Bust de l'Arxiduc Lluís Salvador

També Na Caterina se sentia sola...

Autor: Gabriel Janer i Manila
Obra: La dama de les boires , 1987

També Na Caterina se sentia sola, lluny de vós a S'Estaca, durant els anys que durà la vostra absència, fins a la mort. Sobre les aigües de Venècia, transparents i efímeres, aquelles llàgrimes, una tarda de novembre. Mai més no us tornàreu a veure, mentre la malaltia assolà lentament les seves cobejances. Va esperar-vos cada dia, durant més de cinc anys, la mirada posada en l'horitzó, amb el delit de creure que una matinada compareixeria la vostra nau silenciosa com una carícia que solca la pell i la pertorba. He cercat de comparar-les, les llàgrimes solitàries d'ambdues dones i he arribat a comprendre com és de difícil mesurar allò que es tanca en la minúscula fragilitat del plor. S'hi ofegava d'enyorança. Na Caterina, entre les parets blanques d'aquella casa, i acabà per sentir-se finalment derrotada, sota el cel transparent. Un dia d'aquells baixà a la cala i prengué la barca —una petita embarcació en la qual voltava a vegades les puntes de terra que penetren les aigües, tot recalant en un recés de la costa, entre roques— disposada a partir mar enllà, a la ventura. El dia anterior, vaig trobar-la exaltada, després d'una carta en què li dèieu que el treball se us allargava indefinidament, que us vèieu en la necessitat d'ajornar el vostre retorn a l'illa, que tractàs de comprendre-ho...

La vaig veure partir des de lluny i vaig córrer escapat amb la intenció de fer-la desistir. Vaig cridar-la des de la ribera i féu de no sentir-me. Més tard, uns pescadors la'm retornaven, perdudes les forces en l'anhel de cercar-vos. Tornava a plorar i temia les meves amonestacions, els meus retrets. No parava de dir-me, entre llàgrimes:

—Sí jo només tractava d'esperar el meu príncep a mig camí del mar...