Avenc de son Pou

Autor: Miquel Costa i Llobera
Obra: Tardorals, dins Poesia Completa , 2004

L'avenc de la cova negra

 

A la claror de l'alta finestra zenital,

com temple d'antiquíssim, desconegut misteri,

s'eixampla la caverna, rotonda de penyal,

major que la que Agrippa bastí tan colossal

a tots els déus del gran imperi.

 

Alberg sembla dels genis i forces del terrer,

gegants o nans terribles de vida i arts estranyes,

que ja tresors guardaven o ne sabien fer,

segons els entreveia somniós el temps primer

del món obscur en les entranyes.

 

De dracs i megateris s'hi veu l'antic horror,

no ja en boira de somnis, sinó esculpits en roca:

relleus qui, destriant-se dins clapes de negror,

trasmuden a cada hora la forma i la color,

segons la llum poruga hi toca.

 

Com plor de preses fades caient-hi el degotís

fa randes d'alabastre per la gran volta obscura,

i humida arreu la molsa que recobreix el pis,

si un raig de sol la besa, desprèn un fum blavís

que com encens per l'aire sura.

 

Amunt, per les cornises, se pengen a festons

ombrívoles verdures en delicats fullatges;

i enfora de les ungles d'arpelles i falcons,

animen la gran volta, niant-hi pels recons

en gran estol, coloms salvatges.

 

Callau, vanes converses. Dins l'alta quietud

d'aquest cor de Mallorca només bé hi escauria,

clamor de nostra raça, son càntic renascut...

¡Oh, com a ses tonades, amb veu de multitud

aquest avenc ressonaria!

 

Llavors l'antic misteri que dorm aquí, despert,

tal volta me diria secrets d'edats passades;

i, com les aus que surten d'aqueix fondal desert,

d'aquí s'escamparien pel sol i l'aire obert

en nou esbart rimes alades.

 

Mes, què podria fer-se d'eix temple gegantí,

que un panteó me sembla buidat per la natura

dins la gran roca mare del poble mallorquí?

Com mai se trobaria corresponent destí

per sa abismal arquitectura?

 

Tot és aquí titànic, august, solemnial;

tot aquí té el caràcter que lo vulgar desterra:

enlloc se trobaria com en aquest coval

un monument a posta per cripta sepulcral

dels fills més grans de nostra terra.

Autor: Joan Rosselló de Son Fortesa (Pseudònim de Joan Rosselló Crespí)
Obra: Obres completes , 1961

Una diada d'agost, en que el sol com immensa fogatera caldetjava la serra i daurava les muntanyes, na Dolça estava ensopida a l'ombra del molí, acariciant com sempre l'únic pensament de la seua vida, quan sentí a l'altra part del coster, sonar de corns, lladrucs, soroll i crits d'una partida de caça. Alçà el cap, escoltà, i somrient amb amargor, els ulls li flametjaren. Tot seguit se va enllestir, servint-li de mirall l'aigua clara de la sèquia, i escoltant de tant en quant la remor dels caçadors, frissosa emprengué el camí cap an aquell punt del pinar a on un dia, malhaja la recordança!, va caure el colom ferit d'aquell falcó qui passava. "El cor m'ho deia!" Exclamà amb veu continguda. "Avui serà; no em cap dubte! ¡Deu me perdoni! —¡Ai mare!...."

El cavaller airosament se desqualcà i amorós se li atansà tot seguit per abraçar-la, mentres en veu carinyosa li diu: "¿M'esperaves?" —"Sí, t'esperava; ...molt t'has torbat!" —"Ja veus que bé me'n record!" — "Te jur que mai t'he oblidat!... i afegí nirviosa i adelerada: "si m'estimes, si me vols, seguim ara, perquè aquí a on nos trobam, els carboners dels ranxos veïns i els teus mateixos companys prest nos hi toparien, jo te mostraré un alberg a on podrem passar junts llarga estona i no hi vindrà gent estranya." Sens dar lloc a més raons emprengué falaguera la pujada de l'aspra costa per viaranys d'ella ben coneguts, seguida de prop de l'animós cavaller. Prest arribaren a l'avenc, estatge d'encantades dones d'aigua; na Dolça, sempre de pressa, tragué d'un amagatall una llarga escala de corda, la fermà a un tronc de pi, que va estendre de part a part de la boca del fondal i tirà l'escala dins l'abisme.

Amb amorosa mirada animà el cavaller a seguir-la fins al fons de l'encantada cova, i mentres atrevida i tranquil·la anava baixant els escalons de l'escala, per si mateixa pensava: "¡Ara arriba ma venjança! —Aviat caurà per sempre el travesser i l'escala!" — Sorprès el mal cavaller de sobte va deturar-se, dubtà un moment, però decidit, més que per amor, per por de demostrar covardia, seguí les seves petjades i s'enfonsà dins l'abisme.

En Ramon Albertí i en Pere Berart i els seus criats, escuders i caçadors en va cercaren fins ben entrada la nit el company de calcada en Berenguer de Galiana; sols trobaren el cavall qui, fermat an el tronc d'un pi, de tant en quant eguinava per cridar el seu senyor....

En Jaume Dolç també cercà tota la tarda i la nit, i fins dies i setmanes la seua filla estimada i ningú n'hi donà raó ni notícia de cap casta.

A la Ciutat i en el camp s'inventaren les mes ridícules i absurdes contarelles per explicar la desaparició estranya i misteriosa d'en Berenguer de Galiana i na Dolça de Coanegra. Ningú sabia per cert com la cosa era passada; però per molts fonc deshonrada la memòria d'aquesta valenta dona.

Un bandejat qui, sigles més endavant, sens temor de bruixes ni etcisaments, baixà a fons de l'avenc de Coanegra per trobar-hi refugi segur en les contínues persecucions de que era objecte, hi descobrí a un recó del fondal dues canaveres, mig cobertes de molsa; la més petita tenia un punyal, ja molt gastat pel rovell, clavat entre les costelles.

***

Si l'avenc de Coanegra ha perdut avui el misteri de que estava rodetjat en altre temps, en canvi ha cobrat nous encants.

Una mina oberta a força de barrovins i cops de picassa en la dura roca condueix peu pla al fons mateix de l'abisme a on el curiós visitant troba amb sorpresa una espaiosa i altíssima cova. No hi ha que confondre-la amb tantes altres com n'hi ha per Mallorca de forma capritxosa i romàntica, riques en detalls, filigranes i decorats de variades i fantàstiques figueres, sovint poblades d'un bosc de gentils columnes de marbre blanc i transparent, i embellides per agradosos llacs o gorgs de clares i tranquil·les aigües; no, la cova de Coanegra no és més que una rotonda, millor encara si digués una pagoda índia.

Gràcies a la suau i confosa claror que hi entra per una claraboia central, que antes era la boca de l'avenc, se distingeix entre les ombres un extens espai circular qui s'enlaira fins a molta altura, formant el tot d'una immensa pera, qual capoll és la rodona finestra que la il·lumina. Entremig del desigual i tou pis, morat verdejant, s'alcen sobre els corresponents sòcols uns ídols que recorden deus i animals de l'orient. Les figures, i totes les parets del voltant tenen un mateix to calent i humit, un color negre-verdós de metall sens brill, mate i fosc.

A voltes un raig de sol de migdia entra per l'alt finestral; llavors aquella columna de llum blauenca conforme va baixant se transforma en núvol de tremoloses espires blanques i grogues, s'apaguen i se fonen damunt la molsa reflectint-se sobre un ample redol lluminós qui augmenta les espesses ombres de l'entorn.

Si un raig de sol ponent fer de través el mateix sostre de la cova, una il·lusió òptica fa veure dues claraboies bessones, tan iguals, clares i lluminoses que de prompte no s'endevina quina és la vertadera; llavores la claror del fondal és més cernuda i més igual, les ombres menys intenses, i la cova recorda una església vista a la llum del dia, una tarda en què no hi ha festa ni concurrència.

A voltes un raig de claror groguenca de lluna plena cau dins aquell abisme de tenebres i baixa dolçament, tranqui-la i en silenci, com a rosada de plata, a besar aquells deus encantats; llavores és l'hora de la calma i del misteri, dels somnis i dels records, l'hora dels trists, dels poetes i enamorats.

A la dreta, quan s'entra a la cova pel forat de la mina, entre feixugues columnes sens capitells, un poc més elevat que el pis i aficant-se dins la paret de roca, hi ha un camaril més ric que el coval primer. A l'enfront del portal d'entrada, hi ha una altra rotonda gran, alta i fosca, a on s'hi sent el degotar seguit de l'aigua qui cau dins una piqueta de pedra blanquinosa, i poc té per veure.

***

Els coloms salvatges, com si encara estiguessen encantats, continuen voltant sobre l'avenc. De tant en tant, cansats o perseguits pel falcó, s'abaten en cònic remolí i arriben a la claraboia primer els de la punta, després l'espessa massa en multiplicades ales, i, per fi, dos o tres endarrerits en graciosa i indecisa espiral.

***

Una visita a la bella cova de Coanegra bé val la suor i el cansament que s'hi aplega al pujar l'aspra costa que s'ha d'atravessar per arribar-hi.

Autor: Josep Capó i Juan
Obra: L'avenc de son Pou , 1971

L'avenc de son Pou

 

Un dia, una joveneta cercava esclata-sangs dalt de la serra de Coanegra, pel lloc on ara hi ha oberta la gran boca de l'avenc. Sentí una veu que la cridava pel seu nom i li deia: —Maria, filla meva, vine aquí i escolta'm. La jove es girà i romangué astorada. Dins un nigul, darrera una mata espessa, hi havia una vella com pansida, que tornà a dir: —Maria, escolta, que t'he de dir un gran secret. La jove s'hi acostà un poc. —Has de sebre —continuà la jaia— que fa molts d'anys que som morta i esperava que passàs per aquí qualque descendent meu. On jo me trob, hi ha enterrat un gran tresor, però el lloc està encantat L'encantament no fugirà fins que hagis fet cremar un ciri de set lliures dins l'església. Llavors torna aquí amb ton pare i ta mare, vos ne dureu doblers i joies a balquena i jo podré entrar en el cel. Aquella al·lota, assustada de tot, no sabia què dir ni què pensar davant les coses que veia i sentia, i respongué: —Deixau-me veure una mica el tresor que deis. —Filla meva, no ho provassis; passaries per avall i quedaries enfonsada per sempre. Aquesta muntanya és buida. Al seu interior hi ha un gran palau o castell encantat, amb grans sales i columnes de pedra marbre de colors, fonts d'aigua viva i olla de tenebres per posar-hi els atrevits. Hi habiten set fades que vetlen el tresor. Els dies de bon sol i les nits clares de lluna, dormen, però sempre almanco n'hi ha una que vetla el tresor. En les tempestats de trons i llamps tenen gran festes amb música, danses i saraus i convits on no hi falta res de les coses més exquisides per menjar i beure. Els dies ennigulats o de boira, surten per aquests clivells —però com t'he dit, sempre en queda almanco una a guardar— per reunir-se amb fats i fades d'altres indrets. Qualque vegada han tirat junta damunt les branques del noguer de Son Pou, o del murteres de Son Berenguer, o del lledoner de Son Torrella. Na Maria abandonà el lloc sense sebre si somniava o si estava desperta. Ho contà tot a ca seva. Son pare i sa mare es pensaven si havia perdut el cap, però tant ho repetí que a la fi acabaren per dir: —Res no podem perdre de fer encendre un ciri. Ja veurem que succeirà. I un diumenge encengueren el ciri de set lliures. Devers migdia se sentí un tro tan fort, llarg i esquerdat, per més que el temps estava clar, que totes les cases de Santa Maria tremolaren. Tothom sortí al carrer per sebre què havia passat. Ningú, però, no en sabia noves ni clarícies. Na Maria i els seus pares tot d'una ja s'ho explicaren tot. Quan varen haver dinat partiren cap a Coanegra amb un càvec i tres sacs, i perquè no es pogués sospitar d'ells, a estones anaven fora camí. En arribar dalt la serra hi contemplaren la gran boca amb el buit dins la muntanya, no hi veien res més que negror i qualque colom que entrava o sortia. Anaren vora una mata i cavaren allà on la misteriosa veu de la vella havia parlat a na Maria, i hi trobaren un sarrió de dobles de vint, a baix d'ell un altre, i així fins a set, i com més anava més grossos eren, tots plens de doblers d'or i joies de gran valor. Na Maria i sa mare se carregaren dos sarrions cada una dins els seus sacs, i son pare tres, i cametes em valguen per avall. Son pare sense voler pegà amb el sac a una penya, el sac esclatà, i sortí tot un sarrió de diamants que s'escamparen per una rosseguera que baixava al torrent. No s'aturaren a cercar-los. La fosca se'n venia a damunt. El vespre, des del poble, tothom mirava en direcció a Coanegra, hi contaven fins a set foguerons penjats al cel com a llànties enceses que s'anaven apagant a poc a poc. Na Maria i els pares suposaven que eren les set fades que s'anaven consumint, s'havia desfet l'encantament i no tenien ja cap feina en aquest món. Ells, però, ben contents a dins ca seva amb les arques plenes fins a vessar. No hagueren de fer feina pus mai, flocaren tota la vida, i na Maria es casà amb un pubil ric. L'endemà una gentada recorregué la vall i la serra de Coanegra i quedaren esglaiats en descobrir la boca de l'avenc, s'hi acostaren a poc a poc, escoltaven en silenci i sols sentien els degotissos d'aigua i volar de coloms. No sabien com compaginar el tro ferest del migdia, els set fogarons del cel durant la nit i la gran boca oberta dins la muntanya. I encara s'hi afegí una altra cosa incomprensible, i era que quan, després d'haver plogut, el torrent corria, adesiara duia diamants entre les seves aigües. I diuen que encara ara de vegades en du qualcun.

Autor: Josep Maria Llompart de la Peña
Obra: Obra poètica , 1996

Avenc de Coanegra

 

A Macià Ensenyat

 

Ànima, calla.

Escolta

el degotís

de l'aigua.

Ànima

calla.

Pedres i molses:

paraules.

Calla.

Colomes en la nit,

rata-

pinyades.

T'arribarà per la seda

de l'aire.

T'endurà pels confins de la rosa

esfullada.

Ànima,

calla.

Amunt, enfora, a dalt,

llumeneret blau:

esperança.

Autor: Baltasar Coll i Tomàs
Obra: Obra poètica catalana , 2016

Geografia lírica

 

III. L'avenc

 

Ara que el dia immens és ple de joia

i el sol llunyà, gloriós, pontifica

i les murteres resen al toc d'Àngelus,

entrau, amics, pel carreró obscuríssim,

obert dins les entranyes de la roca,

petjau l'Avenc, solemnial, titànic...

I callau. El silenci és veu de l'ànima.

Obriu els ulls. Un doll de llum blavissa

escampa, fulgurant, la claraboia

zenital, sempre oberta, inabastable,

talment un ull gegant lluminosíssim.

 

Ompliu els ulls de miracle i misteri:

roquissar blau, valent, sense fadiga,

amb parfalans de randes d'alabastre,

gojós del pes que clou tanta grandesa;

degotissos fidels, segles i segles,

qui, talment plor de fades, fan columnes

d'una transfigurant orfebreria;

ombrívoles verdures repenjades,

miraculosament, dins la gran volta,

en terra, molsa humida que alimenta

fumaroles d'encens, si el sol la besa...

A un angle, obscur, un camaril d'ermini

amb columnes gentils, coltellejades,

i la Sala de l'arpa melodiosa,

i el mercat blanc dels bacallans estesos...

 

Avall la Cova Fosca, misteriosa,

on raja l'aigua dins la pica, clara,

l'aigua que duu l'anell a les fadrines,

l'aigua que duu l'amor a les donzelles.

Autor: Guillem Cabrer i Borràs
Obra: Sonets , 2009

L'avenc de Son Pou

 

A Costa i Llobera

 

AMPLE coval desconegut pels segles,

magna bastida dintre la muntanya,

viuen jugant-hi per tan bell paratge

àgils colomes.

 

Just entre els arbres de verdoses fulles

bada l'entrada sa fondària augusta,

on s'hi aboquen amb sospir tristíssim

flors i murteres.

 

Cauen lentíssimes les gotes d'aigua,

l'arquitectura de l'avenc ressona

quan se desprenen de la volta grisa

alta i feresta.

 

Dolces cantades inspirà la cova

als grans poetes quan la visitaven:

símbol llegien en la forma insigne

d'ampla rotonda.

 

Temple bucòlic on visqueren muses,

faunes i dríades, com un temps a Roma:

qui sap si Agripa contemplà entre somnis

tanta bellesa!

 

Guarda gelosa l'esperit i força,

dintre l'espai de solitud suprema,

d'on sembla prendre urc rejovenívol

nostra cultura.