Autor:
Gaspar Jaén i Urbán
Obra:
Un palau d'hivern
(Vint-i-dos relats)
, 1988
Recorde clarament aquells dies quan, tot just vingut a Alacant, vaig començar a llegir l'obra de Max Aub Campo de los Almendros mentre recorria aquells carrers i aquella mar dels quals em parlava el llibre. Els espais, les fites, l'aire, tots els racons de la ciutat s'anaren omplint de sentit a mesura que els anomenava la paraula escrita.
«-¡Quanta pedra! -diu Andreu mentre mira el Benacantil, terrós i ressec.
»-D'aquí trauen el torró d'Alacant. I d'un poc més enllà, el de Xixona-assegura el madrileny.»
Amb les paraules es fa conscient allò que semblava obvi, les coses més simples prenen sentit, reverbera la imatge de la ciutat entre les pàgines del llibre, com en un espill.
«En la ciutat, les cases burgeses tenen tres pisos, finestres amb persianes i balcó. Hi ha palmeres tan prompte hom es descuida. I hi ha la pols, insistent, i les muntanyes pelades tot al voltant.»
Les vivències dels homes s'han adherit als murs i a les parets, els records rellisquen per les voravies, pels racons on hom pot identificar la història, el temps i les ferides.
«Més enllà, corre l'ample llit del Montnegre. Allí els assuts han fet que la terra done tant com pot. Garrofers, oliveres, ametllers, figueres, vinyes. Pel camp de Sant Joan, la gent rica d'Alacant es va fer construir les seues vil·les, xalets, cases, hisendes.»
Vet aquí un territori, un paisatge humanitzat per un poble que s'hi assentà fa molts segles. Vet aquí la història viscuda i gastada, allò que ens ha quedat d'altres presències, d'altres èpoques, allò que no ha destruït encara el pas del temps.
Hi ha també uns altres moments en els quals l'experiència comuna d'un veïnat es fa més intensa i la ciutat esdevé aleshores el seu escenari: la història i la col·lectivitat es fonen.
El llibre ens porta als darrers dies de la República. La ciutat d'Alacant és una bullidera i sobre els carrers cau, com una llosa, com una plaga, el cansament de la llarga guerra, les batalles perdudes.
«Carrers, avingudes, passejos. Tot està mig desert, deshabitat. Hi ha algunes tendes obertes, amb poc gènere, però. Unes altres, les més, estan tancades. Els bombardejos han fet malbé les cases més pròximes al port: les del parc de Canalejas, les del passeig dels Màrtirs, les del Postiguet, les del passeig de Gomis. Hi ha palmeres assassinades, hotels ferits: el Reina Victoria, el Gran Hotel Simon, l'Hotel-Restaurant Samper.
»Vet aquí el lloc de la tragèdia: enfront de la mar, sota el cel, damunt de la terra. Aquest és el port d'Alacant el dia trenta de març de l'any 1939. Les tragèdies sempre passen en un lloc determinat, en una data precisa, a una hora que no admet la menor dilació. El cel està tapat perquè té vergonya d'allò que està a punt de succeir.»
I ara que ho torne a llegir, assegut a una pedra del dic, sembla com si de nou tota la ciutat continguera la respiració durant un minut fugaç. Però a les paraules del llibre se li sobreposa, com en un palimpsest, el moviment indiferent d'una vesprada qualsevol a la ciutat.
«El passeig, les palmeres, una reixa alta. Unes vies de ferrocarril tallen el pas i separen el port de la ciutat. Les palmeres ferides i polsoses del passeig dels Màrtirs s'alineen en doble fila, les cases espellades pels bombardejos mostren els seus esvorancs i les seues runes, més lluentes i tristes sota la pluja.
»La llum tamisada del vespre fa que els rails de les vies semblen d'un acer brunyit on el rovell no venç. Fa un fred tenaç, absurd per a Alacant en aquesta època de l'any. És ja primavera. La guerra fa sensibles aquestes coses.»
I quan s'acaba la contesa, «les dones i els xiquets són tancats en cinemes, hospicis, convents. Els falangistes omplen les casernes amb alacantins republicans. No hi hagué prou amb l'edifici de la presó. Busquen més llocs que els puguen aprofitar. Sorgeix, és clar, la idea d'utilitzar la plaça de bous».
Els vençuts arrosseguen la seua derrota per la ciutat, sempre la ciutat, actor i decorat. Els carrers que han servit per a desfilades i processons, els mateixos carrers que han rebut engalanades comitives reials, que s'han omplert de la bullícia de la festa i de les reivindicacions dels vaguistes, seran ara protagonistes d'un«penós calvari.
«-Entren en el port, desallotgen tots els que queden, els donen una volta per la ciutat: que tothom els veja. Un passeig de veres abans d'arribar a l'estació de Múrcia.
»-¿Creu que això servirà per a alguna cosa?
»-D'escarment, per descomptat [...]
»[...] Així, els fan pujar pel passeig de Méndez Núñez i pel carrer de Sant Vicent fins l'Hospital Militar i la plaça de bous, els fan baixar després pel carrer de Calderon de la Barca en direcció a la plaça del Mercat. Els fan anar de nou cap a la mar pel passeig d'Alfons el Savi i pel carrer del General Castaño. Donen la volta a la plaça d'Isabel II i pugen pel carrer de Torrijos. Van de nou pel passeig d'Alfons el Savi i una altra vegada cap avall, per la plaça de la Independència i l'esplanada d'Espanya. Des d'allí els dirigeixen cap a l'Estació [...] La gent -així, en general: la gent- els dóna de menjar allò que pot.»
Avui dia, la ciutat està ja recuperada d'aquelles ferides i no es veuen les cicatrius. Uns altres edificis, nous i alts, han vingut a substituir les velles cases derrocades. Uns altres passejos, unes altres palmeres. De nou el port es veu alegre amb el velam de les barques i joves que neden. Una altra ciutat on, amb el temps, d'una forma gairebé imperceptible, la brisa ha esborrat els moments de dolor i d'angoixa. Però damunt les llambordes, si se les sap veure, han quedat totes les petjades, tots els senyals. Allí estan tots els instants de por i de plany que han viscut els homes, darrere dels clivells dels estucats, darrere de les finestres, en l'aire. Els carrers, les places, els jardins, els noms -sí, sobretot els noms- foragiten l'oblit.
Tanque el llibre i hi ha un nom que em colpeja insistentment en el record: el passeig dels Màrtirs de la Llibertat. Els de 1844. Els de 1939.
