Església de Sant Joan

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Arròs i tartana , 2017

Des del lloc que ocupava distingia al davant l'església de Sant Joan del Mercat, amb la terrassa de baranes rovellades, que acollia baix, quasi en els fonaments, les llòbregues i humides covetes on els llauners estableixen les seues botigues des de temps antics. Dalt, la façana de pedra llisa, groguenca, corcada i amb un retaule d'escultura desgastada, dues portades vulgars, una filera de finestres sota la volada, sants granítics al nivell dels sostres i, a la fi, el campanar triangular amb els seus tres balconets, el seu rellotge descolorit i desbaratat, rematat tot per la fina pirámide, a l'extrem de la qual, a manera de penell i col·locat sobre una esfera, gira pesadament el pardal fabulós, el popular pardalot amb la seua cua com un ventall.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Arròs i tartana , 2017

I agitat en el seu interior per aquests pensaments, avançava penosament, traçant ziga-zagues, com si estiguera ebrí, cada vegada més pàl·lid i estenent els braços per a demanar mentalment que l'arrancaren del món.

Havia arribat davant de Sant Joan del Mercat, i la seua mirada, cada vegada més indecisa i obscura, es va fixar en el cèlebre penell, en el pardalot que el sol daurava, donant-li la brillantor d'una au del Paradís.

-Ací va ser... Com un gos em varen deixar els meus... He treballat molt, i què? Pobre i famolenc m'abandonaren, i després de setanta anys em trobe igual, al mateix lloc. Bonic futur!... Siga vostè honrat, treballe vostè molt, per a veure's arruïnat, sense altre recurs que demanar almoina a la porta de Sant Joan als fills dels meus amics... Ai, la meua pobra botiga!... Ha naufragat el vaixell, i el capità ha de morir. On està el penell?... Se l'han emportat?... Que de pressa es fa de nit!... Com em gira el cap!... Vell, que caus!... Senyor!... Senyor!... Així!

La caiguda fou instantània.

Primer se li varen doblegar els genolls i va quedar agenollat en aquell lloc on son pare l'havia abandonat setanta anys abans; després va caure de morros sobre la vorera.

Aquells que varen eixir a borbollons de totes les botigues encara varen poder presenciar l'agonia de l'últim veterà del Mercat.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València per a veïns i visitants , 1999

L'església de Sant Joan, que oficialment és dels Sants Joans, és on em van batejar a mi. Per tant, no m'importa, ans al contrari, que haguera estat primitivament mesquita, després ermita extramurs, i després temple gòtic intramurs, amb un     òcul enorme conegut com «la O de Sant Joan», on també hi ha colònia de coloms residents. L'interior és una exhibició barroca, amb grans imatges blanques, i una volta amb frescos del pintor Palomino que representen l'Apocalipsi, i que, en consonància amb el tema, van ser parcialment destruïts en un estúpid incendi el 1936. Per la banda de l'absis, a la part de fora i sota la façana teatral i barroca, hi ha una terrassa sota la qual treballaven, en botiguetes mínimes i mig colgades, manyans, sabaters, llanterners i venedors de quincalla. I si el visitant alça els ulls, veurà un penell de ferro al capdamunt, i un altre davant: són el Pardal de Sant Joan i la Cotorra del Mercat, que es parlen o es miren segons bufa el vent.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: Els treballs perduts , 1994

«I ara, Maria, si vol ja se'n pot tornar a casa, que jo aprofitaré per fer una visita.» Eixien del mercat, ella amb la bossa plena, per la porta del carrer Vell de la Palla, a les parades exteriors venen paelles de totes mides, de dues anses i de quatre, bótes de cuiro groc i rastelleres d'alls.

«¿Que té algun conegut per ací prop?»

«Sant Joan. És que jo visite les esglésies. I a part, ací a Sant Joan del Mercat és on em van batejar a mi.»

Aquest Sant Joan són dos, Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista i el dia del bateig l'església estava cremada, l'església estava fumada, no quedava ni un sant als altars ni un sol dels dotze grans apòstols als pilars, o no, no eren els apòstols, ara que Jesús hi pensa, eren els caps de les dotze tribus d'Israel, no podien estar presents al bateig perquè alguna colla de desgraciats anònims els havia destrossats pocs anys abans d'aquell dia, el capellà segurament mirava els frescos de Palomino o la cúpula, la glòria del cel són ara núvols plens de sutja, Jesús, ¿renuncies al dimoni?, els àngels i els arcàngels tenen encara les ales socarrades, renuncie digué don Manuel Oliver padrí de la criatura, ¿a les seues pompes i a les seues obres?, el rei del cel tenia la cara fumada i renegrida, renuncie, tants anys que fa i encara no han acabat de restaurar les pintures, els padrins renuncien a massa coses en nom de les criatures és molt fàcil, aquell dia pels països d'Europa rebentaven milions d'ànimes bombes canons i cambres de gas, després jo ací tota la vida renunciant al dimoni no sé però a la carn i al món ben cert que sí, quina olor freda de fumat i de cendra mullada devia fer Sant Joan aquell matí, és natural perquè era un bateig sense pare i si no se n'ha conservat cap foto de record és que era com un bateig clandestí, l'olor a humitat encara li queda, i la fredor blanca per dins, tan torrada i humana i valenciana com és aquesta església per fora, i per dins no, quina glacial pal·lidesa d'algeps sense pintar, de color queden només restes de l'Apocalipsi de Sant Joan pintada en les altures, ¿per què està tot el fullam barroc refet en blanc i negre?, i les estàtues gegants dels dotze caps de tribu reproduïdes en guix, el peix podria conservar-se a la fresca ací dins, cabet calamar calet i càntera, no crec que vinguen moltes venedores a resar parenostres a Sant Joan del Mercat, un Joan o l'altre Joan, perquè ací fa l'efecte que si reses no ha d'escoltar-te ningú, els caps de tribu tenen els ulls de guix oberts tots blancs i morts com ulls de peix bullit, respon Jesús ¿renuncies a la vista i a l'oïda? ¿renuncies a l'olfacte al gust i al tacte? ¿renuncies a la cérvola dels blue-jeans arrapats? ¿renuncies a les dotze mil dotzenes de volums ben enquadernats? ¿renuncies a Maria Marilín i a la gallina? ¿renuncies? no, no senyor, en el nom del Pare del Fill i de l'Esperit Sant amén, ja me'n vaig.

Autor: Josep Lozano i Lerma
Obra: Ribera , 1998

Miquel em deia que es trobava malament ací, en la seua terra, com si a poc a poc l'arraconaren, el feren estranger, un indi de reserva. Que València era històrica/ histèrica, mestissa, amb el desig pujat de ser provinciana per in secula i que la ciutat odiava la resta del país, del País Valencià, perquè li recordava el seu origen i volia oblidar-lo. I que eixe era el preu que el cap i casal de «l'antic Regne» havia pagar per fer-se híbrida, castissa, coetera, espanyola... Tota una teoria. Amb tot i això ell s'estimava València. Ell haguera donat mitja vida per la Llotja, per Santa Caterina, per Sant Joan del Mercat, per l'estació del Nord, per les torres de Quart, per la plaça del Carme, per la del Negret, la del Correu Vell...

És a dir, entre ell i jo hi havia poques afinitats, però fortes. Per exemple, en la lectura ell admirava J. V. Foix i jo m'ho passe pipa llegint Bukowski, i entre Gertrudis i La màquina de follar hi pot haver un abisme insalvable.

Autor: Toni Sabater i Pérez
Obra: Ciutat de campanars , 2016

Retaule apoteòsic i obert que impregna el carrer amb els seus colors d'arena, la façana que dóna a la plaça del Mercat fa de Sant Joan una icona urbana discreta però fortament apegada a l'inconscient col·lectiu, amb la inversemblant terrassa, les dobles portes en honor -ací n'hi ha per a tots- de sant Joan Baptista (segons que es mira, a l'esquerra) i de l'Evangelista (l'altra, clar), o les covetes que envolten la terrassa com una relíquia de temps perduts. Dins, el nivell apoteòsic es manté amb gran dignitat al llarg dels sostres, exemple platònic de l'horror vacui (una cordial plaga entre valencians). Perquè la immensitat de les pintures de Palomino (poca broma: més de 1200 metres quadrats de descomunal i meritòria faena) arredonixen l'esplendor que ja anticipava la façana.

Autor: Toni Sabater i Pérez
Obra: Ciutat de campanars , 2016

En eixa mateixa línia necrològica, el centre de la plaça va allotjar durant segles la forca, suprem i definitiu instrument de liquidació de la justícia comuna, espectacle freqüent que entre altres testimonis fou retratat en les cartes de l'escriptor Prosper Mérimée: tot un plaer per a la seua ànsia incansable de truculències meridionals. De tant en tant, i durant l'edat mitjana -indolència administrativa, negligència funcionarial- sembla que els cossos dels ajusticiats es deixaven orejar en aquell tètric balanceig durant hores o dies, desagradable panorama poc compatible amb els tractes comercials i mengívols que es feien al voltant, fet que va propiciar els versos satírics de l'immens lletraferit i veí del barri Jaume Roig: "Ni menjaria / carn del Mercat/ si hom penjat/ algú hi havia...".

Desmantellada definitivament la forca, i qui sap si per a mantindré certa necessitat d'expiació col·lectiva, ben poc després la plaça del Mercat va ser l'escenari triat per a plantar una de les primeres falles que expressament com a tals hi hagué en la ciutat, record humil i efímer de la condició principal d'aquell espai al qual el creixement i el temps anaven bandejant lleugerament davant la potència dels nous indrets capitalins que venien creant-se.»