Casa de Miquel Dolç

Autor: Miquel Dolç i Dolç
Obra: Poesia completa , 2012

Pluja

 

Plou. L'ala espolsa el colomí. Xarbota

contra el fred que tortura, la canal.

El cor mira i no hi veu. Del madrigal

s'esmuny l'accent irònic, gota a gota.

 

Plou. Del condol jo vull l'aspresa: tota

cap en mos ulls. Al porxo paternal

a menjar engrunes ve l'ocell. Degota

gemmes breus el filferro del parral.

 

Beu el favar sedent amb glotonia:

desperta el blat nova gerdor. El dia

com un vell calb, de vora el foc no es mou.

 

La nit davalla sense surt. Espia

des dels teulats remulls, sòpit, l'any nou.

Tenebra xopa. Cel de pena... Plou.

Autor: Miquel Dolç i Dolç
Obra: Poesia completa , 2012

Records de la infantesa

 

O dell'arida vita unico fiore

Leopardi

 

Oh records de ma edat pura,

alba d'or, suau matí,

vas impregnat de ventura

que, trencat i tot, perdura

encara en mon llarg camí!

 

Quin doll de pietat lenta

rajau en el pit errant!

Sou un bàlsam d'oli i menta

que a la nafra macilenta

aplica el bon caminant.

 

Us veig davallar a ma vora

com pluja d'estels d'argent.

D'enyorança mon cor plora

i en l'oblit, callant, esflora

tots els fulls del sofriment.

 

Ixen dubtoses imatges

d'un temps escolat per mi.

Ermites i verds boscatges

sonors de nius i fullatges,

perfumats de romaní;

 

tanques que el sol enriola

onejants d'ordi i de blat,

on, quan sortia d'escola,

cercava nius de terrola,

espiant lluny, d'amagat;

 

papallones virolades

que empaitava amb el capell,

testes de poble emmurtrades

i processons amarades

de rosa, espiga i clavell;

 

danses que el sol eixamora,

xeremies estivals,

camps rossos com una aurora,

on la cigala canora

anima goles i falçs;

 

nits radiants i vetllades

de rondalles com a vels,

de grills i ratapinyades,

de gallina-orba i de fades

sota la pau dels estels...

 

Ja cau la rosada tendra

deis meus records puerils,

i sobre l'ermàs en cendra

rarament gosa sorprendre

els primers plançons virils.

 

¿Per què la pau, breu mentida

d'un temps fabulós i mut,

se'ns esmuny d'una embranzida

quan a penes a la vida

aguaita la plenitud?

 

Només la feble infantesa

la flor de l'encís pressent,

perquè juga amb la incertesa

daurada, encara no fesa

pel vent de cap sentiment;

 

perquè, somrient tranquil·la

a un avenir benaurat,

s'encanta amb siurells d'argila,

mentre a prop la Parca fila

cànem de l'eternitat...

 

Negra gola d'un misteri

s'obre en el temps fugitiu;

però en son profund imperi,

per dubtes que pugui haver-hi,

el cor canta, bull, reviu.

 

Oh records de ma infantesa,

filagarses del passat,

llumenarets de puresa

que il·luminau la nuesa

de ma incauta soledat!