Mirador del rei Jaume I

Autor: Jaume I Conqueridor
Obra: Llibre dels Fets , 1982

126

E passaren a Evissa, e preseren terra menys de negun contrast que no els faeren los de l'illa. E vengueren ab los cavalls armats, e ab les naus, e ab los llenys al port d'Eivissa, e aquí fermaren ses albergades, e combateren-la. E quan hagueren los genys parats, lo fenèvol e el trabuquet tiraren al castell e a la vila, e havia-hi tres murs un sobre altre; e el fenèvol que no tirava tant, tirava a la vila, e el trabuquet al castell. E quan viren que el mur se trencava de la vila per lo fenèvol que hi tirava, començaren de cavar; e quan los de la host viren que hora era del combatre, assajaren-los primerament de batalles menudes; e quan viren que hora era que els combatessin, armà's tota la host, e prengueren tota la una cerca del mur de la vila. E quan viren los sarraïns que aquella havien perduda esbafaren-se, e parlaren pleit que es retrien. E Joan Xicó, qui era de Lleida, fo lo primer hom qui entrà en la cerca del mur de la vila. E així hagueren en esta manera la vila e el castell, si que el trabuquet no hi tirà deu pedres. E pus que Eivissa fo presa, moltes vegades hi vengueren galees de sarraïns, e, la mercè de Déu, preseren-hi totavia major mal que no hi pogueren fer.

Autor: Josep Pin i Soler
Obra: Vària II (Obres 2) , 2001

Té de tot. Primitivament fou castell i després temple assiri, fenici, roma, moro. La situació del rocam ha sigut sempre la mateixa i la gent que han ocupat l'illa han hagut de guardar-la per medis sempre iguals: força material... i  Divinitats!

Per penetrar en la ciutat pròpriament dita, passarem altra vegada lo pont llevadís que salva el fosso construït en temps dels Àustries, com ho proclama el majestuós escut llavorat damunt del Portal, que amb sos aligots migpartits i quartels nombrosos crida misèries presents i grandeses passades. Un cop dintre ciutat, seguint qualsevulga dels carrers que van de pujada s'arriba al replà superior on s'aixeca el Castrum primitiu convertit poc a poc en iglésia cristiana, avui Santa Maria la Major, que ha sigut Seu de Bisbes i que potser torni a ser-ho si un ibissenc que fa de Bisbe in partibus per Madrid vol algun dia pasturar ànimes en sa ciutat nativa en lloc de castelarisar per salons i capelles reials.

D'allà dalt se contempla com gran fondo la mar blava, com dosser l'espai sens límits, i sota els peus lo barri de marina que reposa arraulit pel dolç bategar de les ones, redoltat per randes de bromerenques aigües. A llevant l'illot de Botafoc i l'Espalmadà i arreu pomets de verdura, vetes verdoses formades en la superfície del mar per la impetuosa corrent dels freus.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Les illes (Obra completa 15) , 1970

En els meus primers viatges a Eivissa, m'agradava de passejar pels carrerons de Dalt Vila que condueixen al Mirador. Era una ciutat morta, carregada d'història i de passat, d'aire fi. Les velles cases semblaven una mica colltorçades en la placidesa adormida. De dies hom s'encreuava, de vegades, amb un clergue que baixava de la cúria, amb un soldat, amb una monja, amb algun rar ciutadà que venia de l'Ajuntament... Els seus passos es perdien en el silenci. Se sentien els pardals, i de vegades una branca de figuera queia sobre la paret del carrer. A la nit no es trobava mai ningú. Tot era desert. De vegades es veia una mica de llum groga en el vidre d'una finestra. Se sentia passar el ventet de garbí que vetllava en els angles de l'urbanisme. La humitat de l'ambient contribuïa a l'arrauliment general — vull dir general a tot el Mediterrani, i a Eivissa especialment. Semblava que a cada casa hi havia un malalt d'humitat, enfredolit, encongit. Finalment hom arribava, pel carrer del bisbe Torres, a la placeta arborada del Mirador. Llavors era agradable d'asseure's sobre una pedra i fumar un cigarret — o dos cigarrets. El silenci nocturn era tan profund que us feia veure les coses d'una altra manera.

Autor: Guillem Colom i Ferrà
Obra: Antologia lírica , 1984

A Eivissa

 

A Marià Villangómez

 

Pròdiga terra ebussitana,

del mar eixies immortal

com una Venus africana,

fresca de rou, blanca de sal.

 

La vella màscara pagana

del teu somriure ritual

gràcia es torna cristiana

sota el teu cel oriental.

 

Salut, ardent terra divina!

El vianant que pelegrina

a tu s'acosta al·lucinat

 

pel gran misteri mil·lenari:

vas elegit, reliquiari

de l'esglaiosa antiguitat.

Autor: Josep Marí Marí
Obra: La veu dispersa , 1982

No em cansaré de mirar aquesta illa meva

 

No em cansaré de mirar aquesta illa meva

que s'agrisa, al crepuscle de la tarda,

damunt el tràngol lleu de Tagomago.

Ni els núvols que es deslliguen del cel rosa

per elevar muntanyes darrera les muntanyes.

No em cansaré tampoc de les gavines

que amb el ritme més bell segueixen aquests versos.

Els versos de la mar, que és la meva ànima

viatgera en vaixell blanc amb fosc rumb

cap a un fred horitzó de gent salvatge.

 

La calitja vespral

agermana els illots amb els serrats,

les muntanyes més altes

amb la plana serena.

I els meus germans de terra

voldria que es fonguessin en una mateixa silueta

de dolcíssim dibuix geogràfic,

on Déu potser recolza el seu repòs.

Autor: Jean Serra i Torres
Obra: Més mar i cel i vent que terra , 2004

Tanta mar, tan poca illa

 

En el blau distant, els crits s'apaguen.

Merlets esdevenen d'un cor que espera.

 

Per què tanta mar, tan poca illa, per què?

 

Brins de sol; vent i al vent brins de futur.

Tanta mar, tan poca illa —aquí som fa segles.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Les illes (Obra completa 15) , 1970

Des del pati de l'Ajuntament s'albira un gran panorama. Es pot prendre, però, una altra pujada: la del carrer de Pere Tur. Seguint-la, s'arriba al Seminari, que no té interés. Una altra rampa us porta al Mirador, a la plaça del qual donen la catedral de Santa Maria, el castell, el palau episcopal -en aquests últims anys s'ha restablert la diòcesi d'Eivissa- i el museu. Aquest és el centre real i autèntic -per a un foraster curiós- de la ciutat d'Eivissa. Aquest centre és, però, poc conegut. És massa encimbellat. S'hi pot arribar caminant la pujada, però tot el que és costa amunt és difícil. Quan era jove el vaig fer moltes vegades. Ara també el faria, però em costaria més. La gent vol baixar sempre, tenir el camí còmode i expeditiu. És una de les causes de l'èxit de l'automòbil. Anar sempre avall, ineluctablement... Des del Mirador es veu la ciutat baixant en cascada suau sobre les aigües del port i més enllà, una bona part de l'illa, que, pel fet de no tenir una orografia important, és un panorama inoblidable, d'una prodigiosa suavitat, sense dramatisme, magnífic.