Sant Mateu d'Albarca

Autor: Josep Marí Marí
Obra: La veu dispersa , 1982

Prestigi de la lluna a Aubarca

 

M'agrada aquesta lluna que es passeja,

sempre que torno a Aubarca, pels camins

i els sembrats i els clapers; lluna plena

buscant des de l'església cubs de cal?

—la botigueta, el bar, casats antics—,

o el rectangle balder del nou fossar

que espera —no pas d'homes— mort de pedres.

La lluna s'abandera de la nit.

S'escolta un clam enlluernat d'estrelles.

Tota la nit és lluna al pensament;

lluna en l'esguard i el mot i en el delit

immens d'esdevenir quelcom planer,

mortal expert de silencis rotunds,

arrelat a la roca com els pins,

o pel camí, tal volta, fum caduc.

Autor: Jean Serra i Torres
Obra: Camins i llocs , 2008

Però l'al·lusió al poble de Sant Mateu, amb senyals encara d'haver celebrat no fa gaire les seves festes patronals, és obligada. És un poble oblidat fins ara per la cobdícia hostalera i urbanitzadora; els avenços de la tècnica —l'electricitat, el telèfon— hi arriben amb parsimònia.

El poble es l'església blanca, unes poques cases, i el veïnat espargit sobre la minsa terra cultivable. Els al·lots van a l'Escola de Baix o a l'Escola de Dalt, hereten dels seues pares el noble art de veremar.

El vell cementeri —i no el nou— va inspirar, ja fa més de mitja centúria, a Enrique Fajarnés Cardona l'únic poema català que li coneixem, titulat Ossera de Sant Mateu:

 

A un cantó del fossar un tanconet s'obre,

on els qui feren la primera deixa

a la pols, que fumeja algunes tardes

sota la pala del fosser, tranquil·la,

van pujant, s'amunteguen, ja confosos,

fins a guaitar —curull el vas minúscul—

el pla d'Aubarca ardent, que els veié un dia

—papallones que el llum il·lusiona—

darrere lluentors d'aixada i rella.

 

 

Fins no fa pas gaires anys podíeu trobar a la Rectoria el mossènyer que hi va exercir el seu ministeri durant mig segle: el benvolgut don Antoni Costa i Bonet, sempre entranyable al record, amb qui la conversa us enriquia amb dades, acudits i coneixements.

Autor: Lluís Salvador d' Austria Toscana
Obra: Llibre d'Eivissa , 1957

"Just devora del temple es troba el cementiri, en un estat d'abandó igual que tots els de les altres parròquies de l'illa (...). A l'interior, enmig d'herbes seques i espigades, apareixen algunes creus de fusta, gairebé totes rompudes a trossos. També es veu l'ossera, on s'ajunten tots els ossos i les calaveres que surten a la superfície quan ha de moure's la terra, a causa del poc espai disponible. No és fàcil imaginar res més sinistre i abandonat que aquest cementiri."