Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La placeta del Lledoner és una magnífica miranda de la vall de Sóller. Es troba just a sobre de per on passava el camí vell de Palma i a tocar de l'antic palau del rei Sanç, després convertit en casa pairal dels Sureda. Diverses seran les lectures que hi podem fer: un text de Joan Santamaria que descriu la descoberta de Valldemossa de la costat del Pouet estant; dos fragments de Tres viatges amb calma per l'illa de la calma, de Gabriel Fuster Mayans, Gafim, que narra el seu pas per la vila amb; poemes de Rosa Leveroni i d'Antònia Navarro que habitava en una de les cases que tindrem a la vista al bell mig de la vall; un fragment d'El darrer hivern de Chopin i Georges Sand, de Miquel López Crespi i un d'Els déus inaccessibles, de Miquel Àngel Riera que ambienta l'acció en un poble de la Serra que seria la fusió de Deià i Valledemossa.
Començarem per Valldemossa, vila situada damunt un replà de la més bella vall del Teix, uns desset quilòmetres lluny de Ciutat, tirant cap al mestral, amb una plantilla d'un miler d'habitants fixos i dos-cents estiuejants mòbils o temporers; bressol de la Beateta i de l'impressor Calafat; ex-feu de l'Arxiduc; planter de parados; camp de batalla cel·lular; equivocació d'En Chopin i purgatori de Na George Sand, gran fumadora de caliqueños, fecunda escriptora i la més reverenda bugadera francesa.
El paisatge ara ha canviat completament. La porta de l'Estret ens ha obert la Vall de Mussa. El camí va pel coster de la dreta i permet fer-se càrrec d'aquest tros de Mallorca que ara, dins la tardor, està en el seu punt. El verd metàl·lic de les alzines, el profund dels pins, l'humit de les pastures i herbeis, el tendre dels sembrats primerencs, l'esvaït i ja groguenc dels arbres, el gris-blavós dels canyars, el fosc de la morella roquera, el rovellat dels pàmpols..., tot el món vegetal que el sol d'octubre, ja cansat de madurar, pinta amb suavíssims reflexos daurats, em produeix la més agradable i sedant de les sensacions i el més vulgar dels comentaris:
—Aquí es fan els millors melicotons del món!
Valldemossa
Sota dels núvols
una branca sospira
per abastar-los.
El rierol murmura
una cançó de plata.
Tempesta d'estiu a Valldemossa
La foscúria amaga el dia. Implacable,
munta pels alterosos penya-segats,
vola del ponent cap al llevant, avança,
rebota pels cingles i pels penyals,
ultrapassa bé l'esquerpa serralada,
corre pels sementers i les arbredes,
s'estén pels indrets de la contrada
i omple els turons, els comellars i els costers.
Els feréstecs llamps fiblen, marquen la pauta.
Dissonant simfonia de trons esquerdats,
inclement i cruel. Assorda la campana
que crida els fidels al vell monestir.
Assedegada i sensual, la mare-terra
esguarda famolenca el moment del coit.
I s'obren els núvols, comença la pluja,
degoten els marges, s'aixopluga l'ocell.
Es vincla el fasser sota la tempesta;
l'aigua abundosa, va formant rierola.
El núvol i la terra en forta abraçada,
es lliuren l'un a l'altra en etern combat,
i ambdós gaudeixen d'un orgasme harmònic.
El núvol s'allunya cap a un altre destí.
Després del fort embat, la terra reposa
assaciada de saba fructificant.
Del seu estimat s'acomiada joiosa;
allotja en ses entranyes l'alè vital!
Sortosament, al cap d'una bona estona de pugnar amb l'animal i les forces de la naturalesa desfermades poguérem trobar una sendera una mica allunyada del torrent i, entre les malediccions del pagès i xops fins al moll dels ossos, arribàrem a la cartoixa. La seva negra presència s'endevinava poderosa en la nit. De tant en tant, la llum esclatant dels llamps ens deixava divisar la grandiosa figura: com un casal d'altre món, el castell deshabitat de tots els espectres que ens precediren, generacions i generacions de monjos arraulits a les tombes, esperant el moment del judici final, de les trompetes que havien de convocar llurs esperits per a retre comptes davant del creador.
Què faria Chopin enmig de tant de silenci, abandonat en les fredes cel·les de la cartoixa? I Solange... quines preocupacions no ocuparien la seva ment en aquelles hores de la nit?
Quan arribàrem a Valldemossa ja era fosca plena. Caminàvem descalços. Maurice s'havia fet una ferida al peu esquerre i avançava amb dificultat, mig plorant pel fred i la fam.
La cartoixa! Un món espectral se'ns obria al davant. Cada vegada que esclatava un llamp al cel amb el seu acompanyament de trons tot tremolava al nostre costat. El sobtat llampec il·luminava per uns instants els llargs i abandonats passadissos del vell edifici expropiat per l'Estat als cartoixans. Se sentien els secs espetecs de les portes d'alguna cel·la abandonada mogudes per la mà invisible del vent.
Així se'm degué pintar a la cara. Alexis, tement, potser, que aquella expressió meva desplaent la'm produïa no amb el contingut de la seva narració, sinó amb la manera poc traçuda amb què potser l'aconduïa, volent-me fer partícip del seu goig recolzà la seva expressivitat amb tota mena de detalls i exclamacions. I fent jo la mateixa cara que un rellotge de sol un dia ennuvolat, com qui no demana res i de forma que semblàs molt lateral i dita al pas, vaig demanar-li com s'ho havien fet, essent que havent partit cap a un indret tan distint era lògic pensar que ningú no anava proveït de banyador. «¡Tothom es va banyar en pèl!», contestà, ràpid, Alexis, donant-me detall del motiu pel qual, era evident, havia resultat tan divertit. Aquelles paraules me clavaren com una urpa enverinada. Vaig callar mentre em retirava cap a dins de mi mateix, empès per una necessitat vital de pensar. Alexis, aliè, continuava parlant, però les seves havien deixat de ser paraules per convertir-se en un renou confús de què no m'arribava cap sentit, ofegada en mi la seva expressivitat per tota una allau d'imatges interiors que de sobte havien copat tota la meva capacitat d'assumir res. Mentre ell, dins el meu escriptori, prosseguia la narració que el divertia tant, jo me trobava molt lluny, contemplant des d'una prominència familiar l'estany d'Hortella, per on, subvertint un ordre que en mi era clàssic, una mola de cossos joves, fent enfollits la festa major de les aigües, mantenia un joc frenètic de formes que, sota un sol que imaginava incidint-los a contraclaror, espumejaven de manera que quedaven com esfuminades, sense perfil ni detall.
De sobte, retornant d'aquella prodigiosa gambada que m'havia permès contemplar l'estany des de la mitja distància, vaig interrompre Alexis, cosa que feia per primera vegada a la vida, per dir-li que, amb sentiment de part meva, per uns deures que ara cop en sec recordava, me veia obligat a suspendre la lliçó d'aquell dia i la del següent.
Altres indrets de Valldemossa: