Antiga casa Pedro

Autor: Raimon Pelegero i Sanchis
Obra: Les paraules del meu cant , 1993

Al vent

 

Al vent,

la cara al vent,

el cor al vent,

les mans al vent,

els ulls al vent,

al vent del món.

 

I tots,

tots plens de nit,

buscant la llum,

buscant la pau,

buscant a déu,

al vent del món.

 

La vida ens dona penes,

ja el nàixer és un gran plor:

la vida pot ser eixe plor;

però nosaltres

 

al vent,

la cara al vent,

el cor al vent,

les mans al vent,

els ulls al vent,

al vent del món.

 

I tots,

tots plens de nit,

buscant la llum,

buscant la pau,

buscant a déu,

al vent del món.

Autor: Joan Fuster i Ortells
Obra: Raimon , 1964

D'ençà que els Tarradell són a València -ell, Matilde., i les criatures, tan espavilades-, hi he tingut una relació assídua i cordial. Amb el seu accent de la Barceloneta, ja ben matisat per una llarga convivència valenciana. Miquel em va dir: "Escolta, és un tipus que val molt, i la cançó no està gens malament". Pelegero s'aguantava, en aquella època, a base d'una beca de magra entitat econòmica, i els Tarradell el convidaven de tant en tant a dinar o a sopar a casa seva per fer-li més fàcil la manutenció. En una d'aquestes ocasions li havien sentit "Al vent". L'opinió de l'arqueòleg, i no perquè fos arqueòleg, és clar, em mereixia un alt respecte. De fet, els meus contactes amb el món de la "cançó moderna" no havien estat mai gaire íntims. Com tothom que va alguna vegada al cine i que té un aparell de ràdio en el seu domicili, m'he vist impregnat velis nolis amb les melodies successivament posades en voga per la popularitat específica del ram: a part això, només uns quants discos de Brassens, de la Patachou, de Brel, de Ferré, de la Greco, escoltats amb una atenció més aviat literària i per passar l'estona, constituïen tot el meu bagatge de coneixements sobre el particular. Però amb "el Pelé" es plantejava una qüestió ben distinta: la idiomàtica. I per què no? M'hi vaig interessar.

Feia uns anys que, amb Vicent Ventura, organitzàvem uns concursos literaris residenciats al bar "Casa Pedro", el propietari del qual, Xavier Marco, gran amic nostre, es resignava a patrocinar. "Casa Pedro" era, llavors, un local molt acreditat: per a nosaltres era, sobretot, el negoci de Xavier, i hi acudíem a beure i a fer tertúlia amb una freqüència impenitent. Els concursos havien estat una argúcia de Ventura per adornar la casa amb una certa dignitat publicitària. Cada any hi celebràvem una petita festa de concessió de premis: l'àpat de rigor, uns pocs milers de pessetes per als poetes o els prosistes aspirants, una nit de moderada eufòria alcohòlica. Vam aprofitar-ho, doncs, per a escoltar-nos "el Pele". Ell animaria, amb quatre crits i les corresponents rascades de guitarra, la pausa entre el sopar i la promulgació del veredicte. Si no m'enganyo, Xavier li va pagar trenta o quaranta duros per l'actuació, i cal afegir que al cantant, en aquelles circumstàncies, la quantitat va semblar-li astronòmica: mai no havia guanyat tants diners amb tan poc dc temps ni amb menys esforç. La sessió, a "Casa Pedro", va transcórrer amb la més absoluta placidesa: consomé, lluç i pollastre, i ja està dit tot -la més pura tradició gastronòmica dels premis literaris de província. Probablement, el jurat vam premiar uns sonets o una novel·la curta que ni tan sols han estat publicats. Però "el Pele" hi va cantar. Cantà "Les feuilles mortes" i coses per l'estil. I "Al vent". M'obligaren a pronunciar unes paraules de preparació, i em vaig escudar en les vaguetats escaients: que si la llengua, que si el país, que si la joventut, que si etcètera. La clientela -gent que no s'esperava aquella homilia- em mirava i m'atenia tota sorpresa: la seva perplexitat encara hauria estat més gran si hagués sabut que jo tampoc no havia sentit mai la cançó objecte del ditirambe. Ramon Pelegero ens cantà "Al vent".

Era, sens dubte, la primera vegada que Ramon cantava al públic en una prefiguració de "Raimon". Ni ell ni ningú dels qui hi érem no ho hauríem pogut imaginar, naturalment. Per molta fantasia que hi haguéssim posat, i no n'hi vam posar gens, no hauríem arribat a veure-hi res més que "el Pele": un estudiant de Filosofia i Lletres abocat a llicenciar-se en Històriques amb una correcta puntualitat académica, i que, mentrestant, cantava cançons per gust i per quaranta duros miserables. Una excepció a consignar, tanmateix: Eliseu Climent. Climent era, i és, un personatge calculador i incansable, que se les pensa totes i en fa moltes. Estudiava Dret amb una vocació bastant borrosa, i més que no a les assignatures, aplicava habilitat i tossuderia a aconseguir que els seus coetanis d'aula fossin sensibles i decidits de cara a certs problemes civils.

Moltes maniobres i moltes excitacions positives que ajudaren a despertar la Universitat del seu temps tenien origen en l'Eliseu. Quan Pelegero cantava "Al vent" a "Casa Pedro", Climent ja havia endevinat que allò podia ser jugat com un factor d'importància amb vistes a propòsits més ambiciosos. En realitat, ell seria l'instigador tenaç i estratègic que, més tard, impulsaria "el Pele" a convertir-se en "Raimon": fins i tot el va batejar, perquè la idea del nom "Raimon" fou seva. No m'hi vaig fixar, però estic segur que, aquella nit, observant les reaccions dels oients, la mirada d'Eliseu Climent devia brillar amb una anticipada satisfacció maquiavèlica: en silenci, maquinava.

Autor: Manuel Vicent i Recatalà
Obra: Tramvia a la Malva-rosa , 2006

Aleshores ja tenia una passió inconfessable. Volia ser escriptor. Era una altra de les maneres de salvar el món. Tractava d'expressar un sentiment que commoguera totes les ànimes i per a això no trobava un altre camí que demanar un got de vi negre i una tapa de truita a Casa Pedro, falcar el colze al taulell, encendre la pipa que m'havia comprat i compondre el perfil del jove literat. Aquesta taverna literària, propietat del Joaquín Marco, era decorada amb murals del Manolo Gil i havia anunciat un nou concurs de novel·la curta amb un jurat constituït per les vaques sagrades de la intel·ligència valenciana del moment: Joan Fuster, Vicent Ventura, José María Jover, Carlos Sentí, Josep Iborra i Sabino Alonso Pueyo. El meu oncle Manuel m'havia regalat una màquina d'escriure Hispano Olivetti. El primer premi l'havia guanyat Juan Mollà. L'havien tret als diaris. Li havien fet fotos. Alguns pintors havien dibuixat el seu cap. Jo tenia la pipa, la màquina d'escriure i el cor inflamat. Només em faltava un bon tema que fera rendir-se tothom.