Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest passeig ombrejat per grans plàtans i algunes palmeres en els camins laterals va ser construït durant el Primer Imperi Francès (1804-1814) per tal d'oferir als perpinyanesos un lloc d'esbarjo fora de les muralles. És un lloc literari que combina la concepció d'indret viscut, en aquest cas tant per Artur Bladé com per Alexandre Cirici, i la idea del lloc simbòlic en l'homenatge que Bonaventura Gassol fa a Pau Casals. En un extrem del passeig hi havia el Centre Català, de nom francès Élite bar, a la terrassa del qual hi havia instal·lada l'oficina provisional de la Generalitat.
Al cafè català de les Platanes, hi trobaves tota mena de gent. Tothom que s'escapava d'un camp hi anava a parar. Allí vaig trobar-hi un dia un amic que venia d'Argelers i que va dir-me que havia vist en Frederic Rahola, que s'estava morint, que ja s'havia cansat de lluitar amb el fred i la fam de la platja i que li havia encarregat de dir adéu a la seva família.[1]
Al cafè català de les Platanes, diverses vegades se'ns havia presentat la policia. Com que érem molta gent, sortíem corrent en totes direccions i els agents no sabien cap on anar i agafaven només algun incaut. Jo m'havia estudiat les visuals des de la porta i quan calia fugir corria a posar-me darrera un dels grans plàtans i després continuava per la línia recta que el plàtan ocultava, fins a escapolir-me pels carrerons de l'altra banda.
Un dia van venir quan érem al fons del local. Era impossible d'escapar-se. Un grup vàrem pujar, per unes escales que vam descobrir, fins al terrat i allí vam tancar-nos per dintre en un petit magatzem que tenia la clau posada al pany. Érem molts, dintre el reduït espai, i quan els policies van tustar a la porta va ésser molt difícil, fent signes amb les mans, de convèncer tothom de callar i de no donar senyals de vida. Un dels tancats recordo que era l'Heribert Barrera. Vam estar una hora, pacientment, després de resistir als crits i les amenaces que havien proferit els gendarmes, per al cas que hi hagués algú a dintre. Havíem sentit, més tard, l'amo del cafè, que els explicava que ell no tenia la clau. Que, allò, ho havia vist sempre tancat.
Després d'una hora, vam creure que el perill havia passat i vam obrir perquè un explorador sortís a veure com pintava la cosa. No hi havia perill. Vam poder anar-nos-en.
Pau Casals
L'arquet, mestre del temps per vostra mà,
senyoreja en l'espai i ens meravella;
que s'hi mou amb un ritme llarg d'estrella
d'un cel que ens enlluerna de tan clar.
D'aquest cel que ens atreu, de tan pregon
com el revela amb veu ampla i sonora
vostre violoncel, que així arremora
fins el silenci més secret del món,
vós en sofriu el goig i la tortura
i, de la melodia ardent i pura
sobirà ensems captivador i captiu,
tanqueu els ulls i la veieu més clara,
que al fons de vós descobriu, cara a cara,
l'ombra de Bach que escolta i us somriu.
16 febrer 1939
D'Arles a Perpinyà, en tren, el matí lluminós m'ha deixat fruir a cor què vols la bellesa d'un paisatge que em sembla familiar. El tren corre entre prats verds i turons amb vinyes acarades al sol.
Elna... Un nom evocador, ben nostre.
L'estació de Perpinyà em recorda la de Reus. Un cop al carrer, m'adreço a un adroguer que em somreia pel fet de pensar, probablement, que jo seria el seu primer client de la jornada.
- Per anar al Centre Català, si us plau?
- Tireu avall, fins a la Promenada, el gran passeig, sabeu? No us podeu pas perdre... Sou refugiat?
- Tot podria ser.
- De tota manera, bona sort!
Oh, el bon adroguer que parla com jo!
La Promenada és, realment, un gran passeig amb plàtans a l'avinent. Però el Centre Català (en francès Élite Bar) és un petit establiment on veig de seguida rostres coneguts: Joaquim Llorens, de Falset, Lluís Mestres, de Tarragona, Joan Loperena, de Reus, els germans Mur, de Tortosa, Roc Boronat, Ramon Frontera, el gros Bombi... He canviat uns breus mots amb tots. Tots semblen tan preocupats com jo. Em diuen que Martí Rouret no pot tardar. Lluís Mestres em pregunta si he retrobat la dona i el fill.
- No, perquè m'ho preguntes?
- És que vaig trobar-los a Figueres, el dia 26 de gener, i la teva dona em va dir que volia entrar a França.
La notícia, de moment, m'atueix, i, tot seguit m'encoratja. Feia molts dies que no sabia res dels meus i ara l'esperança de veure'ls aviat fa batre de pressa el meu cor.
Una mica més avall, el passeig dels Plàtans mostra una magnífica i tardoral esplendorositat, gairebé teatral. Les criatures corren amb la rotllana — «la nena de la rotllana, porta el vestit carmesí...»— i les senyores casades s'hi van madurant; les fulles cauen intermitentment i fan a terra una càlida escampadissa daurada i sentimental. El clima del Rosselló —l'aire de tramuntana— sembla divinament ben trobat per a la maduració del sexe femení —i, concretament, de les senyores casades. Dóna vivor als vells, un punt de carmí a les galtes, una agilitat al cos, una curiositat a l'esperit i molta gana. Els vents del sud no són pas gaire favorables a la imaginació: són aclaparadors i estèrils. El clima de la tramuntana sembla crear condicions objectives per a l'adulteri de molta més eficàcia. La bellesa viva, directa, de les senyores de quaranta anys, de Perpinyà, és sensacional.
Altres indrets de Perpinyà: