Baluard de Santa Llúcia

Autor: Marià Villangómez i Llobet
Obra: El llambreig en la fosca , 2000

Si el baluard de Sant Joan, avui excavat i foradat, era la terrassa assolellada i oberta de l'enfonsat barri de la Plaça de Vila, el baluard de Santa Llúcia era l'expansió, encara més elevada i amb més perspectives, de sa Carrossa i els carrers i placetes del barri oriental. No li dèiem el baluard de Santa Llúcia -o Llócia, deformació eivissenca-, nom llibresc i oficial; l'anomenàvem, popularment, sa Murada Alta. I el tros de murada estret i prolongat que muntava des del baluard de Sant Joan fins a sa Murada Alta, vorejant sa Carrossa, era sa Murada Llarga. De petit, vaig jugar molt més al baluard de Santa Llúcia que al de Sant Joan. Més endavant, i durant molts d'anys, sa Murada Alta va ser un lloc predilecte.

Tots dos bastions, més extensos que els restants, són el resultat del segon pla de les murades -el de Fratin-, que va permetre l'eixamplament, des del segle XVI, de la vila fortificada. Una de les primeres conseqüències d'aquesta Vila Nova va ser la construcció, per la banda dels penya-segats de llevant, del convent dels dominics. El nostre espai d'esbarjo quedava així complet, del baluard de Santa Llúcia a la plaça de l'Ajuntament, passant per darrere el convent. El baluard forma una mena d'altiplà una mica aïllat, però no perd del tot el contacte amb el veïnat d'aquella part de Dalt Vila. Hi podies estar en companyia o passejar-hi tot sol. I des d'allí podies mirar, et senties impulsat a mirar -i a mi sempre m'havia temptat perdre'm llargament en la contemplació. T'atreia mirar cap als quatre vents, sent l'espectacle molt diferent en les quatre direccions. Cap a migjorn i llebeig, la ciutat vella pujava des de sa Carrossa, als teus peus, fins a l'extrem més alt de la torre de la catedral. Veies a llevant, des de l'altura de murada i precipici, el mar obert, amb els accidents pròxims de costa i d'illots, amb la més llunyana Formentera i enllà l'extensió deserta, ja gairebé sense vaixells. A tramuntana, la mar es recloïa en port, limitat davall teu per l'atapeïment de cases de sa Penya i la Marina i a l'altra banda per la corba suau de la costa baixa i imprecisa, els horts, la línia familiar de les muntanyes. Vers ponent continuava la murada, s'allargava la Marina, s'estenien els camps amb un horitzó de serra. Durant l'hivern, al matí o en haver dinat, era dolç prendre el sol per sa Murada Alta, anant d'un cantó a l'altre -enmig, al seu fossat, el polvorí-, amb la mirada atenta o el pensament despert; a la primavera o a l'estiu, l'hora bona era l'acabament de la tarda, el llarg crepuscle, fins i tot els primers moments del vespre.

Autor: Marià Villangómez i Llobet
Obra: Obres completes. Poesia 2 , 1986

Quants de sols i mirades,

de mots atresorats,

d'arrecerats, tous pensaments,

reposen, dormen,

abraçats a l'amor!

Calleu! ¿D'on ve aquest gaudi

que amb la llum es recolza sobre els boscos?

El record fuig, molt íntim. Terra,

aires que sou enyor i anhel,

teniu tota la vasta

tendresa que jo oblido.

 

 

Em distreu el camí,

els béns del dia i tot el dia.

Avui quelcom s'hi oblida

i de quelcom, recent, és augmentat.

L'anell és submergit al fons de l'aigua,

que cap embat no altera.

Se sap fidel dins el silenci,

i un dia, encès de sol, tornarà al dit,

l'amor de sempre,

després de boires i augmentat,

una vegada més,

amb una primavera.

Autor: Marià Villangómez i Llobet
Obra: Obres completes. Poesia 3 , 1986

Els murs

 

(Baluard de Santa Llúcia)

 

Avançats, mig despresos de l'antiga ciutat

present en tristos llums i taques que s'enfilen

vers l'ordre i la follia dels estels,

gràvida massa d'ombra sobre els barris de mar,

murs i roca penjats

damunt la negra mar insistent amb profundes remors.

 

Fou construïda forta contra els homes,

vella murada sobre més remotes murades,

i la seva duresa resisteix

així mateix l'assalt del temps.

 

Bastió solitari sota el gran do dels dies,

alta proa que intima amb la nit desolada,

companya de les coses duradores que el volten:

pla de conreu que contra els puigs s'esforça,

port, refugi final de llunyanies aspres,

i combatuts illots mar endins invencibles.[...]

 

Oh mur, germà del vent contra els penjolls fullosos

i les teves arestes esmolades,

germà dels segles de vaixells

a l'inici i la fi de llargs camins que es perden,

dels fars que entre tenebres t'arriben amb ulls ràpids,

també de la meva ànima, òliba als teus merlets,

que amb tu se sent desperta, dura, sola i antiga.[...]

 

Des d'aquí, bastió amb tanta de vida a l'entorn,

superba i no del tot ineficaç

peça d'un drama insigne, profund i inextricable,

des d'aquí ens sentim més units,

en pensarós aïllament,

als homes que han refet aquest tros de natura,

breu imatge d'un món més espaiós:

als qui varen deixar-lo, sols parat un moment,

al nostre amor inicial,

i als qui hi duran després treball i inquietud.

No foren només els anys auris

els de la nostra jovenesa,

car n'hi haurà de nous, i més clars de segur,

per a cada pit jovenívol;

i des d'aquesta nit i la teva ombra amiga

vull meditar en l'angúnia i el miracle,

en els oblits i els successius propòsits

de cada nova primavera.

Autor: Jean Serra i Torres
Obra: Més mar i cel i vent que terra , 2004

Baluard de Santa Llúcia

 

Després de dinar sortim de casa per fer una passejada. Ens hem acostat al baluard de Santa Llúcia. Fa un dia clar i lluminós. La mar, serena, sembla una bassa d'oli, on, tanmateix, s'hi endevinen les diferents tonalitats de colors de l'aigua, que van del blau més intens al verd maragda i al color del vi... Vora l'illa Negra reposa un estol de gavines, proferint ara i adés els seus crits evocadors. A l'hivern, aquí, el sol hi escalfa el pensament de caminants solitaris. Se li deia, també, la murada Alta. Els crepuscles hi esdevenen llargs diàlegs més enllà del temps. Les parelles hi pugen, ja embrunidet, per besar-se infinites vegades, protegides per l'anonimat de les ombres. S'hi escolta el mormol de la ciutat i del port antic. Es pot endevinar la vida darrere les vidrieres de cada balcó... Al campanar de la catedral, l'obstinat rellotge marca el transcurs de les hores, ultima multis, que vanament punyem per anul·lar en la nostra abraçada. De la mar arriba l'oratge revitalitzador. De la mar ve una presència irreductible. I podeu sentir-vos habitants d'un món que mor i alhora reneix en vosaltres.