Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'actual església, d'estil renaixentista, fou començada el 1622 i acabada el 1691. Amb planta de creu llatina, una sola nau i tres capelles a cada costat, una volta de canó i una cúpula en el centre del creuer. Els arcs i les volades són de pedra viva, treta dels voltants del Santuari. El retaule major és obra de mestre Jaume Blanquer, amb la imatge de Santa Maria, col·locada en el centre en un nínxol rotatori. A la primeria del segle XX es va reconstruir la façana principal i es va completar la decoració barroca de tota l'església, seguint les instruccions de l'arquitecte Antoni Gaudí. D'aquesta manera, es pretenia que el seu interior s'assemblés a una "casa d'or". Podem servir-nos de la lectura de: la part final del romanç que Ramon Picó i Campamar va escriure sobre la llegenda de la Bella dona; dels records de Llorenç Riber quan hi fou blauet; de la descripció que Joan Santamaria féu del santuari; del fragment d'El comte Mal, de Guillem Colom que es refereix a la geomorfologia d'aquests entorns i d'un passatge de Dies d'ira a l'illa, d'Antoni-Lluc Ferrer.
Les Matines de Lluc, per tota Mallorca són famoses. Cantades per les veus blanques dels escolans, tenen un infantívol encís que no desdiu gens ni de la nit ni del misteri. La tradició de Nadal, exiliada gairebé de pertot arreu, allà s'acollí com a un suprem reducte: Excedens terris extrema per illos... vestigia fecit. Allà encara serva el vell costum de que un infant de cor predica el sermó de la Calenda i un altre canta les prediccions de la Sibil·la. I no són certament aquestes dues vellúries reverenciables les que porten menys gent a aquell inoblidable ofici nocturn. Un any, doncs, de les darreries del segle passat, em fou comanat a mi que predicàs el sermó de la Calenda. Del sermó de la Calenda, ja sia que el seu origen sigui tal volta simultani del de la Sibil·la i tingui el seu ascendent més remot en el sermó apòcrif de Sant Agustí que es representava, tal nit com la de Nadal, en les esglésies medievals on tingué origen el teatre, no existeix cap text típic ni folklòric. Cada església el fa a la seva manera, i es renovella cada parell d'anys. Un capellà lletraferit el fa i un minyó eixerit i desimbolt l'encomana a la memòria. Durant tot el temps d'Advent jo havia d'estudiar-lo. Jo aleshores tenia la memòria molt fresca —eren tan poques les coses a recordar!— i ço que un cop era entrat dins la meva memòria jo ho retenia amb la mateixa avarícia i amb la mateixa tenacitat amb què la petxina bivalva reté la lluminosa gota d'aigua que hi entrà i de la qual farà una perla. En pocs dies vaig saber-la, la Calenda; i vaig posar-me a esperar ansiosament la nit que havia de perorar l'evangèlic parlament que jo havia engolit com qui engoleix una bresca. Tanmateix aquesta gran nit arribà.
I quina nit! El cel era estirat i vagament lluminós, com amb una claror de llet, com amb una lluor de lliri. Sobre el fosc massís de les muntanyes empinades fins al cel, les estrelles eren grosses i nues: més nues i més grosses que les de cap altra nit de l'any. Al caire d'una timba, una bella lluna en creixent, esmolava sa falcella freda. Un fred agut picava la cara i quasi feia plorar els ulls. L'insomne monestir era ple com un ou i com un rusc brunzia, de la gent que durant tot el dia havia acudit per a la gran festa nocturna. Una gran flama joiosa saltava i banderejava, nodrida de branques d'alzina crepitant i de druídics troncs sencers, enmig de la cuina, i des d'allà escampava una escalfor amiga i una fantàstica clariana canviant. I des de l'esmotxat cloquer, la campana monàstica sospirava unes notes febles, com uns aucells enfredorits que s'espargien per la fredor glacial de la nit divina, plena d'àngels obscurs.
Quan va esser-ne l'hora, jo, prematurament vestit de capellà, vaig pujar a la trona. L'església era abrandada de llums, que per la claraboia sobreeixien a les tenebres exteriors. L'or vell de les motlures i dels retaules lluïa com un caliu. Sobre el meu cap terrible amb les quatre puntes del bonet, tremolava una estelada lleu de neules blanques, i el llantoner, tot encès, era com un estel amb coa; car és general costum de les esglésies de Mallorca de penjar al llantoner o al salomó central, una coa de tantes neules com setmanes manquen per a la Quaresma. Llavors per primera volta vaig veure el monstre que fa por, la terrible Esfinx, el públic, el formidable públic, la Bèstia de mil caps, que amb gest escoltívol em mirava amb totes les seves boques obertes, i amb tots els seus ulls oberts...
L'església està a vessar i en tots els altars diuen missa. El temple és modern, no gaire capaç i ricament guarnit de daurats i pintures commemoratives d'alguns passos de la història del Santuari. Aprofitant l'avinentesa que una colla de devots ha fet cantar una Salve a la Mare de Déu, he entrat al cambril i m'ha llegut d'adorar la venerada imatge, molt petiteta per cert, però amb una carona d'allò més bonica i graciosa. Després, tot fent temps per esperar les deu, que és l'hora de la missa major, m'he entretingut seguint la resta de les dependències del Santuari i els llocs més coneguts dels seus voltants.
Cant Novè (fragment)
Allà aboca espaventable
el Torrent que formidable
s'obri pas sota les timbes d'Almalluig i ses afraus,
entre seculars alzines
i cingleres gegantines
d'altes muntanyes alpines,
on tan sols planen les àguiles reflectint-se en els gorgs blaus.
Com gegant esfinx de roca
el Puig Roig els núvols toca,
i al seu peu bramula esquerpa la Vaca de Cosconar
flairant l'hòrrida tempesta...
Vetllant la costa feresta
—Torre de David xalesta—,
la Verge de Lluc aguaita dins sa vall, Estel del Mar.
I niu d'àguila, ens esglaia
l'espaventable talaia
arrapada al blau abisme, de l'heroic Castell del Rei.
En va el salpluig sos murs menja;
ell sobre el buit es repenja,
com en perpètua revenja
dels vells drets del darrer Jaume contra el rei Pere i sa llei...
I vam començar les pujades de debò. L'autobús perdia la força i a estones l'hauríeu deixat darrera caminant una mica de pressa. No hi feia res perquè ens endinsàvem a les muntanyes i hi havia fondals enormes. Si miràveu per la finestreta el paisatge era millor que el del campament. Semblava un lloc ideal per a fer-hi una pel·lícula d'indis. I el pare Ferrer ens va contar la història d'un home dolent que havia empès la dona per un d'aquells precipicis. Però en arribar a Fontsanta la va trobar que resava davant la Mare de Déu, que l'havia agafada abans que toqués en terra. L'home es va posar a plorar i després es va confessar. I de llavors ençà no va voler més mal a la dona.
Quan vam ser dalt la muntanya vam poder veure la resta de l'illa i, al fons, es veia la mar. Hi havia algunes taques marrons i el capellà ens va dir els noms d'aquells pobles. A un d'ells era, precisament, on s'aturaven en Mayol i el seu pare. I em vaig dir que en arribar al vespre a casa demanaria permís als pares per acompanyar-los un diumenge.
Al coll, ens vam posar a baixar cap a la vall de Fontsanta. Al centre es veia una església amb algunes cases. Així com davallàvem van desaparèixer, però al cap d'una carretera amb oms a banda i banda, vam sortir a la plaça i vam haver arribat. La primera cosa que vam fer va ésser anar a resar a la mare de Déu. L'església era petita i fosca. Després va venir un capellà i ens menaren a veure el museu.
El salt de la Bella-dona (fragment)
—Què hi sentiu, la muller mia,
dins l'abisme escur i fosc?
—La remor d'aigües que corren
rebotant pel negre fons...
—I entre la remor de l'aigua
no hi sentiu gemecs i plors?
—De qui són eixes veus tristes,
de qui son, mon car espòs?
—D'una dona que hi tiraren
un dia entrada de fosc.
—Qui pel barranc la féu caure
prou tendria el cor de roc!
—Qui la llançà dins l'abisme
fou, mestressa, son espòs.
—Si matà la muller sua
no li doneu aquest nom!
—La tal dona festetjava
d'amagat amb un pastor!...
—La dona que traeix l'home
bé mereix aquesta mort!
—Vós tendreu la mort mateixa,
que també heu traït l'espòs!
—Mare de Déu, assistiu-me!
diu la mestressa. ¡Socors!...»
I avall pel barranc rodola
rebotant i donant tombs...
Tan bon punt li ha dat l'espenta
mestre Llull, gira en rodó
i fuig igual que una roca
que davalla per un rost.
Com més lluny se fa, més corre
com si fugís de la mort,
i passa plans i garrigues,
bota torrents, passa boscs,
i sent de Lluc les campanes
que toquen l'oració.
Quan és davant de l'església
repara que hi va tot sol,
i sent los clams de s'esposa
que ressonen dins son cor.
Quant és al portal del temple,
lo criminós fa record
que el temple és terra sagrada
i passa el portal d'un bot.
Quan ha passat l'escancell
li agafa gran tremolor;
quan és a mitjan església
queda esglaiat, fred i groc,
pega un crit i cau en terra,
cau en terra de genolls:
veu s'esposa agenollada
davant de l'altar major.
—Muller mia, muller mia!
com bona i salva aquí us trob?
—La Reina de cels i terra
vos ho dirà, mon espòs.
Altres indrets de Escorca: