Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A partir de l'octubre de 1902, Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) acompanyant a Josep Pijoan (Barcelona, 1879 — Lausana, 1963), fa estades curtes al Pla de la Calma, a la masia de la Figuera. Entre el 20 i 25 de maig de 1903, ja de retorn a Barcelona, va escriure el poema "Del Montseny" inclòs a Enllà (1906) que exalta els valors paisatgístics i humans d'aquells paratges montsenyencs. Pijoan també va escriure poemes inspirats per les vivències que hi va compartir amb la família de la masia i amb Maragall. Aquest va establir una comunicació especial amb una de les filles, Lola, que el va fascinar per la facilitat de paraula que tenia i la capacitat d'enfilar versos. Li dedicà diversos poemes i es van escriure cartes. Maragall, en Lola, hi trobà la "paraula viva" que com a poeta havia defensat sempre com a motor bàsic de la creació artística.
Del Montseny
Aquell encantament de cap al tard
(allà en els plans més alts,
al peu dels cims augustes
del color esmortuït de l'hora baixa)
me reprèn i em redona
la tristesa feconda.
Ai! Altes soletats, que en sou de dolces
amb els herbatges verds
on canta l'esquellot de la ramada,
i el bosc silenciós
i la masia lassa!...
Després ja hi anirem a la masia;
mes, ara els cims davant descolorint-se,
i al costat l'amic febrós
que en la gran quietud de l'hora baixa
me parla amb la veu velada
per una febre divina.
Passa una àliga al cel
que sembla que amb son vol l'espai s'eixampla,
i tot resta més buit i més quiet
quan s'ha perdut enllà. La fosca avança.
A davant i al peu dels cims
hi ha una casa abandonada;
entra la fosca per la porta oberta
i sols troba el silenci
arrupit pels racons de les estades,
i al bell mig del corral,
i al peu de les escales,
fins en la llar del foc
Déu meu!, allí el silenci.
En la llar, on he vist tantes vegades
enfeinada ajupir-se
amb gran humilitat, mes no sens gràcia,
la bona dona, que el marit la mira
fent saltar en els genolls el nen d'ulls grossos,
encantats en el foc que els il·lumina,
mentres el calderó ronca en les flames!
En la llar la tenebra i el silenci!
Déu meu! Anem, anem a la masia:
encar hi serem a temps pel retorn de les ramades
que belen amb cent bels:
les esquenes ondulen, i per sobre
regna el vailet, que ens dirà el nom de totes,
adornant cada nom amb forta rialla.
Aquella veu grave i sonora
del nin de les muntanyes!
Anem a la masia:
encar serem a temps que la donzella
canti a la porta al darrer raig del dia
que fa vermell son llavi...
I
Quan la Lola a mi m'escriu,
sento el cant de la perdiu,
veig la llum de les muntanyes
i començo a somiar
unes coses més estranyes!
Somio que vaig tot sol
volant pel vent que m'empeny,
i que arribo aquí al Montseny,
trobo una perdiu que canta,
pro que canta que m'encanta;
que l'agafo i me l'enduc.
La tenia dintre una gàbia
i després, tot d'un plegat
la perdiu se'm torna Lola.
I quan l'obro compassiu
se'm torna a tornar perdiu
i bo i cantant vola, vola...
Al Montseny jo vull tornar
per a sentir-la cantar
i collir-li una viola.
Per la Lola (fragment)
IX
De tant temps que no et sentia,
veu, veueta del Montseny,
gairebé no et coneixia.
Mes aixís que et sento dir
d'aquests plans i soledat,
la memòria m'ha tornat
d'aquell dia tan bonic,
quan me'n vaig anar amb l'amic
Pijoan costes avall
i tu et vares quedar dreta
—te'n recordes?— en un pla
prop d'una casa molt vella.
L'Arciset també era allà.
Quina tarda que era aquella!
Pro me'n vaig haver d'anar.
Jo aquí baix i tu aquí dalt,
cadascú ha anat fent sa vida.
La teva és la que més val.
Veus més cel i tens més sol
i vius més a poc a poc,
tens cada fruita a son temps
i cada cosa a son lloc.
Aquí tot va per extrems,
tot... o massa, o massa poc.
Acolliment
Si mai passeu davant de la masia
que obre el portal a vora del camí,
entreu-hi a reposar com jo aquell dia,
quan, fatigat de marxa,
vaig reposar allí:
—Si fóssiu servidor per ajudar-me
(em deia una padrina
amb un cistell al cap);
soleta jo no puc descarregar-me;
els homes són per fora,
no em pot ajudar cap—
Obro a la llum la porta esbalandrada,
i un dintre veig allí que m'enamora;
aquella quietud d'entrada neta,
de casa sols torbada
pels xiscles que fa entrant una oreneta.
Ajudo la padrina,
que em dóna del cistell el fruit millor;
un raig de sol de terra l'il·lumina
daurant-li l'arrugada morenor.
Beneeixo la dona i la masia,
i el bon acolliment que m'han donat,
aquell cistell de fruit
i el fruiterar que el cria,
i reprenc el camí asserenat.
Ofrena de mestratge a la cançó popular
En les costes del Montseny,
el cim d'enervada calma,
jo hi pugí per reposar
al faig d'ombra solitària.
De lluny sento un bon pastor
que al vent deia una tonada;
la cançó que altri ha dictat,
ell la deia trossejada.
Un per un recullo els mots
el bell escamp de posades,
i portat de compassió,
la refeia altra vegada.
—No hi vingueu, savis del món,
no us pareu aquí a escoltar-la,
que regeix la llei del cor
els misteris de la parla.
Podreu collir mots estranys,
podreu prendre dites rares,
pro mai tindreu sens amor
eixes veus que ragen clares—.