Autor:
Antoni Moll i Camps
Obra:
Inventari de minyonia
, 1986
I, de cap a cap de dia, les activitats de la llar i del taller es desenvolupaven al llarg d'un eix vertical: tot pujant i baixant escales. Tot era esforç ascensional. La minyona pujava al terrat a estendre la roba rentada a una pica del soterrani. A una estança veïna del mateix soterrani treballaven les màquines. Els impressors de casa portaven els fulls, impresos de fresc, a una cambra arran de golfes. El cove caramull i les grans piles de paper seguien la mateixa ruta.
Hi havia un soterrani que s'estenia sota els porxos del carrer i rebia una llum escassa per dues claraboies de vidre espès i tèrbol, per on passaven els transeünts. Aquell soterrani era ple d'ombres mòbils, com la caverna de Plató, ple de trepig i pampallugues. Hi havia dues piques, una carbonera i un gran amuntegament de caixons d'embalatge. L'estança contigua era la més fosca. D'un pou a un racó, els impressors pouaven a cops de bomba, quan era hora de plegar, en un intent infructuós de netejar-se les mans, empastifades de tinta. Una escala de pedra, de graons humits i escantellats, venia del vestíbul. En el tercer soterrani, el més alt de sostre, que rebia per una vidriera la llum grisa d'un patiet, trepidaven les màquines.
Els soterranis tenien racons i amagatalls, enfonys on s'atapeïa la tenebra i la basarda. Hi havia una cova, on a cops de massa s'enllestien els motlles. Aquesta cova comunicava amb el pati per dos espiralls cilíndrics, iguals que els d'un vaixell, per on el nen, del pati estant, feia ressonar sovint, cavernosa, la pròpia veu. No gaire lluny del pou, un forat, tapiat a mitges, era, segons deien, l'entrada d'una mina. Però de tots els soterranis, res no impressionava tant el nen com l'escala de fusta: una escala empinada i sense arrambador, que comunicava el departament de caixes amb el de màquines.
