Casa dels germans Villalonga

Autor: Llorenç Villalonga i Pons
Obra: Falses memòries de Salvador Orlan , 1967

Als deu mesos de ser a la Corunya, mon pare aconseguí que el destinassin a Mallorca. Encara jove, es considerava vell —això és relatiu: Molière parla de vells de quaranta anys—; i enyorava els olivars de Sa Coma, entre Bearn i Fontnova. Jo recordava la casa de Fontnova, aferrada a l'església del poble, i els boscos de la besàvia Muntaner des Cocons, ja a la Serra, que més amunt, cap al Nord, s'haurien topat amb les terres de Tofla; possessions amb les quals, plegades, jo havia d'arribar un dia a compondré el mite de Bearn inexistent.

La casa de Fontnova, sense ser-ho realment, em semblava gran com un monestir perquè la comparava amb la meva poquedat, i misteriosa com un fulletí perquè els vespres, un any enrere, hi havia passat molta de por. Era consigna de mon pare que em curtissin contra la feredat i per això m'enviaven a dormir de bona hora a les cambres altes, on els altres no hi pujaven fins prop de mitjanit. No hi havia electricitat i no em deixaven tenir mistos. Una volta apagada la candela m'havia de resignar a les tenebres poblades de solitud i de fantasmes. Ma mare m'aconsellava que resàs, assegurant-me que els fantasmes desapareixerien, cosa que no sempre era veritat. Ho va arribar a ser, però, i confés que aquella profilaxis m'ha estat profitosa. És una ensenyança que li dec a ma mare. A mon pare li dec potser una cosa encara millor: l'estoïcisme.

Autor: Llorenç Villalonga i Pons
Obra: Les fures , 1967

A Bearn vaig passar els anys millors de la infantesa. Sabem que la Humanitat és desventurada, que la Història és un aplec de crims, i que Pascal ens considera abandonats dins una illa deserta, sense objectiu ni nord... Tot això pot ésser veritat, però en el meu record Bearn segueix essent una Arcàdia.

Imaginau un llogaret d'antany, encara sense el martiri de les ràdios i les motocicletes, de només un centenar de cases, petites i colrades, emparades per una església antiga, immutable i nova, igual que quan la construïren. A la plaça, empedrada i guarnida amb set arbres esponerosos, el ferrer i el fuster del poble treballen quan tenen feina, i quan no en tenen seuen davall els arbres i conversen del temps. El ferrer, anomenat Xim, és un jove formal i afectuós que de vegades em porta a be-coll i em deixa muntar a les bísties que li duen a ferrar. Ell fou el primer que em despertà el gust pels exercicis físics: penjà una corda al corral perquè jo la pujàs de braó. Era fort, net, i tenia molt bones mans per a l'ofici. Jo l'admirava de veres.

Devora l'església, un edifici vell, altre temps posada dels senyors de Bearn, és avui convent de monges. L'única taverna es troba fent cantonada al Carrer Major, que desemboca al Carrer Nou, espècie de cornisa amb cases a mà esquerra i oberta a la dreta damunt una vall d'ametllers.

Autor: Llorenç Villalonga i Pons
Obra: Les fures , 1967

Potser qualcú trobarà estrany que a Bearn quasi tot fos impregnat de poesia i tan grat com ho pint, inclosa la Senyoràvia, que llavors em semblava tan maleita, com també el sen Toni, que era un eixelebrat, o jo mateix, la més malcriada i salvatge de les criatures. És natural que no pretenc ésser objectiu. El viatger que, després de llegir aquesta narració, vulgui conèixer el meu poble natal no hi veurà res del que he descrit: li mancarà la llunyania d'aquells anys a través dels quals he anat elaborant les vivències que s'oferiren a una mentalitat de nin. Bearn és la imatge del Paradís Perdut, i només cobra valor perquè ja no existeix.

Imaginau els afanys d'un infant que s'ha de convertir en home davant un home complet, un home amb braons, que doblega ferros, que fa obeir les bísties, que té mes d'un metre vuitanta d'estatura i que, essent totpoderós, així com l'infant voldria ésser, no es desdenya de jugar amb ell, ja que no té complexos, i el tira enlaire, l'empara, el porta a coll...

Ell em va ensenyar aquesta mena de jocs que apassionen a la primera edat, perquè els músculs i la imaginació els reclamen ensems: caminar damunt les mans, peus enlaire; penjar-me de cap per avall dels arbres; mantenir-me, vencent la por, que al principi era gran, dret damunt una bístia al trot, just davant el meu mestre, que la menava amb les cames i duia els braços oberts, a l'aguait d'una possible caiguda.

M'ensenyà, també, de nedar. Els horabaixes, en deixar la feina, anàvem plegats al safareig de S'Estaió. Com que ens banyàvem nus, seguint el vell i potser grec costum del poble, les nines, seguint el nou costum, estaven privades d'acompanyar-nos. Només en Joanet venia alguna vegada, sense atracar-se massa, perquè li feia por el safareig.