Autor:
Joan Pons i Pons
Obra:
Nàufrags
, 2007
Uns homes muntant cavalls mig salvatges anaren a buscar-lo. Cavalls negres i vermells, salvatges en el piafar, s'apoderaren del poble de carrers abandonats, eguinant sobre els carrers blancs, que feien olor de calç i soroll de gossos magres que lladrucaven porucs a la comitiva, refugiant-se en les ombres. El sacerdot s'havia vestit de cavaller negre com el dol i suava sobre la muntura amb la cara gelatinosa i brillant. La música esquerpa del tamboriner es mesclava amb els renills dels corsers i amb el bram de l'ase abillat amb guarniments de coloraines. Uns al·lots els sortiren al pas, els fitaren i es perderen, com els gossos, rere les cantonades de la plaça, on bullia la gernació. La plaça de Semblancat es trobava en un pendent, sota un sol abrusador. Les autoritats, esclafades per la calor, es remenaven inquietes dins els seus vestits blaus.
Davall el mateix tendal, els músics afinaven els seus instruments i esguardaven la gernació sota el sol de la plaça. Els homes es protegien amb els frescos panamàs i les dones amb les ombrel·les de mil colors. Eixugaven la set bevent llimonada fresca mesclada amb el gin, bevent ginebra seca o la mateixa llimonada extreta de llimones del barranc i mesclada amb aigua i sucre blanc. Es palpava la tensió de l'espera, que explotava en espasmes breus, nerviosos. Els braços es tensaven, es desballestaven les cames i algun insensat s'interposava entre els homes que deixaven d'empentar-se i es disculpaven amb sornegueria, continuant la gresca com si res hagués passat. L'home que posava pau solia ser el sereno Corbató. En veure aparèixer la comitiva, donà avís als músics i aquests desentumiren els instruments, se'ls posaren als llavis, agafaren les maces i esclatà una música infernal. L'estranya comitiva entrà dins la plaça. La capellana féu una volta festiva per l'àgora. El petit cavall a penes podia enlairar l'enorme pes del clergue i feia uns bots breus, suaus, ràpids. La capellana s'enlairava i la gent aplaudia, condescendent. Llavors s'enretirà i li toca el torn a Manel Llabrés. Els apostants feien les seves messions. Apostaven contra Manel Llabrés i el veien incapaç de saber dominar el salvatgí i aconseguir arranar-lo a l'estridència de la banda, que destrossava amb una potència ensordidora pas-dobles i peces tradicionals.
A una finestra que guaitava a la plaça hi havia Maria Sbert i Rosaura Morlà. Les finestres obertes estaven curulles de dones i nens que guaitaven. Els terrats n'anaven plens, sobre les teulades de l'església, dins la torre del campanar. La gent esguardava la plaça i les evolucions dels caixers. Manel Llabrés picà el cavall i els homes s'apartaren al seu pas. El cavall giravoltà violentament i el caixer aguantà les regnes i li donà una forta estrebada. El cavall aconseguí girar i galopà entre la gent fins a sortir de la plaça. Es sentiren alguns tímids xiulets, la massa humana es fusionà i el corser retornà esperonat pel genet. S'endugué per endavant un home i sentí com el seu cap tupava contra el pis de llambordes i es confonia amb el so dels unglots espurnejant el terra. Cregué que havia matat un home però en aquell moment no li importava, mantingué tensades les regnes i arrapà la muntura al tendal de la música estrident. El cavall eriçà la punta de les orelles, enreveixinà la pelussa del cap i s'empinà, aguantant-se durant uns segons sobre les dues potes del darrera. Destravà les potes del davant i aquestes copejaren l'aire blau. Manel Llabrés, aguantant-se fortament de les regnes, saludà les autoritats espaterrades sota el tendal i mirà cap a la finestra que guaitava a la plaça.
