El Micalet. De dalt estant

Autor: Josep Piera i Rubio
Obra: Poemes de l'orient d'Al-Andalus , 1983

Fragment epistolar

 

Per sempre més adéu a la terra estimada.

La nostra joventut i els grans amics, perduts.

Tot allò bell ara és desfet, dispers o lluny.

Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent.

On les cases de València? On les veus dels seus coloms?

Tot s'ha perdut. S'ha perdut el Pont i la Russafa.

S'ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s'ha perdut.

On aquells prats amb rius i arbredes verdes?

On els indrets flairosos on solíem retirar-nos?

On el zèfir sempre fresc? On els crepuscles amables?

Ai València! Què s'ha fet d'aquells matins on el sol

jugava amb el mar tot corrent per l'Albufera!

Res no es pot fer quan el destí du la pèrdua...

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Aires del Montseny (dins Totes les obres. Poesia I) , 2005

València

 

Viudeta es queda València

al cloure sos ulls lo Cid,

tot pensant amb aquell astre

que mai més li ha de sortir.

 

Demanant sa mà de reina

cristians i sarraïns

amb sos ceptres i corones

desfilant per son jardí.

 

L'espòs que perdé València

parió no vol tenir;

de tants reis com la demanen

a cap ha donat lo sí.

 

Quan lo rei en Jaume arriba,

ella el pren per altre Cid;

l'abraçada que es donaren

als moros fa estremordir.

 

Per què tremolen los moros?

Los segles nos ho han prou dit:

si dels braços del de Burgos

tornava als del sarraí,

des dels braços de don Jaume

passava als de Jesucrist.

 

De cor don Jaume l'estima

com a l'esposa el marit,

i aprés de viure prop d'ella

vol en sos braços morir.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: El professor d'història , 2008

Com degueren pujar fins ací aquesta campana que pesa vuit tones i la boca fa dos metres i mig de diàmetre?, vuit mil qui­los són el pes de vuit metres cúbics d'aigua, són vuit cotxes mitjans com aquells que circulen per la Plaça de la Reina o fan cua a l'entrada del pàrquing subterrani, vistos des de l'altura del campanar de la Seu pareixen molt petits, com cotxets de joguina, però premsats en un bloc de ferralla serien un cub d'una tona, vuit blocs vuit mil quilos el pes de la campana que van fondre ja fa prop de cinc segles, l'any 1536 segons deia per darrere el tiquet de l'entrada: no entenia de quina manera la pogueren pujar fins allí, més de cinquanta metres sense comptar l'espadanya o remat de la torre on penja sola i plena de majestat, va imaginar bastides de fusta, politges i escales per la part exterior del campanar, va imaginar una mena de grua de bigues instal·lada allí dalt i corrioles i cordes i allà a baix una multitud d'homes estirant i cridant i potser els canonges de la catedral, l'arquebisbe, el virrei i cavallers i dames contemplant l'espectacle, i darrere apinyada una multitud de gent del poble. Imaginava l'operació però no li semblava possible, llavors no tenien aquelles grues metàl·liques gràcils que guaitant recolzat a la barana de pedra veia escampades per tota la ciutat i que un home sol manipula i governa pitjant un botó, tan altes que creixen per damunt dels terrats i teulades dels carrers antics, per damunt d'edificis moderns, i fins i tot superen els blocs de torres de pisos més alts, alguns encara en construcció, que a ponent i a llevant tanquen la vista com una muralla exterior i remota o més aviat pareixen fites provisionals d'un perímetre urbà sense límits, allà on mirava hi havia grues en forma de lletra L majúscula invertida, sembla un prodigi que s'aguanten dretes, i en alguns llocs n'hi havia tantes que formaven un bosc. Havia pujat sense molta fatiga els dos-cents esglaons triangulars i concèntrics de l'escala de pedra gastada, girant sempre a l'esquerra seguint l'espiral i aturant-se arrambat a la dreta contra el mur circular de pou estret profund quan baixaven en grups de tres en tres o de quatre en quatre adolescents d'alguna expedició cultural escolar, elles fent crits aguts i escarafalls de mareig fals o de pànic fingit i ensenyant el melic mentre els culets i els ventres i els pitets passaven a mig pam dels seus ulls o gairebé fregaven el seu nas i el perfum de femella agitada joveneta suada l'assaltava tot ell i cobria l'olor d'humitat que exhalava la pedra, ells llançant esgarips amb veus de quinze anys esquerdades i amb ulls insolents mirant l'home que els devia semblar un vellet panteixant que a penes podia pujar, amb la cara suada i la jaqueta al braç, l'escala que ells baixaven alegres entre xiscles salvatges i empentes a les companyes per a fer-les cridar i respondre amb insults i abraçar-se a l'eix de pedra freda de l'espiral, havia pujat doncs suportant el descens interminable de grapats d'escolars com bestioles indòcils, i ara al terrat, resseguint la barana i després aturant-se i seient al banc de pedra, es torcava la suor de la cara i contemplava, alternativament, la campana descomunal i la ciutat. Mirà el rellotge i faltaven a penes quatre o cinc minuts per a les set, per la banda de mar s'esfumaven en la llum grisa escassa els perfils de pont mòbil amb braços de les grues enormes del port i els volums, incomprensibles mirats des d'allí dalt i des de tanta distància, de la ciutat novíssima dita de les Arts i les Ciències, esferes, semiesferes, angles estranys, fileres d'arcbotants, aquella closca monstruosa o casc, i al costat blocs altíssims de pisos, per allà dones seria on Irene i ell podrien buscar un lloc per viure, una llotja per mirar l'espectacle d'aquell extrem absurd i exòtic de la seua ciutat, i alhora una finestra per contemplar de prop la mar i el camp, ara que per primera vegada en la vida hauria de triar carrer i casa i ara que, per una circumstància trista i feliç alhora, ben prompte disposaria també de diners suficients per poder elegir amb llibertat un lloc per viure, amb llibertat compartida amb Irene.

Autor: Vicent Borràs Castañer
Obra: La primavera encesa , 2015

L'helicòpter EC-135, anomenat Cóndor, ha eixit de la base amb dos tripulants i un tercer passatger anònim. Travessa els bancals i els ca,ps de tarongers, la flor dels quals tímidament vol començar  eixir, però febrer encara no ha cabat. entra a la ciutat, les edificacions són diminutes i les persones, insignificants. als receptors olfactius de l'helicòpter no arriba a detectar-se amb claredat un intent de perfum de primavera que s'entesta a fer-se present pels carrers de la ciutat. En canvi, l'helicòpter té uns ulls que ho veuen tot. Potser, fins i tot, pot mirar dins les consciències del personal que, com formigues, tracen invisibles línies d'itineraris que només prenen sentit a vista d'ocell. La càmera incorporada fa memòria del que va veient. El riu és com una pell de serp assecant-se al terra. Les torres de Serrans sempre sobten per la seva majestuositat. El barri del Carme és un perfecte laberint. Es distingeix amb total nitidesa la creu llatina de la planta de la catedral amb l'agulla del Micalet. La plaça Redona queda a la dreta i l'ocell de ferro s'enfila pel carrer de la Pau, ignora la dada d'història literària del carrer de Cabillers, però sobretot tremola quan sobrevola la Universitat amb Lluís Vives dalt d'un pedestal de pedra i d'admiració; ocell i pesonatge es repel·leixen com els pols d'un imant. Es relaxa en passar per dalt d'El Corte Inglés. Agafa el carrer de Colom; divisa el redolí de la plaça de bous, enfront hi ha el Lluís Vives. La càmera acciona el zoom.

L'ocell de ferro no té ànima; té, però, té el dipòsit ple  i té també previst estar-se tot el matí, i després tota la vesprada i, si cal, també tota la nit i, si també cal, tota la vida sobrevolant la ciutat, el centre i els diferents punts calents. Enregistrar-ho tot, veureu-ho tot, disminuir l'altura, elevar-se i dibuixar cercles en el cel tenint l'institut Lluís Vives com a centre de la circumferència. El centre escolar és el centre del compàs: plaça de l'Ajuntament, de Sant Agustí, l'estació del Nord, la plaça de bous, el carrer de Colom. I torna a començar. Una vegada més. Ara es deté dalt de la cruïlla del carrer de Xàtiva. Milers d'estudiants. Zoom. Arriben els furgons. Un, dos, tres, quatre per aqust cantó. Més per l'altre.  I més. Plaça de l'Ajuntament, Sant Agustí, estació del Nord, plaça de bous, carrer de Colom. El formiguer es mou. A sota hi ha vida. De l'helicòpter estant es poden sentir crits, xiulets i eslògans, també els colps de les porres i alguns plors, sirenes i clàxons. L'helicòpter vola més baix, es poden captar algunes imatges amb el zoom extremat i abusiu, però impassible: rostrs de dolor i d'incredulitat, gestos irats, joves que fugen i altres que proven a defensar-se amb el que poden. algun contenidor, alguna motxilla, també llibres. Corregudes de joves i vianants que s'ho troben i no s'ho poden xplicar de cap de les maneres. sons de megàfons, consignes, crides, alertes, els mòbils a mil per hora. La ciutat murmura, febrer s'encén i augura una primavera imparable.