Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Al final del camí dels Misteris és on tradicionalment es creu que va ser trobada la Mare de Déu de Lluc. Aquest camí va ser construït entre 1909 i 1913, en època del bisbe Campins, per Joan Rubí i Guillem Reynés amb l'assessorament d'Antoni Gaudí. Hi trobem cinc monuments de pedra amb tres relleus de bronze cadascun, obra de Josep Llimona, que representen els misteris del Rosari. Els relleus segueixen el patró següent: els de la Passió són rodons; els de la Ressurreció, quadrats i els de la Nativitat, d'arc de mig punt. Dos fragments de Visions de Mallorca, de Joan Santamaria i un de les memòries de Miquel Gayà ens serviran de lectures adequades.
Els elements són dolços i riallers, ingenus i teatrals; només és la llur magnitud i grandesa allò que us imposa i la que produeix aquest esclat de bellesa imponderable. Àdhuc us dol de sortir tan prest del fons del congost. Ara us hi gronxeu plàcidament tot travessant-lo. Hi ha una frescor regalimosa i una carícia subtil en l'aire que alenen les seves parets hieràtiques, adustes i valentes.
Hem passat ja la Fosca i l'Entreforc, els dos punts més pregonament impressionants del torrent, i, sense adonar-nos-en, hem desembocat en la magnífica planada de Son Colomí. Aviat hem atès la casa d'Aubarca, ferma i poderosa, al fons d'una vall poblada d'oliverars i d'ametllers. Un bon camí carreter inicia la pujada pel vessant de la cassola que forma la vall. A mà esquerra, al capdamunt d'un roqueral clapat d'alzines i coscolls hi ha una creu de ferro, i més ensota, al badall d'una balma, una mena de pedró amb unes imatges, les figures de les quals no puc ben bé distingir.
—Què és allò?—pregunto al meu company. Allò és el Via Crucis de Lluc, a l'altra banda del qual hi ha el famós Santuari, on tot seguit arribarem.
Tornant a desfer el mateix camí per on he vingut, he trencat cap a la carretera d'Aubarca i m'he enfilat a la muntanyola del Calvari, que es dreça al costat de la porta de ponent de l'Hostalatge. Una rampa suau i perfumada d'herbes boscanes mena fins a la creu monumental de ferro que hi ha al cim del turó, des del qual s'atalaia tota la brava sotalada d'Aubarca i els feréstecs serradals del Gorg Blau. Tot pujant m'he aturat sovint a contemplar els Misteris. Vet aquí una cosa que m'ha deixat satisfet. Aquests Misteris —a la inversa dels de Montserrat— trobo que són un encert de l'arquitecte que va idear-los (En Gaudí) i de l'escultor (En Llimona) que els va executar, puix que s'adiuen perfectament amb la silvestre ingenuïtat del lloc i amb el pregon misticisme de llur representació religiosa.
Passat el Coll de la Bataia, amb el pont sobre un nou abisme, aviat ens trobàrem a la vall de Lluc. Record, també com si fos ara, aquell portalet rodó per on entràvem als Porxets i a la gran plaça dels Pelegrins. En aquell temps, per a un infant de deu anys que hi venia per primera vegada, i més en les particulars circumstàncies d'aquell dia per a mi, tot em començava a ser feixuc i dens d'emocions.
Par que m'entrevegi encara a la sala de la Infanta, en una primera i ràpida entrevista amb el prior, el pare Josep Miralles, de cara seriosa, que jo vaig confondre amb la d'un retrat a l'oli del fundador de la Congregació. Acordà amb mon pare que en haver dinat «m'entregarien».
Record també aquella primera visita a la basílica. Veia i no sabia què veia. Admirava aquella preciosa ornamentació daurada de les voltes i la cúpula. I aquella estesa de banderes penjades per les parets en pujar les escalonades del cambril. Banderes de tots els pobles de Mallorca, que recordaven el vinticinquenari de la Coronació. I al cambril —que aleshores obrien expressament per cada estol de visitants—, en veure la imatge menuda de la Verge negra, quin calfred dins el cor! Confés que totes aquestes coses, aquell dia, m'imprimiren caràcter i em causaren una impressió inesborrable.
Després, la meva germaneta i jo ens anàrem a fer la volta pel pujol dels Misteris. Admirava aquells monuments d'estil modernista que tant s'adeien amb el paisatge, i el paisatge mateix que era un altre monument gegantí, amb la vall d'Aubarca i la cresta del puig Roig. I en ser a dalt, amb la gran creu que corona el cim, i a sota el monestir als nostres peus, i al davant la mole d'En Galileu, tot de muntanyes verdes que feien redòs a la vall i al santuari.
Les meves ties havien preparat a les cuines un bon dinar i en el menjador dels pelegrins menjàrem millor que en taula de reis.
Altres indrets de Escorca: