El Parterre i la Glorieta

Fragment a la caiguda de València en mans del Cid

Quantes voltes no he anat al parterre per distraure'm!

Una tristor ben fonda, però, m'hau dut assassinats records.

Esplendor caigut, ai, ara enderrocs. Seria just

que en lloc de flors hi cresqueren els cards?

De poder parlar, el jardí hauria dit:

dissortat és l'amic que no ve a veure'ns.

València recobrada

La victòria ha tornat València a la llar nostra.

Al·là la purifique de l'afront que va cobrir-la!

L'enemic ha cremat les millors de les cases

i els senyals que ha deixat ara són cendra i plany.

Endolada de ferro, un fum negre per vels, du un mirar

tot ell fosc i gemecs de tions al cor que li batega.

Encara té, però, el seu bell cos esvelt, i d'or

les terres perfumades, amb jardins i un riu net.

Veniu devers València amb els vostres genets!

Allà, les nostres gents han caigut en desgràcia.

A les mesquites, ara esglésies, la crida a l'oració

s'ha fet vol de campanes. Quanta pèrdua!

¿Com reviure el passat? Només són que ruïnes

els col·legis aquells on tothom recitava l'Alcorà!

El jardí que amb delit encantava els nostres ulls,

les arbredes verdejants, ja s'han secat i endurit.

Els paratges dels voltants ja no existeixen, aquells

que el vianant convidaven a romandre o passejar.

Un infidel ha vingut a esborrar tanta bellesa;

designat pel destí per a dur-li perdició,

desfer-la vol a trossos, i ni dorm ni reposa.

Veniu devers València amb els vostres genets!

Per sempre més adéu a la terra estimada.

La nostra joventut i els grans amics, perduts.

Tot el que era bell ara és desfet, dispers o lluny.

Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent.

¿On les cases de València? ¿On les veus dels seus coloms?

Tot s'ha perdut. S'ha perdut el Pont i la Russafa.

S'ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s'ha perdut.

¿On són aquells prats amb rius i arbredes verdes?

¿On són els indrets flairosos on solíem retirar-nos?

¿On el zèfir sempre fresc? ¿On els crepuscles amables?

Ai València! Què s'ha fet d'aquells matins on el sol

jugava amb la mar tot corrent per l'Albufera!

Epístola a un amic a propòsit de l'ocupacio de València

per Jaume I

Què tens als ulls que no paren de plorar?

Què té el teu cor que ja no troba assossec?

Pateixes la ferida d'una bella que ha partit?

És la joventut perduda que et torna com un miratge?

O és el temps que ha dut dolors com cap crònica no diu?

Tot un mar de tristors ens brama a les entranyes!

Tots els cors desesperats cremen amb flames eternes!

València, ara en mans d'un infidel que n'ha fet llar,

talment un camp de misèrìes venut per molts traïdors.

Què en faran dels monuments aquesta gent enemiga?

La ciutat era tan bella amb els seus jardins i rius

que les nits totes tenien un dolç perfum a narcís.

L'estàtua de Don Jaume

Tria el roure més bell de tes campanyes

per l'estàtua del gran Conqueridor,

oh Montpeller!, tu que en la mar te banyes,

trau-ne, gentil Mallorca, arenes d'or.

Dóna el marbre més fi de tes muntanyes,

València, i de ton pla roses i amor;

tu el ferro virginal de tes entranyes,

Catalunya, i tos braços i ton cor.

Voltau son ample front d'un raig de glòria,

armau son braç del llamp de la victòria.

Mes, perquè veja els pobles que ha lligat

des del cel blau, com àliga divina,

donau-li per peanya gegantina

lo penyal més altiu del Montserrat.

Esprit de valencianisme (fragment)

IV

Catalunya és un poble

digna d'imitació,

i encara d'eixa terra

hi ha que depèndrer molt.

¡Fora individualisme!

¡Visca la germanor!

Los catalans ho entenen:

¡la pàtria és sobre tot!

Lo cel, en ella, al nàixer

vérem més lluminós,

a on per primera volta

pujà nostra oració;

en ella nos mostraren

les primeres lliçons,

de l'art o de l'ofici

que nos tocà per sort;

en ella defenguérem

contra estrangeres hosts

l'honra, los béns, la vida

que li devem tot hom;

en ella s'engendraren

nostres primers amors,

i nos donà una esposa

los fills de nostre cor;

en ella en pau sojornen

nostres antecessors,

i ella de nostra tomba

serà lo sagrat lloc.

¿Com, puix, no beneir-la?

¿Com no adorar-la, com?...

Ses bones coses velles

i sos avanços nous

units amb savis llaços

mantIndrer d'ella en pro

siguen, ¡oh, fills de Túria!,

nostres aspiracions;

i, al fi, dirà algun dia

lo Rat-Penat gloriós:

«València sobre Espanya,

i Espanya sobre el món!».

Valencianista em diuen;

valencianista sóc;

¡tot s'ho mereix València!

¡Per a València és tot!

Lo Rat-Penat (fragment)

Era un Rei: los nostres avis

el veren: los cabells rulls;

la mel d'amor en los llavis,

la llum divina en los ulls.

La creu en lo pit portava;

en los combats li donava

Sant Jordi son cavall blanc;

i sa espasa, raig de guerra,

féu fructificar la terra,

regant-la amb heroica sang.

Sempre baix les dures malles

sentiments guardava purs;

com guanyava les batalles,

aixís dictava els bons furs;

era, en pau i en guerra, eixemple

dels grans; humil en lo temple;

ministre armat del Senyor:

tal, admiració dels pobles,

veig en llegendes i cobles

a Jaume, el Conqueridor.

Tot joiós, gentil i alegre,

tot falaguer era en ell;

sols paurós, sinistre, negre,

sobre lo daurat capell,

en lo lloc del real signe,

amb ulls d'esperit maligne,

obrint la gola afamat,

les verdoses ales ertes

estenia, sempre obertes,

l'espantable Rat-Penat.

Era senyal i figura

del combat penós i etern

que en la vida sempre dura,

nit i dia, estiu i hivern;

de la vigilant saviesa

que té sempre l'ala estesa;

de l'indomable valor,

que en guerra traïdora o franca

mai los ulls matiners tanca

per descuit, cansanci o por.

Al vore el signe terrible

sobre el front d'aquell bon Rei,

com si una força invisible

els subjectara a sa llei,

tombaven tots a ses plantes,

i descregudes o santes,

les gents, amb crit general,

clamaven: «Beneït sia

lo Rei que defensa i guia

poder sobrenatural».

En València, ple de glòria,

morí el gran Conqueridor:

mancava-li una victòria,

i la buscà en món millor.

Al vore que els ulls tancava,

lo Rat-Penat, que el vetllava,

tancà les ales també;

mes lo Rei, d'esta manera

(fón sa voluntat darrera),

al Rat-Penat li digué:

«Oh bon servidor! escolta,

escolta ma voluntat:

les ales obri altra volta;

vetlla sobre esta ciutat.

Tot mon amor posí en ella:

valenta, pietosa, bella,

mes Barres per blasó du:

sobre eixes glorioses barres

clava bé les fortes garres

i eixampla les ales tu! ».

València ciutat

Com tarongina que brota

de sobte en matí aflamat,

ta violenta beutat

es mostra en un esclat, tota.

Si ta immaculada pell

rubors un instant traspua,

ufana d'un cos tan bell

deixes caure el cast mantell

i de repent quedes nua.

Ton pudor, però, retens...

Fores un temps gran senyora,

en saber i en art doctora,

Cort de cavallers fervents i

dames de veu sonora.

En tos cívics monuments

el nom de l'Alt rei s'honora.

Oh, imponderable València

de la grandesa d'ahir!

Unida a triple potència,

promesa de l'avenir,

ta nacional essència

guardes pel comú destí!

[Del rei Jaume]

Molt recorde aquell jorn que vaig entrar a tu

riu amunt, amb els meus estendards i les meues

hosts que et depararien dies de glòria

i omplenarien de festa els cors i el balcons.

Molt recorde el moment que vaig descavalcar

a la rambla i em vaig agenollar i havent-te mirat

i havent mirar el cel, em vaig vinclar a la

terra i la vaig besar, humilment i en silenci.

Fou una besada casta, però també fou una besada

furiosa i les meues mans varen escarbotat la

terra i la varen pujar als meus llavis.

Molt m'has donat, molta glòria, molts motius

de planys i d'esperança, però jo recorde sempre

aquell moment que riu amunt vaig entrar a

la ciutat i vaig besar, a la rambla del riu, la seua terra.

[...]

He besat la teua terra,

i sentia tota la teua terra,

les terres aspres i dolces de Castelló,

les terres fines d'Alacant.

En una grapat t'he sentit tota,

i t'has anat escolant de la meua mà

i has retornat a ser terra, al

teu lloc, la humilitat del teu destí.

València.

M'has donat dies de glòria i d'esperança,

M'has deparat la darrera oportunitat

de contemplar-te, lentament, des d'Alzira.

No oblides mai el teu destí, València.

En català t'he donat, molt humilment,

el testament de la meua mà, cansada de lluitar:

conserva i divulga el teu català als dies futurs.

Jo et recorde i et vetlle.

A la Glorieta i al Parterre hi ha coloms, no molta calma per culpa del trànsit, mamàs amb criatures, bancs de pedra, dones d'algun poble que han vingut a comprar al Corte Inglés i mengen un entrepà, algun vagabund que dorm als bancs, arbres immensos de fulla lluent (coneguts com magnoliers, però altres diuen que són ficus descomunals), i una alta i poderosa estàtua eqüestre del rei Jaume I, instal·lada el 1891, obra d'Agapit Vallmitjana. Evidentment, el Parterre, on hi ha aquesta estàtua, no es diu plaça de Jaume I, sinó d'Alfons el Magnànim. I les reixes i portes originals de la Glorieta ara són al Jardí dels Vivers. I al Marquès de Campo li van fer una estàtua —amb els emblemes del comerç, la navegació i el ferrocarril, corn pertocava— a la plaça de Castelar, i després l'han traslladada a la plaça de Cànovas del Castillo. I la porta que ara apareix en el lloc de la Porta de la Mar, no és la Porta de la Mar, sinó una reconstrucció (del 1946, com a Arco de los Caídos) de la Porta del Reial, portada neoclàssica del 1801, originalment davant del pont d'aquest nom. I, per si volen saber-ho tot, aquesta porta, no on és ara sinó en el seu emplaçament primer, era l'última que es tancava, i els viatgers que arribaven tard s'havien de quedar a dormir en uns bancs semicirculars que hi havia a l'altra banda del riu, al Pla del Real, de la forma dels quals —en mitja lluna— ve això que diuen. que els babaus o retardats es queden «a la lluna de València». On hi ha ara uns blocs d'edificis molt nous, entre la pseudo-Porta de la Mar i el riu, és on s'erigia la Ciutadella que Felip V va fer construir després del 1707: tenia muralles cap a fora, i també cap a dins, i una gran torre amb setze canons que apuntaven a l'interior de la ciutat. En temps d'un altre Borbó menys agressiu, Carles III, va ser construït l'edifici neoclàssic més gran i més important de València: el Palau de Justícia, abans fàbrica de tabacs, i originalment duana reial. És una construcció massissa, amb tot l'aire oficial i clàssic que li correspon, però no pesada ni freda. Deu ser perquè l'arquitecte Antoni Gilabert va saber combinar molt bé la pedra i la rajola, Falçada dels pisos i els balcons i finestres, o l'aire general de la casa. Al capdamunt, sobre la façana principal, hi ha una estàtua de Carles III, d'Ignasi Vergara, que apareix remota i una miqueta desafiant. Amb el Jaume I a cavall que hi ha al Parterre, és l'únic rei que té estàtua pròpia a València.

I si no en la Glorieta, sí en les immediacions, s'assenta un altre importantíssim monument, de ciment i pedra més o menys figurada. És aquesta la reproducció de la Porta del Real, és a dir, una de les antigues portes del recinte emmurallat que va construir-se el segle XVIII amb aires d'arc de triomf.

Per cert que, on està l'actual porta monumental, n'hagué una altra, important pel tràfec que per ella discorria, però de construcció modesta: el Portal de la Mar, i, en canvi, l'autèntica, actualment reproduïda, era ubicada, com és lògic, enfront del Pont del Real, i també era un portal important, per tal com posava en comunicació la ciutat amb el Real, que servia de residència als reis quan visitaven València.

De la Porta del Real, quan s'assentava en el primitiu emplaçament, ens ha arribat algun testimoni fotogràfic, com que fou dels últims panys de muralla que s'enderrocaren, i cal reconèixer que, a part de ser de més modestes proporcions que l'actual, no resultava per la seua magnificència un «Arc de l'Étoile», precisament.