho tenen tot resolt. Encara que, muntada la màquina, es produeix alguna cosa "més que torrons –ametlles ensucrades de diverses menes, fruites confitades-, subsisteix en peu el problema de ser els torrons, el seu producte essencial, una mercaderia de venda matemàticament periòdica. Es diria que la gent només troba gust als torrons en les dates del Nadal. O almenys que solament està disposada a gastar-se diners en torrons en tal oportunitat. I s'esdevé que, recol·lectades les ametlles per l'agost, es dedica la tardor a la confecció de les postres: aquesta és, pràcticament, l'única època de l'any que hi ha treball seriós a Xixona. D'aquí que, a pesar del bon caire que presenta el negoci torroner, la ciutat no hagi prosperat en proporció: el seu cens resta estacionari, si no ha disminuït, en el darrer mig segle, que és quan s'hi va incrementar la indústria. Els xixonencs resolen a mitges la seva papereta anant-se'n pel món, arribat desembre, a vendre ells mateixos els seus torrons, o, a l'estiu, a vendre gelats: se'n van i, puntuals, tornen, una altra vegada als torrons, o a viure dels seus estalvis fins a la pròxima...
Altres indrets de Xixona: