Casa de Jaume Roig

Autor: Jaume Roig
Obra: Espill (A cura d’Antònia Carré) , 2006

[Recorda LA DONA SUA]

 

Per lo que els dec

per ses proïsmes e pels baptismes,

on som llavats     tots batejats,

si he fals dit         ja me'n penit

cert de bon cor.            No hagen por

(les assegure),     si bé em murmure,

que jo els fes frau;        car no es tan brau,

fer ni felló,                   cert lo lleó

com pintat part.            Per no deixar

elles irades,         avalotades,

ves mi del tot,      vull dir un mot

per llur confort,            tot lo llur hort,

d'espines ple,      de carts també,

he practicat;        bé he examinat

ma vida tota;       en la llur flota,

dels arbres vius            he vist molts nius

de verderols        i d'oriols

i molts vespers;            tots sos vergers

he ben cercat;              he-hi sols trobat

un virtual            arbre fruital,

sols, singular,      de virtuts clar,

ben empeltat;       crec ha trencat

l'ull al diable;       una lloable,

sola, famosa        i fructuosa,

ben coneguda      dona tenguda

per prous, valent,          Déu molt tement

i cristiana, tota humana,

comunicable,       dolça i amable

i graciosa, certa, curosa,

neta, gentil,         sabent, humil

i poc parlera,       mas gran feinera,

dona endreçada,           ben esforçada

en tot quant feia; ses hores deia

i tot l'ofici,          mas lo servici

i treballar             per son orar

no romania;         a tots paria

la llur persona      més hom que dona.

Des que sóc nat, tanta bondat

no viu en fembra.         D'aquesta em membra

que fon casada       i ben criada,

molt instruïda        i tal nodrida

pel marit seu,       lo qual la véu

molt ben morir;       restà (sé-us dir)

desconsolat,        alienat;

fora de si.           Bé el coneguí

subplantador        i lluitador;

blanc i vermell        és lo nom d'ell.

D'ella em recort: Is, primer mort,

lo peix llisser       hac nom primer.

Fon ma veïna,      mare, padrina

i fel amiga,          no massa antiga,

dona molt clara,            a mi molt cara;

res en lo món        mentres hi fon

no amí tant,         fiu dol i plant

gran quant fallí,            de cor l'amí

extremament.      Puis solament

en llur comuna        n'he trobat una

la qual mereix         un poc de greix

i qualque festa,        per sola aquesta

los dic me plau        amb elles pau

final fermar.

Autor: Vicent Andrés Estellés
Obra: Mural del País Valencià III , 1996

A Jaume Roig

 

Enguany s'esqueia

el centenar

-Fa cinc-cents anys

dia per dia-

de la mort vostra

quan vàreu caure

de dalt un ase,

per Benimàmet,

seguint camí

invers del riu,

i us van dur

a vostra casa

de la ciutat,

dins el carrer

de Cordellats

vora la Llotja,

ert com un fus,

sense pols quasi,

i us van creuar

les mans al ventre,

fins que arribaren

els capellans

i salpassaren

el vostre cos,

i amb cerimònies

van enterrar-vos,

un ull tancat

i l'altre obert.

Autor: Antònia Carré i Pons
Obra: És l'amor que mou el cel i les estrelles , 2015

—Recordes el dia que va aparèixer Jaume Roig en aquesta cambra? —pregunta Jofre al seu amic, encara que coneix prou la resposta.

Jofre i Guerau ho recorden bé. Va ser a començaments de l'any 78, en uns dies de molt de fred, pocs mesos abans de la mort del metge i escriptor. La manera com va entrar al taller els va sorprendre a tots dos perquè el primer que va fer, acompanyat de la seva veu massa fina, va ser exclamar-se del fred. Amb l'estona que feia que caminava pels carrers, va dir, se li havien quedat ben glaçades les orelles. I mentre ho deia se les premia amb les mans, com si volgués escalfar-les. Va venir acompanyat de Baltasar Bou, que s'havia acabat convertint en la seva ombra de tant que el venerava, i els va demanar de fer una còpia senzilla del seu Espill a partir del manuscrit autògraf, que ja no volia portar a cap de les tertúlies. El tenia en més estima que si hagués estat una joia, va assegurar somrient i balancejant el cos rodanxó. Va insistir a pagar-los la feina per avançat i va afegir, amb una picada d'ullet, que els deixava sis mesos per enllestir la còpia, ja que sabia que en aquells moments el taller bullia d'encàrrecs que s'acumulaven a les prestatgeries. Passava de llarg dels setanta anys, però conservava la vitalitat i el bon humor de quan era jove.

El dia 5 d'abril de l'any de 1478 Jaume Roig va morir d'un atac d'apoplexia que el va fer caure de la mula quan tornava de Benimàmet. El manuscrit de l'Espill era encara al taller de Jofre i Guerau, immòbil. Quan a finals de maig va aparèixer Gaspar Jeroni, el fill de Roig, a reclamar el manuscrit del seu pare, Guerau el va convèncer perquè els el deixés una temporada més i poder acomplir així l'encàrrec. En saber que la feina ja estava pagada, Gaspar Jeroni es va desentendre del manuscrit i els va dir que podien quedar-se'l tot el temps que els convingués, si el tenien ells segur que no es faria malbé ni es perdria, va afegir amb un moviment de mans que als dos joves copistes els va recordar el metge enèrgic que havien conegut feia pocs mesos.