Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Sa Calobra o La Calobra és la cala que es forma entremig de grans parets de pedra on desemboca el Torrent de Pareis. La part de la llera del torrent que no ocupa l'aigua és un monumental sòl de còdols de totes mides i només arran de mar els còdols esdeven arena. S'hi accedeix per una carretera amb molta inclinació i farcida de revolst que han de guanya el gran desnivell que hi ha des de la carretera de Lluc fins a nivell del mar. Hi podem llegir diversos textos que hi fan referència: un poema de Llorenç Riber; un fragment de Caliu, de Lluís Nicolau d'Olwer que hi arribà per mar; dos passatges de Visions de Mallorca, de Joan Santamaria i un text de Bernat Cifre que documenta el concert de música i coral que cada estiu s'hi organitza.
Camina, caminaràs...
La Calobra té un cinyell
de penyals i petges males;
mes la pau, com un aucell, l'abrigà
amb ses dues ales.
Un capvespre hi arribí
jo, pobre infant de ciutat;
tots els batzers del camí
m'havien esquerrinxat.
Seguit havia el torrent
que allà en el cor de la serra
s'abissa profundament
com una rel de la terra.
Penyalars, commoció,
plantes armades d'espines...
Suaus entre aquella horror
florien les englantines;
mig florint i mig volant,
tremolant d'ésser collides
tenien l'espriu encant
d'innocències perseguides.
Un llorerar m'abriga
amb ses branques amargoses;
les fulles del llorerar
eren llances bel·licoses.
Coloms anaven volant
amb un vol incoercible,
coloms amb l'ala tallant
com una espasa terrible.
—On me durà el camí tort?
A on la sendera tosca?
—An el regne de la mort.
A les portes de la fosca.—
Per un trau qui se desclou
guaita la llum de defora.
—Què és allò qui se remou?
—És un degotís qui plora!
Tenc por d'aquell ull gegant
qui em mira ple de misteri!
—És l'ullada vigilant
d'un gorg d'aigua en captiveri. —
I el trau de llum se tancà,
i dins la nit espantable,
la foscor me circumdà
com amb un vellut palpable.
Dins la fosquedat sentí
suor de gel qui em traspua.
Fou que l'Esglai me ferí
amb s'espasa freda i nua;
i dins la nit sense estrelles
romanguí transverberat
corgelat, meravellat
com Fèlix de Meravelles.
Salpem de Mao a la matinada, i en fer-se de dia ancorem davant el Torrent de Pareis. A la platja, el petit estanyol, deixada de les revingudes hivernals, poblat de granotes i voltat de lliris d'aigua, emmiralla la serenor del cel, al fons, vertical damunt l'areny, el penya-segat ingent, rost, tallat en dues parets bessones. La llum del sol, batent la part més alta de l'engorjat, muda de color, reflectida en els replecs sinuosos, i cobreix d'una volta irisada la torrentera ombrívola. He entrat a Mallorca per la porta gran.
Allí hi ha l'esberla de sa Calobra, oberta en un caos del penyalar granític del Puigmajor pel desguàs de les torrenteres que davallen de Lluc i del Gorg Blau. Sa Calobra és com una boca enorme i badada feroçment a la punta d'una gorja profunda, obscura i paorosa, pel fons de la qual s'esmuny un filet d'aigua verda. Aquesta gorja és el torrent de Pareis, accident en el qual la muntanya mallorquina arriba a la sublimitat del sublim més prodigiós.
Alto! Què passa?... S'ha parat el motor. No; no passa res de mal: és que anem a entrar a sa Calobra a força de veles, solament. Al fons de la cala pètria i solitària ja s'albira el tall estret per on desemboca a la mar l'aigua del torrent de Pareis. Un raig de sol l'il·lumina de gairell i en la boira daurada que flota a mig aire de l'obscura timba hi ha una milana suspesa i immòbil com un símbol d'encantament. Hem tirat l'àncora al centre de la cala, i un cop llesta la maniobra ens hem posat a escatir la resta del pla projectat.
Posta de sol a Tuent (fragment)
Tot era a la posta: penjat només hi quedava el sol. S'havia post tota una jornada de calor de juliol, de gent i banys i menjua i begudes refrescants: com neda i com menja la gent a La Calobra! S'havia post aquella corrua, aquell formigueig pel camí i túnel, cap al Concert del Torrent de Pareis... Abans del Concert —rite que té ja disset anys, creació roquera i lírica Coll Bardolet—el pregó, el verb, els mots entonants dins un temple de roques: "L'Olla" del Torrent. Segueix el cor: les veus que peguen pels murs, cercant ecos, com les aus que hi giravolten, cercant les encletxes. I entre i entre, la traca d'aplaudiments de la immensa multitud asseguda -cadascú com pot- amuntegada pel codolar... Carn que espera poesia...
Tot s'ha post. Hem retrobat el cotxet —per suposat allà on l'aparcàrem el matí— enfora, enfilat amb molts d'altres vehicles petits i grossos, calents i cuits. El Torrent i La Calobra es buiden com amfiteatre romà que s'evacua. [...]
¿I el torrent?
—¿Saps què és això? Això és la confluència del "Torrent de s'al·lot mort" (tràgic topònim), i el "Torrent del gorg dels diners" (topònim que, anau a sebre...).
L'espectacle, a punt. Anam a prendre lloc —localitats gratuïtes— damunt el mollet de formigó i ferros rovegats de salobre. La mar i el sol s'atreuen, s'acosten com per a un bes americà de pel·lícula entre "ell i ella". El sol s'empegueeix. La mar torna fosca, freda i gelada, desmaiant-se de braços d'ones i respir d'oratjols. Els pins han apagat la remor i la rossor. El serral es redreça i recolza més fort i més serè, com un aucell que s'adorm damunt un brancó. La ratlla de l'infinit s'embulla de núvols: com uns llavis, com un rostre tot descompost, tot alterat el maquillatge després d'un bes. Les darreres paraules del sol i la mar resten confuses. El sol ha fuit; la mar, de blaves galdufes, ja no té res a dir, muda com a plom fus.
L'espectacle ha finit. Noltros, com en aquests concerts donats a lloc sagrat, no sabem si ens està permès d'aplaudir o no.
Altres indrets de Escorca: