Salt de la Bella Dona

Autor: Rafael Busquets
Obra: Llibre de la invenció i miracles de la prodiogiosa figura de Nostra Senyora de Lluc , 1989

La trobada

 

El mateix favor experimentà els favors de Nostra Senyora de Lluc "una dona casada, que no havia comesa falta alguna contra el seu matrimoni, i no obstant, al seu marit li entrà una gelosia maliciosa, i sense voler aclarir aquelles mal fundades sospites, resolgué llevar-li la vida. Per a tal efecte fingí aportar-la  a la Santa Casa de Ntra. Senyora de Lluc, i quan foren a lo més amunt del Grau, amb l'excusa de mostrar-li la profunditat d'aquella vall, que a penes es pot descobrir a simple vista, tirà per avall la seva innocenta esposa. (D'aquí li ve el nom del Salt de la Bella Dona). Després partí tot sol cap a la Santa Casa, pensant deixar la seva muller feta trossos entre les penyes en càstig de la culpa que ell sospitava; però tot just arribant a la Santa Casa, a l'entrar a l'església, trobà agenollada davant Nostra Senyora la que ell presumia morta dins el precipici. Reconegué allà mateix el seu error i demanà perdó de sa culpa a Maria Santíssima i a la seva muller i aquesta li digué que Nostra Senyora de Lluc, la qual havia invocada i sabia la seva innocència, l'havia alliberada de tan gran perill i que amb ses pròpies mans l'havia portada sens dany algun a la seva Santa Casa.

Autor: Gabriel Janer i Manila
Obra: Quatre llegendes de les terres de Lluc , 1984

El salt de la bella dona

 

El camí és aspre, de pujades abruptes i de difícil pas. De vegades, és quasi bé un tirany entre penyes, el camí, tot de perills i fondalades.

Cap a Lluc s'encamina una parella. Són home i dona.

El marit calla. Porta un capot negre sobre les espatlles. Està trist i esmús, com si estàs disgustat. No diu paraula. Ella duu un vestit de seda blava i un mocador de color de cirera. Dins les mans, un pom de flors blanques; són roses de garlanda.

Partiren a Lluc abans de pondre's el sol, quan cau l'horabaixa. El dia mor i la fosca obscureix la mirada de l'home. Té el cor ple de tenebres, el marit. Les últimes clarors han vingut a filtrar-se entre les branques. Està trist, capficat. Per això decidiren de partir. Un niu de serps li rosega l'entranya, tot un infern de gelosia. Havia sospitat sovint de la muller. Les llengües... –ai, les llengües!- l'havien mormolada entre dents:

-Diuen que un carboner eixerit i despert la vetlla, nit i dia.

- Hi ha un pastor que toca per a ella aires d'amor, les vetlles en què la lluna creix.

Un dia li explica que la pretenia, el pastor. Ella va respondre, amb la cara vermella d'empegueïment:

-       Tu bé ho saps que som casada.

La sang li pujava al cap, al marit. El dubte l'atordeix. No n'hi ha d'herbes que curin d'aquest mal. La fosca torna espessa. Passa una òliba com un mal averany. És just un pedaç de llana, l'òliba, desdenyosa i feixuga. Dobleguen el cim d'un pujol i el rost s'empina. L'aigua remoreja dins el barranc. El torrent bramula, entre les roques. D'alt d'Es Grau, el camí passa al caire de l'abisme, pel costat d'una penya tallada a plom. Les aigües corren dins el fondal obscur. Entre les remors de l'aigua, hom hi sent encara ara gemecs i plors. La carn s'esborrona de veure la fosca del cingle.

- Donau-me la mà, marit. Les cames em tremolen.

- Mirau la fondària.

- Tenc por.

- Per què n'heu de tenir?

- L'aigua corre allà a baix, entre el pedreny. No sentiu una veu que gemega?

Va respondre aquell home, cegat de ràbia:

- Hi tiraren una dona, una nit fosca com aquesta.

- Per què?

- Deien que enganyava l'espòs.

- L'enganyava?

- Vós tindreu la mateixa mort, que també m'heu traït en secret.

Ella guaitava sobre l'espadat, quan ell l'agafà per les cames i la tirà a l'abisme.

Rodolà pel barranc rebotant i donant tombs, aquella dona.

Tingué temps de cridar:

- Mare de Déu, assistiu-me!

Com una roca que cau rost avall, es precipità vers la profunda negror de l'avenc.  Un silenci de pedra retallà la mirada d'aquell home. Observà de prim compte la fosca del barranc: ni un gemec, ni l'eco d'un esglai, ni la remor trèmula de les alzines. Decidí que era morta i partí escapat, de pressa, sense esma, la vista emboirada pels camins de la nit. Travessà les garrigues i les torrenteres, el boscany i l'arbreda...

Es fosca clara. La nit ha començat a diluir-se i pinta de penombres els fondals i les cares. Les campanes de Lluc toquen a missa primera. Rere les muntanyes, ha començat a encendre's el dia talment una magrana.

Quan arriba al temple, aquell home, la claror de la llàntia il·lumina el rostre conegut. La cara es trasmuda, els ulls li espiregen. És la muller pròpia que està agenollada sense una ferida , ni un trenc, ni la pell gens blava, ni cap moradura...

Els àngels de Lluc somriuen de veure l'esclat de tàbia del marit gelós. La dama somnàmbula, canta lletanies i esfulla les roses blanques de garlanda.