Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Fundada el 1870, la societat del Casino Mahonés és, probablement, la més antiga de Maó i de Menorca. Va ser impulsada per una sèrie de famílies d'alt estatus de la ciutat.
Pere Soler Sans, membre d'una important família de comerciants maonesa i casat amb Isabel Lockner, va fundar la casa que fa cap de cantó entre la plaça Príncep i el carrer Anuncivay. Les filles la van vendre a la nova societat fundada per crear el Casino Mahonés. La casa Soler, com es coneix l'edifici, es caracteritza pel seu estil neoclàssic que compartimenta les seves dues façanes amb una sèrie de pilastres i impostes entre les que s'ubiquen les múltiples obertures. L'entrada a la planta baixa es realitza per una porta de belles línies modernistes, que també trobem a les tres balconades de la façana principal en les seves baranes de forja amb motius florals i els tancaments interiors de llenya. A la planta noble destaca el balcó de la gran sala sobre el que es conserva l'escut de la família Soler. A l'exterior o a la sala noble, si hi podem accedir, llegirem el fragment d'Els Clark, de J. M. Quintana que hi és ambientat.
Havien sonat les deu i els carrers de Maó estaven deserts. Els nostres passos ressonaven en les façanes baixes, saturades de llum fosforescent.
A la placeta el vent dansava fent remolins diabòlics, portava les olors acres de la mar i els perfums incerts del camp. En el fons, com quadres pintats i simètrics, es veien les finestres del Casino; sortia per elles una llum vermella, vaga i polsosa, que es barrejava al defora amb el resplendor de la lluna.
—Allà dalt —em digué en Tomás— trobarà vostè al seu oncle jugant al tresillo.
—Gràcies. Adéu.
Vaig pujar l'escala.
Aparegué davant meu una àmplia sala i en un racó, inclinada damunt d'una taula verda, il·luminada de ple pel llum que penjava damunt la taula, la cara del meu oncle, que jugava al tresillo amb altres companys.
En apropar-me a ell el vaig saludar. No em féu cas. Tota la seva atenció es trobava concentrada en les cartes.
Vaig asseure'm al costat del meu conco. El llum que penjava damunt els caps d'aquells quatre homes preocupats posava el con de la pantalla amb la seva llum viva damunt la taula verda. Les vuit mans sobre la taula absorbien el color complementari del verd i es feien vermelles, ombrejaven de tons violats en les siluetes dels dits, en els extrems del quals relluïen les ungles amb un to pàl·lid d'estany. I entre aquelles ungles i aquells dits vermellosos s'obrien els petits ventalls de les cartes i entre el seu barnillatge apuntaven els rossos caps de les sotes, les constel·lacions grogues dels oros, els bastos verds clapejats de sang i en una primitiva i absurda perspectiva, les petites copes alineades sobre el mantell blanc del naip. Juntament a les mans vermelles, en el camp verd de la taula, com petites ciutats de casetes policromes, brillaven dins dels plats petits les fitxes de nacre, escarlata, grocs de crom, blaus cobalts.
—Dono?
—Tres.
—Passo.
Eren veus solemnes, gairebé apagades. El cap d'un badoc s'abocava per damunt de l'espatlla d'un jugador. Aquest li ensenyava el ventall de cartes. Els dos feien el mateix gest, de persones que es comprenen perfectament i que tenen intencions amagades.
—Arrastro —deia el meu oncle solemnement. S'encabritava un cavall de copes damunt del prat de la taula donant la sensació, en el moment de caure relliscant, d'una carrera atrevida per damunt de la pampa indecisa de l'atzar.
Finalment, entraren a la sala de ball, aquell ample saló neoclàssic de sostres molt alts i motllures daurades, amb quatre finestres obertes sobre el carrer d'Anuncivay, que era ple de cadires que algú havia disposat ordenadament en semicercle, entorn d'una petita estrada on hi havia un piano vertical. Va ser des d'allí que Teodoro Làdico va fer un petit discurs. I mentre el líder república perorava, Daniel anava observant les persones que s'havien aplegat entorn seu i el va sorprendre la barreja tan singular que formaven; una combinació que, vint anys abans, no s'hauria pogut tan sols imaginar. Hi havia industrials, comerciants, propietaris rurals, professionals universitaris i militars de carrera. I el que era encara més estrany: liberals de nou encuny i conservadors de tota la vida mesclats amb republicans. Hi havia, per tant, homes i dones que, teòricament, podien discrepar en el camp ideològic, però que —i aquest n'era el secret— tenien en comú una cosa extraordinàriament important: la solidesa dels seus comptes corrents i el fet de pertànyer a una burgesia cada cop més uniformitzada i provinciana.
Contemplant aquella gent, Daniel va deduir la versemblança d'un acudit que circulava per Maó: "Els liberals —deia— van a missa a les nou, els conservadors hi van a les deu i els republicans no van a missa, però a les onze es troben tots junts a Es Dineret per fer l'aperitiu i muntar després els seus negocis." "Es Dineret —va pensar Daniel—, quin encert de nom per definir el que era realment el Casino de la Unión!", un lloc on persones rivals políticament convergien de manera amistosa per fer tabola i endegar de comú acord empreses comercials, industrials i financeres, on el color polític dels accionistes importava ben poc. Diversos, per tant, eren els homes i diverses les idees, però la burgesia maonesa era una gran família que havia convingut a un sol amor.
Altres indrets de Maó: