Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Priorat benedictí situat en la confluència de les rieres de Tenes i el Rossinyol, que es precipiten en cascades, la darrera sobre l'església romànica construïda en una profunda balma. Acompanya l'església un magnífic casal gòtic de principis del segle XV. El monestir va ser fundat el 997 per Gombau de Besora.
Aquest va ser un lloc que, ben aviat, va atraure la fascinació dels nostres primers autors romàntics, com ara Víctor Balaguer (Barcelona, 1824 — Madrid, 1901) que dedicà un llibret a descriure l'excursió que hi va fer el 1850. Fascinació que continua al segle XX i de la qual n'han parlat: Josep Pla (Palafrugell, 1897 — Llofriu, 1981), que hi té una escultura de bronze en posició asseguda i lligant la cigarreta, i Ferran Canyameres (Terrassa, 1898 — Barcelona, 1964) i el poeta Mateu Janés i Duran (Molins de Rei, 1896-1974).
És verdaderament una impressió imponderable la que causa Sant Miquel del Fai quan, al giravoltar un grapat de gegantines penyes, es presenta als ulls del viatger amb tota la seva esglaiadora bellesa i tot el seu salvatge luxe.
Temptat està de sobte el caminant de prendre aquella aparició per un somni. En efecte, sembla increïble que en aquelles desertes soledats, que entre aquelles despullades roques, que a la fi d'aquell camí pedregós i abrusat en què cent vegades rellisquen els peus de les cavalcadures, que darrere d'aquelles cortines d'ombrívols i impenetrables boscos que es deixen caure per les faldes de les colines com amollades cabelleres de les muntanyes, sembla increïble, repetim, que, semblantment evocat per la vareta màgica d'un encantador, tregui el cap l'oasi més pelegrí, el més deliciós elfland.
Tot és allí bellesa, frescor, poesia.
Les roques ploren aigua; les herbes, perles. La naturalesa estén la seva bordada vegetació pels cimals com si volgués penjar una vistent mantellina de randes dels homes de cada muntanya; allí les grutes són palaus; les cascades, rius; els aspres, penya-segats; els penya-segats, abismes; allí les penyes són colines, les colines, muntanyes; les muntanyes, grades d'una escala de Titans.
En el fons del paisatge, com una tenda àrab aixecada en el desert a la riba d'un abisme i d'una deu, treu el nas l'ermita velada per la transparent i nebulosa gasa de la cascada que en una ampla cortina es precipita, ornament de la boca de la gruta, i que eternament botzinant amb les roques que la destrossen amb les seves puntes, eternament envia al Rossinyol els escumosos rierols de les seves llàgrimes.
El Rossinyol és un rierol que surt a cercar i a rebre el viatger. El seu murmuri monòton en el fons de la clotada, la mena de dolça cantúria quan es despenja per una pedregosa costa, el seu gemec de dolor quan s'estavella en les roques és, potser, allò que li ha valgut el poètic nom de Rossinyol.
Per ventura no existeix recer més deliciosament seductor que Sant Miquel del Fai, ni temple més santament poètic que aquell davant la porta del qual sempre sembla cantar el torrent en un idioma desconegut les lloances del Senyor o el virolai de Maria.[...]
Qualsevol viatger pot estalviar-se la visita a l'ermita. És nogensmenys que una simple capella sense ornaments de cap mena amb inscripcions de tot tipus fetes amb llapis en les seves despullades parets. Al fons hi ha un altar consagrat a Sant Miquel i al costat alguns ex-vots de pietosos romeus.
Al peu de l'ermita, oberta en la roca, hi ha la primera gruta, la boca de la qual és tan baixa i estreta que gairebé per a introduir-s'hi cal fer-ho de ròssec. Sembla que la naturalesa ha construït a posta aquesta incòmoda porta per a que ningú, encara que sigui el més gran potentat de la terra, hi pugui penetrar amb el front ert i alterós.
Té la gruta quatre o cinc divisions i encara que no hi ha res d'admirable ni sublim perquè tot és portentós. La impressió que causa supera tot el que se'n pot dir.
A Sant Miquel del Fai hi ha un edifici que fou cenobi i una cascada. Aquest accident és produït pel riu Tenes, que neix a la Collada, prop de Collsuspina, a 935 metres sobre el mar. Fins al Molí de Llobateres, aigües avall de Sant Quirze Safaja, corre per una vall relativament oberta; però a partir d'aquest punt penetra en una profunda falç formant un dels paisatges més asprius de la comarca i acaba per saltar, després que se li ha unit un afluent, el Rossinyol, per les cascades de Sant Miquel del Fai. A la part baixa de Catalunya, no es pot dir que hi abundin les cascades; però, com que hem de tenir de tot, Sant Miquel del Fai s'encarrega de produir la cascada, que és una atracció molt curiosa.
El país és insospitat. Es tracta d'una incisió profunda en forma de V enfonsada entre faixes verticals d'una superba alçària. Abandonàrem la carretera i a peu per un camí (dolent) arribàrem a l'indret memorable. Un pont vell ens conduí al mirador obert a la roca viva. D'allí estant veiérem el vell cenobi, que avui és un hotel suspès a la muntanya; uns forats oberts en el mur rocós i al fons una vall molt estreta, amb tot d'orenetes que, xisclant, la sobrevolaven. El que no veiérem enlloc fou la cascada. Davant aquesta contrarietat, interrogàrem una dona del país i em digué:
—La cascada existeix, però només funciona els diumenges. Avui és dimecres, comprèn? Vostè ha vingut un mal dia.
Vaig quedar estupefacte. Mai no hauria sospitat l'existència de cascades d'horari fix, intermitent i setmanal. La impetuosa descripció de la cascada feta per Víctor Balaguer —penso— ha quedat molt malparada.
—Llavors aquesta és una cascada setmanal, com les revistes il·lustrades i els partits de futbol... —que jo vaig dir a la dona.
—Si vostè fos mestre i hagués vingut amb les criatures de l'escola, no vull pas dir que no els l'haguessin ensenyada. Ho solen fer quan arriben els nens o nenes amb els seus mestres. Altrament, la cascada només funciona els diumenges, quan hi ha gent, perquè seria llàstima que els qui han pujat per veure-la es quedessin amb un pam de nas.
—Aquesta és, doncs, una cascada setmanal corregida per les exigències de la pedagogia. És divertit...
—Es veu que vostè es diverteix amb ben poca cosa —em digué la dona—. Aquí hi ha poca aigua, i, la poca que hi ha, la necessitem per a regar i per a fer una mica d'electricitat. Ara no es pot pas viure sense l'electricitat. Però el cas és que no vol ploure, i no hi haurà cascada ni els diumenges, ni per als nens i les nenes dels col·legis. Si no plou, fumut cascada...
I no vaig poder veure la cascada de Sant Miquel del Fai. És un accident geogràfic que està agonitzant.
Passat l'esmentat bloc inquietador que forma una gran balma on brollen unes fonts, es troba la capella que té per sostre la roca i que, en la impossibilitat d'aixecar-hi un campanar airós, s'acontentà amb una espadanya a peu pla del camí, de manera que es pot tocar la campana en passar. Es voreja l'immens monòlit que fa de nau a la capella i que, en temps de fortes pluges, forma un altre salt d'aigua, també espectacular, conegut pel Rossinyol, designació que li prové del nom del rierol que, més enlaire que el recinte, s'hi estimba quan creix.
Pel caminal en corba i ombrejat per plàtans cepats que voreja el buit i que va eixamplant-se, es té la sorpresa de descobrir, per una obertura en el mur de roca que el deixa en una mitja claror, un estany d'aigües puríssimes, d'un blau intens i obsessionant i d'uns delicats iris, que dóna la impressió d'una enorme aiguamarina. Documents de l'època romana ja esmenten aquest llac. Com en tots els llocs d'excepcional exuberància natural, unida a una tradició religiosa, proliferen aquí les llegendes. Una d'elles diu que va ésser a dintre d'aquest llac on es trobà la imatge de sant Miquel.
Més o menys protegits de la mullena a la qual hom s'ha d'exposar, s'arriba sota la gran cascada que, després d'haver saltat amb bona empenta el replà del cingle, es desprèn de les roques que troba al seu pas per llançar-se en viril elegància, de graó en graó, fins el peu del gran amfiteatre que retruny als seus salts. Des de dalt del camí ja es percep el bramul de les seves caigudes, però en passar-hi per davall l'estrèpit vibratori arriba a atordir. Ens trobem en una balma que fa de balconada oberta darrera la caiguda de l'espès i feixuc cortinatge d'aigua que fa trepidar la muntanya i que polvoritza formant una boirina que no permet d'esbatanar els ulls atònits davant d'aquest espectacle, amb mirallets d'iris passant a través de l'aigua i de l'eixordament dels seus salts fins al llunyà i profund gorg, que li mata sobtadament l'embranzida i que redueix la seva bravesa per lliscar apaciblement riera de Tenes avall.
Sant Miquel del Fai
Rupestres gallardies;
encinglaments d'esglai;
i aquest no acabar mai
les rudes bruixeries
de Sant Miquel del Fai!
Les bruixes, a escampalls
de plata en degotalls,
arreu pentinen grenyes
al fons d'ardits miralls...
Les bruixes broden penyes
i enranden estimballs.
Balcons i galeries
i balmes i covals,
pertot, fetilleries,
maragdes i corals...
Quan tenen l'obra llesta,
criden un munt de gats
que, amb febre, a la requesta
se'ls fan, a tota festa,
els seus amistançats.
Felins bruixots com elles,
fent de l'amor estelles,
les besen de biaix:
i, amb quatre tombarelles,
eixuts de cor, trapelles,
les tiren daltabaix.
I tornen en corrua,
escombra a l'entrecuix.
Un ball que s'insinua
s'ha fet tot un garbuix...
I en sàbat de bon gruix,
que l'àmbit perpetua,
dansa una bruixa nua...
Rupestres bruixeries
de Sant Miquel del Fai!
L'encís m'hi pren de dies:
de nits hi jeu l'esglai.
Sant Miquel del Fai
A Clementina Arderiu
Bella fondalada d'aigua en baterola
i cristall que brum i esquitx de viola
on la quietud no s'ajoca mai:
Sant Miquel del Fai.
Roca sobre roca, tebior d'espluga,
eco que delira, flora benastruga,
animat retaule, lirisme de lai:
Sant Miquel del Fai.
Degotalls d'argent, cascada de ruixa,
pregaria de sant, remugueig de bruixa,
fressar de canyars, ramalla en desmai:
Sant Miquel del Fai.
Gotellam dispers, escumeig, boirina,
sacsonada al cingle com rugosa sina
que en pondre's el sol es tenyeix de bai:
Sant Miquel del Fai.
Cap ella arrupida al galter incrustada
com per no mullar-se, com arreconada,
com esporuguida, pàl·lida d'esglai:
Sant Miquel del Fai.
Gruta de misteri i veu aigualida
en llacs soterranis de limfa adormida
i rates pinyades com retalls de fai:
Sant Miquel del Fai.
Salt del Rossinyol, cortina en finestres
de façana trista i cairells agrestes
que l'aiguada escampa amb un riure gai:
Sant Miquel del Fai.
En la fonda gorga de la Balma Rossa,
L'aigua, com les goges, es desfà la trossa
i el sol s'hi cabussa en cerca d'esplai:
Sant Miquel del Fai.
Llac en cova santa, santa imatge en cova
on el sant posava ses virtuts a prova,
i borbolls d'escuma com rissos de xai:
Sant Miquel del Fai.