Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La darrera residència barcelonina de Santiago Rusiñol, a partir de 1915, fou un pis de l'edifici situat al Passeig de Gràcia, 96, entre Rosselló i Provença, on també vivia el seu amic Ramon Casas. El domicili estava molt a prop de La Punyalada, establiment on anava cada tarda, a partir de les 4, a fer tertúlia. Un reportatge de Melcior Font per a la revista Imatges, amb abundoses fotografies, documentava què feia Rusiñol d'ençà que es llevava fins que es tornava allitar. Es llevava cap a les quatre de la tarda, pintava una estona i tot seguit visitava a l'amic i editor López a la Llibreria Espanyola de la Rambla. Després de sopar, acompanyat de la seva dona Lluïsa Denís seguia un ritual inalterable: primer feien la ruta per diferents teatres barcelonins (Novetats, Romea, Talia i Teatre Nou) i cap a les dues de la matinada entraven en l'Olímpic Bar que més endavant, el 1927, prengué el nom de La Punyalada.
Un fragment d'aquesta col·laboració periodística de Font ens pot servir de lectura en el tram del Passeig de Gràcia esmentat, juntament amb un altre de memòria de Maria Rusiñol sobre les amistats que freqüentaven el pis.
Quantes persones que ja eren eminents o que n'havien d'esdevenir varen passar per la nostra casa! És aquest un dels records més agradables de la meva joventut. Per això em plau tant d'evocar-lo. Reveig mossèn Cinto Verdaguer amb aquella sotana de color d'ala de mosca, el seu posat bondadós, una mica pagès. En havent dinat, el meu pare li va dir: —Verdaguer, tindríem un gran plaer que ens recitéssiu alguna cosa vostra. L'auditori no podia ésser més selecte: en Granados, en Maragall, en Malats, en Santos Oliver i en Manolo Hugué. En Verdaguer no es va fer pregar gens i desplegant el seu talent prodigiós es va posar a recitar estrofes del seu poema El Canigó. En Verdaguer recitant es transformava. Ja no era el descolorit capellanet d'aire casolà i encongit. Creixia. Es redreçava. Els seus ulls apagats brillaven amb una claror sobrenatural. La seva veu sorda anava pujant de to i adquiria vibracions de cristall. Era un cant de cel que escoltàvem aquí a la terra. Rebíem el seu meravellós missatge, embadalits fins al punt que desapareixia tot el que ens voltava. Va ser un d'aquells instants que agermanen els pensaments i lliguen els cors en una emoció única. El romàntic Granados plorava. I els altres estaven subjugats pel cant del gran poeta. En Maragall va ser el primer d'alçar-se per felicitar-lo, emocionat. El capellà ja havia tornat a reprendre el seu aire modest de camperol. I escoltava els elogis amb un somriure bondadós i els ulls baixos. En Verdaguer tenia dues personalitats ben acusades, i corprenedores totes dues. De part de fora, humil, apagat, sense vanitat de cap mena. Molts cops exposava conceptes infantils. Deia que no menjava enciam perquè li feia mal d'ulls, i parlava d'una dona del seu poble que de menjar-ne s'havia tornat cega. El miraves i no sabies què pensar-ne. No es comprenia com aquell home pogués dir coses semblants tenint com tenia tanta força espiritual, una inspiració tan excelsa, un misticisme tan profund i un caràcter tan ferm que no es doblegava per res ni per ningú.
Bon dia Rossinyol, li diem a dos quarts de quatre de la tarda. S'acaba de despertar. La màquina d'En Gaspar s'espera al corredor. Es tracta de fer-li un retrat al llit. Fet i fet, el llit li fa de menjador i de despatx.
Però així i tot, la muller no s'hi ha avingut de seguida. En Rossinyol, en canvi, no ha fet escarafalls. Carrega la pipa i ens diu que està a punt. Donya Lluïsa li arregla el llençol que faci goig i li posa el coixí com a fons del cap i de la barba. Ell, per quedar més natural, ho desarregla d'una revolada. [...]
A la tauleta de nit hi ha tres pipes, una gran estilogràfica, dos paquets d'escuradents encetats, un llibre amb una coberta ben patinada i tot de tabac, malaguanyat.
—Viviu de llet i gasteu escuradents?
—Són per netejar la pipa
És a dir tot el joc de pipes que té a punt, per si hi ha avaries. En Rossinyol fuma en pipa perquè apreta tant les dents que desfà la cigarreta. Al costat de tantes pipes hi ha una només una estilogràfica que s'hi migra. És enormement gruixuda; hi cap un tinter, però En Rossinyol no n'abusa. Escriu molt poc. quan està d'humor, ben assegut al llit, escriu de cinc a vuit del matí. Ara fa uns dies que se'n descuida.[...]
A les nou En Rossinyol pren una tassa de llet. Li serveixen en un pot que no sigui de vidre perquè així es fa la il·lusió que no n'hi ha tanta. A quarts de quatre –l'hora de despertar-se – més llet amb molt de sucre.
A la tarda, a les set, un "negrito", (gelat de cafè amb llet) a l'"Horxateria". a l'hora de sopar, una tassa de brou amb un rovell d'ou i tres o quatre dolços. De vegades, pastilles de xocolata de més a més.
A "La Punyalada" torna a prendre llet. Ja podeu notar que la llet substitueix ara en el menú d'En Rossinyol el paper de l'absenta. Se n'ha desavesat, definitivament. Ell, però, sosté que això li escurçarà la vida.
Altres indrets de Barcelona: