Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El 1276, el rei Jaume II de Mallorca va fundar a Miramar, a petició de Ramon Llull, un monestir per a acollir un col·legi de missioners dedicat a l'ensenyament de l'àrab i altres llengües orientals. Precisament, el 1273, Llull que ja s'havia retirat una temporada a Randa per fer-hi vida contemplativa, passà gairebé tres anys a Miramar, dedicant-se a ensenyar dotze frares i a escriure algunes de les seves obres. El 1457, s'hi va fundar la primera impremta de Mallorca, i va ser aquí on es va imprimir el primer llibre publicat a l'illa. El 1872, l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria la va comprar, enamorat dels paisatges d'aquesta zona de la costa mallorquina. Va escriure a Die Balearen: "sens dubte, cap altre lloc de la terra pot dur amb més propietat el nom de Miramar". En morir va deixar la propietat de Miramar (excepte s'Estaca, que passà a la seva amant oficial Catalina Homar), al seu secretari mallorquí, n'Antoni Vives; els seus descendents hi segueixen vivint. S'hi pot visitar un museu on hi ha alguns objectes, documents i obres d'art relacionats amb el món de Ramon Llull i l'Arxiduc.
Les lectures que seran múltiples i diverses les podem fer en diversos llocs. Primer, a l'alzinar de l'entrada podem servir-nos de quatre fragments de La dama de les boires, de Gabriel Janer i Manila; segon, a la casa museu en el lloc que es conserva l'antic sòl del monestir será pertinent llegir dues estrofes de "Lo cant de Ramon", de Ramon Llull; davant la imatge de la Mare de Déu de la Guarda que fou deixada per l'emperadriu Sissí en a visita que féu a Miramar convidada pel seu cosí Lluís Salvador, llegirem: un text d'aquest en què relata la visita de Mossèn Jacint Verdaguer, la primera i la tercera seccions del poema de Llorenç Riber dedicat a la imatge de la Mare de Déu, com també un de l'August Bover, juntament amb un sobre Miramar també de Riber; a la capella pertocarà servir-se d'un fragment de Vida coetània, de Ramon Llull i del text en què l'Arxiduc descriu com va reconstruir l'ermita; davant el claustre gòtic, salvat per Pere d'Alcàntara Penya, procedents del convent de Santa Margalida de Palma, a banda textos de Llull, llegirem un fragment del poema que Penya va fer per elogiar la recuperació de Miramar amb un diàleg entre el Sen Perins, vell pagès, i la rodada de missatges joves d'una possessió, a més d'algunes Perles del Llibre d'Amic i Amat", de Jacint Verdaguer, que hi féu estada el desembre de 1894, i d'un poema de Maria Verger i Ventayol; en els miradors de S'Arxiduc i de la Ferradura ens servirem de dos poemes de Miquel dels Sants Oliver el primer escrit per a la Festa poètica que l'Arxiduc d´Àustria Lluís Salvador va celebrar a Miramar arran del sisè centenari de la fundació de Miramar per Ramon Llull. I, finalment, en les coves de Ponent o de Ramon Llull, si pot ser a l'hora de la posta de sol, amb unes magnifiques panoràmiques cap a mar però també al cimal on hi ha les ruïnes de la primitiva ermita de Llull, llegirem un poema de Jaume Pomar.
A vegades, la brutalitat de les vostres disbauxes arribava a l'extrem impossible de la imaginació. Deien que convidàveu senyors de la ciutat a barrinar pageses per dins l'alzinar. Les al·lotes corrien per les marjades, s'amagaven dins la garriga rere les ginestes, o davallaven a l'aigua i s'ocultaven en una badadura de les roques, mentre els vostres amics les perseguien, caçadors obstinats, fins a retre-les, cames en l'aire, dins els amagatalls. El bosc esdevenia una orgia per a aquells convidats, la disbauxa dels cossos sobre la fullaraca dels pinars, o a la vinya, entre pàmpols i ceps. En alguna ocasió n'hi hagué que quedaren embarassades i vós no dubtàreu de resoldre-ho per la via més curta: sempre hi havia un criat disposat a fer-vos el favor de casar-s'hi, perquè sabia que mai no tornaria a passar fam, si la fortuna el conduïa a l'empar de la vostra protecció. Potser no hi havia ningú tan rigorós a l'hora de salvar els vells requeriments de la moral. M'enrecord que us vaig sentir cridar en una ocasió:
—L'infant ha de néixer, no em parleu de tirar-lo. I seguíeu explicant que per ventura portava un geni dins l'entranya, aquella dona, un savi o un sant que donaria dies de glòria a la seva terra.
Em costa encara ara d'entendre la irracionalitat d'aquell acte carnal que vós organitzàveu dins el mateix bosc que, segles passats, Ramon Llull santificà amb la seva virtut. L'eco de les passes del gran mestre s'entremesclava sobtadament amb els crits de les joves, aquelles tardes d'exaltada disbauxa.
De sobte, sorgia Bacus de l'alzinar. Anàveu despullat, cobertes les vergonyes —ja sé que no us agrada que digui les vergonyes i preferiríeu que fes servir qualsevol dels eufemismes que la gent del camp extreu del llenguatge referit a la cuina, a l'art militar o a la religió —amb fulles de parra, cenyit el cap de raïms i tanys de murtra. Us seguien els músics: mitja dotzena de pagesos amb les guitarres, mentre les joves us llançaven pètals de rosa i setembrina. El vi corria a raig damunt les taules, la gent sopava —carn de cabra salvatge i fruites de tardor— i les rialles —tan fresques com les que tornen a alçar-se cada matí— s'escampaven pels sementers esvalotadament, entre jocs i gatzara.
Bacus saltava per les marjades com un saltimbanqui, la música destil·lava degotims de most i la festa s'omplia de secrets aromes. Na Caterina es divertia de veure que no mancava el vi, que la disbauxa persistia fins entrada la nit, que creixia l'instint. Era la fembra fàl·lica de les vostres ficcions. Com una serpent d'aigua.
—És un vi que et penetra, la seva mirada —em vàreu dir, secretament—, que s'introdueix en la sang i et calcina.
Llavors, si m'atrevia a contrariar les vostres obsessives tendreses, perquè pensava que sempre es necessari controlar les passions, em contestàveu que el sexe era l'única cosa que us possibilitava mitigar els terrors de la tomba. I ploràveu, dia i nit, cada vegada que la mort us tocava de prop. Pujàveu a l'ermita, us fèieu pelar el cap i us enfundàveu una lloba amb la intenció d'entregar-vos a les penitències de la nostra observança. Quan la campana tocava les primeres hores, partíem a l'oratori i iniciàvem les pregàries.
Era l'última nit de Carnaval i la casa de Miramar, tota de ciris que crepitaven en silenci, es preparava per a la festa. L'endemà havíem de partir cap a aquell viatge que perdura fins que decidíreu desviar Na Caterina del vostre camí. Un viatge per mar, tan llarg com un somni.
La gresca era a punt. Acudiren les bruixes, deesses propícies del desordre. Es presentaren, també, molts d'invitats amb mascares a la cara i vestits de colors: verd i llimona, púrpura, i grana, i carmí... D'altres s'havien tenyit les faccions amb pintures o blanquejat el rostre com els pallassos, pàl·lides les galtes, la mirada versàtil, diabòlica.
La claror dels ciris accentuava el misteri de la follia i projectava els gestos —ganyotes de la pell— sobre la calç dels murs. Des de l'ermita, la vostra casa semblava un oasi de tremoloses lluminàries, perduda en la foscor, entre muntanyes negres. Una llanterna taciturna i caòtica, penjada en una penya, que el vent gronxava lentament i enigmàtica.
Lo monestir de Miramar
fiu a frares Menors donar,
per sarraïns a preïcar.
Entre la vinya i el fenollar
amor me pres,
fé'm Déus amar
i entre sospirs i plors estar.
Déus Paire, Fill, Déus espirat,
de qui és santa Trinitat,
tracté com fossen demostrat.
Déus Fill del cel és davallat;;
d'una verge està nat,
Déu i Home, Crist apellat.
I en aquell temps impetrà lo dit reverend mestre, del dit senyor rei, ésser edificat un monestir en lo regne de Mallorques, ben dotat de possessions, en lo qual posquessen viure tretze frares qui apreguensen la lengo morisca per conevrtir los infeels, als quals tots anys fossen dats cinc-cents florins d'or per llur sustentació.
Remembrant han frares menors
Lo Salvador, qui volc vestir
Ab si lo sant religiós,
I han fait Miramar bastir
Al rei de Mallorques amorós.
Blanquerna
Quan veig la terra i la mar,
i lo cel i oig aucells cantar,
adoncs sent al cor tal dolçor
que anc no la sentí major.
Hores de Nostra Dona
Tots jorns cogitava lo bisbe com pogués atrobar alcuna manera per la qual molt pogués honrar lo fruit que nostra Dona hac en son ventre per gràcia de sant Esperit. Un jorn s'esdevenc que lo bisbe tenia sènet, e preïcava als clergues, a los quals demanà de consell com pogués molt honrar lo fruit beneit de nostra Dona. Ventura i cas fo que en aquell sènet hac un clergue que era d'una illa sobre mar, la qual és apellat En Jacme, rei de Mallorques. Aquell rei és bé acostumat i ha devoció com per preïcació fos honrat Jesucrist entre els infeels; i per açò ha ordenat que tretze frares menors estudien en aràbic en un monestir apellat Miramar, apartat, assegut en lloc covinable, i ha els proveïts a llurs necessitats; i com sabran l'aràbic, que vagen honrar, per llicència de llur general, lo fruit de nostra Dona, sostinents, per honrar aquell, fam, set, cald, fred, temors, turments i mort. I aquest establiment és fet per tots temps.
Molt plac al bisbe i a tots los altres aquell establiment, i molt fo lloada la devoció del rei e dels frares que per Déu desiraven ésser màrtirs. Après pocs jorns lo bisbe ordenà i bastí, lluny de tot poblat, en un lloc covinent, un monestir molt bell; e per volentat de l'apostoli i del capítol d'aquell bisbat, aquell monestir fo heretat com hi poguessen viure i estudiar tretze persones, e aprendre diverses ciències i diverses llengües, per tal que la santa Església feés son deute en honrar lo fruit beneit de nostra Dona. Lo bisbe mes nom a aquell monestir "Benedictus fructus", i renuncià al bisbat, i amb alcuns canonges, i religiosos, i hòmens llecs, més-se en aquell monestir per honrar lo fruit de nostra Dona, segons la regla i la manera del monestir de Miramar, lo qual és en l'illa de Mallorques.
Molta de gent va venir a Miramar després que va esser restaurat i trepitjaren ses pedres véies mal forjades de s'entrada, a on tal vegada ressonaren ses petjades des fundador. D'un tot sol, d'entre els molts que hi vengueren, sia feta memòria: des mossèn Cinto Verdaguer. Vàries vegades havia vengut a passar uns quants dies amb mi; li agradava molt sa pau d'aquestes altures. Sa vida senzilla de la Beata Catalina el cautivava i volia escriure un poema inspirat en ella. Déu sap quina font d'inefable poesia va quedar oculta! Sa darrera vegada que vengué, un vespre que se torbava de venir-me a veure, com tenia de costum, vaig anar a cercar-lo.
—¿Què fa aquí a les fosques, D. Cinto? —li vaig demanar.
—Estic, me respongué, mirant els estels i en ells veig tota sa grandesa de Déu; me pareix que me parlen i no me cans de mirar-los.
Seia tot sol devora sa finestra, i sa nit calmosa i clara reinava damunt ses oliveres véies i ses heures tremoloses amb s'alè de sa nit.
—Me deix encara un poc —afegí.
Després de llarga estona va venir, i els seus ulls brillaven i pareixien enlluernats encara per sa visió tenguda. ¿Conversava com el gran Místic amb l'Amat?
Havia jo d'anar a Alger, i com ell no hi havia estat mai el vaig convidar a venir-hi.
—M'agradaria, me respongué, però tal dia he d'esser a Barcelona i no hi podria esser.
—¿Per què no?, li vaig dir jo; no estarem més que dos dies.
—Perquè no seran tornats, contestà; m'ho ha dit la Moreneta.
Era la Moreneta de Montserrat, aquella que invocava Carles V en sos batalles.
D. Cinto se n'anà a Barcelona i jo cap a Alger. Un temporal dels més grossos que es veuen en aquelles costes, mos hi fe estar una setmana. Ses paraules de la Moreneta s'eren complides.
El prec errant del pelegrí a Nostra Dona de la Guarda
En la capella de Trinitat de Miramar, tota plena encara de Ramon Llull, redreçada de les ruïnes per l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, hi ha, en marbre blanc, una escultura de Nostra Dona de la Guarda, de Marsella. És un record, que hi deixà de son passatge per aquell lloc, que li plagué més que ses possessions de Corfú, l'Emperadriu Elisabeth d'Àustria, muller de Francesc Josep, mare del suïcida Rodolf d'Habsburg, enamorada de Heine, i víctima ella, a Ginebra, immolada pel punyal de l'anarquista Lucchesi, Maurice Barres l'anomenà l'Emperadriu de la Solitud. Ses grans dissorts demanen un tràgic: el coturn de Sófocles o el gran alè de Shakespeare. L'esterilitat del prec que roman gravat al peu del marbre inspirà aquesta poesia.
I
O, Miramar de Ramon!
O, enyorança de Blanquerna!
Cenacle ardent sobre el món
encès com una llanterna?
Recer de pau i d'oblit!
Bruna capella ermitana!
O, silenci, esfereït
del so de la veu humana!
No fou sola, no, l'esquella
que polsà ta solitud:
rossa i dolça, lenta i bella,
per aquí filà amb pas mut,
i amb frec de seda suau
l'Emperadriu dolorida
qui vessà la sang pel trau
d'una gemmea ferida.
Al místic niu de l'Idil·li,
la Tragèdia un jorn muntà:
¡Qui de sa pàtria s'exili,
mai d'ell mateix fugirà!
III
¿Quina présaga basarda
son cor magnànim polsà,
que aquí, en marbre va deixar
Nostra Dona de la Guarda?
¿Pressentia enmig dels pins
lluny de la mundana febre
els designis assassins
i el fosc punyal de Ginebra?
En pregueres volanderes
s'abocà son llavi ardent;
però totes les pregueres
esquinçava-les el vent
per un cel vermell de posta
com ferida oberta al flanc
del Ponent qui per la costa
escampa rojor de sang.
I quan la nau se'n tornà
per la immensa mar deserta
tota sola queda allà
Nostra Dona, blanca i erta.
...............................................
L'Emperadriu esmortida
va caure, el jorn que un coltell
feia un esquinç, regicida,
en la seda de sa pell,
obrint un trau de robí,
joia viva de tres caires;
sanglota allà, per fugí,
la gran ànima, pels aires.
I se tornà tenebrós
ço que amb ulls errants esguarda...
I, morint, us membrà a Vós
Nostra Dona de la Guarda!
Sempre anava cercant nous punts de vista per fer-hi miradors o altres construccions. Hi havia un penyal isolat que semblava fet a propòsit per aixecar-hi algun edifici que dominàs tots els entorns.
Amb no poca fadiga i dificultat, vaig pujar es primer pic a damunt dit penyal amb en Pere Fiol, però no ho pagà, per sa magnífica vista que d'allà disfrutàrem.
Volent celebrar el sisè centenari de sa fundació de Miramar, vaig pensar en aixecar-hi una capelleta amb s'estàtua des fundador.
Part damunt vaig fer sa pedrera de ses pedres vives, blanques, de sa capella, alçant un marge pels escombros; ses altres varen esser tretes d'un parei de llocs, més avall.
Guiat per sa bandera de s'antiga universitat Lul·liana que se conserva a Montision, partia es clero en Creu alçada, sa Creu de plata feta a Praga per F. Wachsmann, p'es caminet d'enmig des bosc, a col·locar sa primera pedra de sa futura rotonda: n'hi posaren dues: una. duita de Bugia, a on va esser martirisat es gran mallorquí, i una altra de Yerbabuena de San Francisco, s'actual San Francisco, missió fundada per un franciscà mallorquí, Fra Joan Serra. Rara és sa coincidència del nom i llinatge d'aquest amb so de l'abans citat D. Joan Serra, propietari de Miramar, que va esser el que el me va vendre.
Sa capella va ésser feta, segons dibuix de Friedrich Wachsmann, de Praga, tota de pedra viva blanca, com ja s'ha dit. Es forro de sa part de dedins, s'altar, sa teulada i es portal són de pedra de Santanyí. La va fer Mestre Pere Fiol, i per sa part de pedra de Santanyí vaig tenir homos des pla que són més pràctics per aquells trebais. Es pis és de marbres de s'illa; de Deià, es de color fosc amb venes blanques; d'Artà, es de color consemblant; un tot fosc, de Puigpunyent; roig, de Binissalem i grisenc també d'aquest darrer lloc. Sa pedra d'enmig, vermeienca, és de Miramar. S'estàtua és feta d'en Dupré, de Florència, i va esser es seu darrer trebai, fins an es punt de que es peu no estava acabat i el va acabar sa seua fia. Sa catifa va esser teixida a s'Alfombrera de Palma, segons dibuix de Wachsmann, i lo mateix es canalobres i sa creu, fets a Praga.
De la devastació de Miramar
Vora un camp desmembrat de Miramar
s'hi dreça mil·lenària una olivera,
que ostenta amb noble orgull el blanquejar
d'una poblada i llarga cabellera.
Del tronc molsut que el temps ha dividit
s'eleva, turmentat, l'immens brancatge,
com braços que, enlairats vers l'infinit,
demanen pietat pel paisatge.
Ai l'olivera, si pogués parlar,
quina llarga tragèdia ens contaria,
d'aquell lloc que el poeta va cantar
quan el voltor de Miramar hi vivia!
Ai l'olivera, m'ha semblat que un plor
brollava de sa soca que perilla
i he cregut, uns moments, que era un gran cor
on vibrava el dolor de tota l'illa.
Miramar (fragment)
Com àguila qui posa son niu damunt l'abisme,
a on sos fills, nodrint-se d'espai i d'heroisme,
dins la blavor altíssima s'afanyen a volar,
així l'ànima augusta qui prop del cel vivia
dins les augustes penyes hi va posar un dia
el niu de Miramar. [...]
Regne d'Amor! Estendre la Idea beneïda,
donar-la a tots els pobles, vessar l'ardenta vida
assaonant la terra pel fruit que Déu recull...
Aquest lo desig era que Miramar fundava,
desig d'amor vivíssim que sense fi brollava
del cor de Ramon Llull. [...]
Alça't figura immensa, ferida, no eclipsada;
alça't, apòstol, savi, màrtir, poeta, sant!
Ton pedestal bellíssim serà l'Illa daurada...
L'enveja desarmada
davant ta nova glòria s'inclina tremolant.
A un voltor engabiat a Miramar
Tancat en curta gàbia, fermat a la cadena,
sospira per l'altura sense terme ni aturai:
d'immensos panorames sa vista encara és plena,
sos plomes són humides de l'èter de l'espai.
Al cèrcol dels qui es befen altiu gira l'esquena:
no mirarà l'oruga qui el sol beu amb esglai;
emperador dels aires caigut a santa Elena,
dins llot mulla ses ales, que no es reteren mai.
Així també l'ingeni, voltat de gents mesquines,
com una afronta amaga les ales gegantines
indiferent, sens llàgrimes, sens ira ni gemec.
La tonteria humana convoca sos acòlits;
i, quan no pot ferir-los, fa riure a n'els estòlids
l'escata de ses ungles, la corba de son bec.
Elisabet, emperadriu d'Àustria
El bosc de Miramar
coneix un nou prodigi:
tot ell reflorirà
de misteriós prestigi.
Passava la Visió,
passava l'Estrangera,
i encara es sent olor
de rosa de Baviera.
El sol llatí ha besat
un pàl·lid alabastre:
Antígona ha passat
i encara en queda rastre.
Sobre el vestit de dol,
la boja que no es boja,
estén, sagnanta, al sol
la gran ombrel·la roja.
En amples caminals
s'obria la floresta,
cortines imperials
alçant sobre sa testa.
Lluny del món importú,
trescant per totes bandes,
les aures de Corfú
cercava en les mirandes.
Cercava-les de nit,
cercava-les de dia,
fonent-se en el neguit
d'una malincolia.
Allà, d'un viure xorc
o d'uns ensomnis màgics
(altra muller de York
votada als destins tràgics),
repassa els inclements
records de sa existència
donant a tots els vents
la magna confidència...
Sent, com un cant nupcial,
voltar la seva alcova
el clamoreig fatal
que s'alça de Sadowa;
Maximilià caigut
dins sang a Nova Espanya;
Carlota, el seny perdut
i al seu dolor estranya;
el Rei Lohengrí aixecant
castells de fantasia
i, en l'alta nit, solcant
els llacs de sa follia;
i trucidat l'Hereu
i en flames la Germana...
Mallorca així la veu,
Tragèdia sobrehumana,
tancant amb gest esquiu
la boca dolorida
i amb el posat altiu
de l'àliga ferida,
oh eterna caminant
d'ulls inquiets i nobles!
oh dona fascinant
de joventuts i pobles!
Passava la Visió,
passava l'Estrangera,
i encara es sent olor
de rosa de Baviera.
El sol llatí ha besat
un pàl·lid alabastre:
Antígona ha passat
i encara en queda rastre.
Pots evocar el gris de les olives
o una agra olor de ruda amb papallones
i el zumzumeig constant de les cigales.
La bola de taronja i foc, immensa,
incendiava el mar. La gran planura
esdevenia asfalt vermell on l'aire
semblava fer, d'aquell instant immòbil,
la plenitud d'un so, l'eternitat.
Allí el silenci era la imminència
de l'inefable, en lluita declarada
contra el suau vibrar de les marjades
dins una simfonia de verdura.
El pas tranquil i seré de la llum
gravava, immòbil, formes i colors
abans de caure rere l'horitzó
on lentament el mar els devorava.
Miramar (fragment)
Aquella muntanya blanca
com la meua cabellera
que està pel dret de la tanca
se diu "El Teix" i a darrera
un rafal antic hi ha
que té el nom de Miramar.
Si vesseu voltros que hermós
és aquell lloc! Que tranquil!
Que ric, qu'agré, que pompós!
De més treta n'hi haurà mil,
mes de tan bell no en sé dos.
L'Arxiduc a Miramar
Ara, als vespres, bufa amb força el gregal.
Que lluny, els dies clars de primavera!
Tots els matins perfumats de resina
i de fonoll marí, i el vagareig
pels senders, entre el càrritx, ran de mar.
Però, a la llar, hi espeteguen tions
d'alzina i, redreçats pacientment,
els vells murs de la humil possessió
—esdevinguts delicat cobricel—
serven l'únic tresor que desconeix
l'escriny llunyà del palau de Bohèmia:
el ver amor d'una jove pagesa.
Altres indrets de Valldemossa: