Monestir de la Trinitat

Autor: Isabel de Villena
Obra: Vita Christi , 1995

I amb aquesta melodia, venint l'hora i temps per lo Pare eternal ordenada, ixqué lo Senyor del ventre virginal de la mare sua sens dar-li nenguna dolor, deixant-la verge i pura segons David havia profetat dient: «Tanquam sponsus procedens de thalamo», car lo dit gloriós David véu en esperit com lo Fill de Déu eixia d'aquell tàlem excel·lent del puríssim ventre de la mare sua, vestit d'aquella nova vestidura de natura humana, com a espòs d'aquella.

I sant Miquel i los altres prínceps prengueren lo Senyor prestament perquè no caigués en terra, i adoraren sa Majestat amb profunda reverència i presentaren-lo a la senyora mare sua, qui amb goig infinit lo mirava, la qual l'adorà ans de tocar-lo, reconeixent-lo ésser son Déu i Senyor, recordant-se primer de la reverència divina que de l'amor de mare, amb tot que sens terme lo amava. I, prenint-lo sa mercè de les mans dels àngels, amb sobirana prudència i reverència posà'l en la sua falda, i abraçà'l i besà'l estretament amb tendrea d'amor, com a fíll seu verdadere natural, i lo Senyor fermà los seus amables ulls en la faç de la sua santíssima mare, mostrant adelitar-se en aquella com a cosa a ell pus cara que tot lo restant del món. I, sens mitjà de llengua, l'ànima del fill i de la mare se parlaren de tan alts i secrets parlaments que no bastava enteniment angèlic a comprendre'ls, de què la senyora fon recomplida d'alegria tanta que estimar ni recontar no es pot.

I mirant i contemplant aquell petit cos, i veient l'excel·lent bellea sua, conegué ésser aquell del qual David havia dit: «Spetiosus forma pre filiis hominum», car era lo pus bell de tots los fills dels hòmens. I mirant aquella divinal persona tan tendra i tan delicada, i recordant-se que era passible i mortal, sentí en si la senyora mare tan excessiva dolor que tot lo cor li travessà, i especialment com lo sentí plorar de fred. I acompanyant-lo en son plor amb sobirana pietat, embolcà'l amb summa diligència, ajudant-li ses donzelles, car Diligència li donava los bolquers, Caritat los escalfava, Pobretat los estirava tant com podia perquè bastassen a cobrir los peuets del Senyor, i Pietat portava un drap que li fos posat damunt lo cap.

I, tenint-lo la senyora així bolcadet, lo Senyor deixà lo plorar, mostrant que havia pres plaer amb aquella robeta que l'estalviava del fred, i la senyora, prenint gran plaer del seu repòs, dix-li amb dolçor d'amor: «Tu qui terram palmo concludis involutus panniculis recreatus es», volent dir: «Oh, meravellós Fill de Déu! Vós, qui per la vostra gran potència i magnificència cloeu tota la terra dins la vostra mà: ara, vida mia, sou calfat i recreat amb aquests pobrellets drapellets.»

I prenia la senyora los peuets del seu fill, i calfava'ls amb les pròpies mans no havent altra manera de foc, i deia-li: «Oh, amor mia! La gran caritat i amor que haveu a natura humana vos fa sentir tant de fred i pobrea de roba! Oh, Senyor meu! I coneguen açò los hòmens, i estimen-ho, i amen-vos de cor, puix tant los haveu amat!»

Autor: Maria Mercè Marçal i Serra
Obra: Sota el signe del drac (Proses 1985-1997)

Fa exactament cinc-cents anys que Isabel de Villena, «en aquelles grans morts de l'any MCCCCXC, a dos de juliol, en divendres, dia de la Visitació de la mateixa Senyora, en lo seixantèn any de sa virtuosa edat» —tal com podem llegir en el postfaci que acompanya les diverses edicions de la seva Vita Christi—, morí en el convent de la Trinitat, als afores de València. Hi havia entrat a quinze anys, com a novícia de l'orde de Santa Clara. Després d'haver passat la seva infantesa d'òrfena il·legítima a la cort valen­ciana de la reina Maria, muller del Magnànim, amb qui la unien vincles familiars. Segurament aquest origen no lledesme i la possible manca de patrimoni, que li dificultaven un casament avantatjós, van determinar fins a un cert punt aquesta decisió. Cal no perdre de vista, tampoc, la més que probable influència de la reina, que devia desitjar la presència d'algú de confiança en un convent on ella mateixa havia intervingut ben directament per confiar-lo a la branca femenina de l'orde franciscà, i on havia d'emprendre deu anys més tard unes importants reformes arquitectòniques. Aquesta condició religiosa de sor Isabel —que abans de professar es deia Elionor Manuel de Villena— va facilitar, sens dubte, i potser desvetllar, la seva pruïja literària i de segur que el seu càrrec d'abadessa, que ostentà des de 1463 fins a la seva mort, va contribuir a posar-la en relació amb la flor i la nata de la intel·lectualitat valenciana del moment, entre els membres de la qual va gaudir d'un reconeixement innegable. La seva elecció abacial ens ha arribat sobredaurada per la llegenda que atribueix el seu desenllaç favorable a una intervenció miraculosa de l'arcàngel sant Gabriel assaonada de l'època, aquesta mena de deutes  amb el meravellós, però, també, indici d'un prestigi i d'una personalitat que atiaren el foc  de la imaginació col·lectiva i que, al capdavall, una obra justifica i fa present, encara, entre nosaltres. [...]

Llegir tota la Vita Christi m'ha servit, tanmateix, per a intuir-ne la grandesa, per a espigolar de tant en tant fragments i capítols d'una gràcia singular o d'un vigorós impacte. Per a copsar-hi aquell nervi central que traeix l'experiència d'una dona, d'una dona que va fer de l'escriptura el vehicle de la seva afirmació com a tal i el mitjà d'expansió d'aquesta força al grup de dones que l'envoltaven. Salvades totes les distàncies que calgui, no sé si, encara avui, podríem trobar una millor definició del feminisme literari.