Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Tot i que quan Frederic Soler (Barcelona, 1839-1895) decideix comprar-se el mas conegut com a Can Cullell és el 21 d‘abril de 1886, segurament que venien de temps enrere les seves estades a Campins. En una d'aquestes degué impressionar-lo la popularitat d'un ferrer que treballava en una ferreria de prop del mas, al peu del camí ral. D'aquí sorgí la idea d'escriure El ferrer de tall. L'obra, estrenada amb brillant èxit en el Teatre Català, instal·lat en el Teatre Romea, la nit del 16 d'abril de 1874, s'ha convertit en una de les més famoses i representades de l'autor al llarg del segle XX.
I aquest fragment que reproduïm, un dels més popularitzats, és oportú llegir-lo sota l'alzina centenària del mas, prop de la taula construïda amb una roda de molí, on tantes hores passà l'autor escrivint i de tertúlia. Quedarem acarats cap a la façana presidida per un bust entronitzat per la seva filla el 1908 i envoltats de bancs amb majòliques que recorden els títols més populars del dramaturg.
Jordi: El meu pare
que Déu l'hagi perdonat,
era un mestre daguer honrat,
com son fill present ho és ara.
El meu mall mateix usava:
i aquesta fornal tenia;
l'enclusa, el ferro rebia,
i ell, tot forjant-lo, cantava:
"Repica que pica,
fes dagues, daguer;
fes dagues i espases
si ric et vols fer".
No va tardar gaire
a córrer son nom;
a fer-li fer dagues venia tothom.
Un dia entre els altres,
vingué un cavaller:
—Feu dagues que passin
les malles d'acer?
—Si vós porteu malles
ben prest ho veureu,
claveu-vos la daga
i amb sang la traureu.
—Doncs feu-me'n —diu—, una
de pom cisellat;
d'allò que ella valgui
sereu ben pagat.
—Traient-se la bossa
va fer dringar l'or;
mon pare, sentint-lo
cantava amb ardor:
"Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d'acer".
Mentre ell esmolava
m'ho mirava jo,
la meva germana
filava al racó.
El cavaller estava
amb ella parlant,
el pare, veient-ho,
seguia cantant:
"Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d'acer". [...]
La noia a qui l'ama,
així, baix, li ha dit:
—T'obriré la porta
al ser mitjanit.
El pare, sentint-ho,
ho escolta callant;
la mola rodava,
i anava cantant:
"Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d'acer".
Quan la nit arriba,
el pare amagat,
la daga té llesta
de pom cisellat.
Al tocar dotze hores,
ja entrava el traïdor;
al passar la porta,
cau en terra mort.
—Què heu fet, mon pare
—diu la noia. — El deber:
he provat si passa
les malles d'acer.—
Citat a justícia,
mon pare és lliurat;
qui entrava com lladre,
com lladre ha pagat.
Bé plora la noia,
mes plora amb honor;
content d'això el pare
cantava millor:
"Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d'acer".
I mentre cantava
sempre aquest cantar
la mola rodava
sense mai parar.
Jo que m'ho mirava
sentia bé això,
i així vaig aprendre
la vella cançó:
"Esmola que esmola,
fes dagues, daguer;
fes dagues que passin
les malles d'acer".
Altres indrets de Campins: