Plaça d'Espanya

Autor: Miquel dels Sants Oliver i Tolrà
Obra: L'Hostal de la Bolla. Flors del silenci , 1981

I lo més gran, lo més fort, lo que produí més sorpresa aleshores, va ésser que N'Armando, el barber il·lustrat, sortí per primera vegada acompanyant al senyor Hermes cap a Inca i servint-li d'ajudant.

Déu volgué que jo m'hi trobés a l'escena. Havia hagut d'anar a Seuva per veure la meva dida, qui m'ho demanava feia temps, i de retorn a ciutat me vaig aturar a Inca en comptes de prendre el ferrocarril.

Era dia de mercat i vaig aficar-me en un cafè o casino de la plaça a prendre una orxata. Me vaig asseure ran d'un portal, i, una volta assegut, fent-me càrrec del trull i la gernació que allà davant s'apilotava, no vaig poder contenir una exclamació de sorpresa.

Era N'Armando, devora N'Hermes, damunt un cadafal o tribuna que allà els havien posat; el Doctor Armando, amb jaqué, trona i "leontina", qui, precedido de una larga práctica en los primeros hospitales de Europa, me presta su valioso concurso, com deia l'herbolari.

En aquell moment havia pujat a la tribuna i ocupava el sitial "de honor" un pobre caminer qui tenia mal de barres, segons feia sospitar el mocador que duia des de la sotabarba fins a damunt el cap. L'hi llevaren, li feren obrir la boca a manera de mercaders que miren si un poltre ha cerrat o no, punyiren amb pincetes i punxons, i al cap d'una bona estona el senyor Hermes, dirigint-se al públic, digué:

— Se trata, señores, de la caries del bulbo molar, y es preciso proceder a la extracción, en la cual es maestro consumado mi distinguido compañero el Doctor Armando...

Una suor freda li corregué de cap a peus; jo, que el mirava sense perdre ni un gest ni un escarrufament, per imperceptible que fos, vaig témer de que el pobre barber no les tenia totes segures i de que sa consciència, el remordiment d'atrevir-se a jugar amb la salut i la vida del proïsme, el punyien fort   i ferm. Però tot això va ésser fet i dit i sense que ningú ho sospités; tot passà com una cairada d'un segon. La vanitat i l'ambició pogueren més que res i agafà la clau inglesa, resolt a tot, a dur-se'n mitja mandíbula si era precís.

Lo més gros i extraordinari, per a mi, era la tranquil·litat amb què la gent s'ho mirava. És clar! Com que aquella mala fi de persones ignoraven lo que hi havia davall el terròs i se pensaven que en duia molts mils de queixals arrencats... Però jo, que sabia de què es tractava; jo, que coneixia N'Armando des de que era nat, se pot ben dir, tenia ganes de cridar:

— Atureu-lo, atureu-lo! Hi ha perill de mort. No en sap; no ha fet més que tallar cabells i rapar barbes en tota la seva vida.

Confés que no vaig tenir coratge de fer això, que era el meu dever, davant un poble extern, que segurament s'hauria tornat contra mi per allò mateix de que el defensava d'un perill sense cap interès. (¡Quantes vegades he recordat això molt temps després, ara, com aquell qui diu, quan trobava que era un disbarat la guerra de Cuba i la guerra amb els Estats Units, i me cuidaven menjar cru!)

Vaig acostar-me al cadafal quasi amb aquella curiositat dolenta del baix instint animal, qui du a molts a veure l'execució d'una pena de mort. Vaig veure com trafegaven els dos doctors i com N'Hermes donava consells per lo baix a N'Armando, com si parlessin de coses naturals. Vaig sentir com li deia: ¡Ánimo y buena muñeca." Vaig sentir el renou de la clau entrant a dins la boca del pobre caminer i vaig aclucar els ulls, mentre me venien a la memòria les paraules de Pilat: Lavabo inter, etc.

Un gran remeulo, un crit de dolor i angúnia arribà a tots els cantons de la vila. N'Armando estirava fort, fortíssim, però les rels del queixal estaven molt fondes.

— ¡Fuerza, fuerza! —deia N'Hermes. I, a tot això, el caminer se posà dret i l'altre no amollava la clau, sempre estrenyent i estirant. No volia amollar; havia tancat, com els cans de bou, i la cosa va fer-se tan violenta, que el públic saltà damunt la tarima i desferrà a viva força a N'Armado de la seva víctima.

Autor: Llorenç Riber i Campins
Obra: La minyonia d'un infant orat , 1974

Però, vetaquí que a un racó d'una plaça, un home foraster, dret dalt d'una taula, feia repicar una campaneta, rabiosament. Ens hi vàrem acostar. Aquest home, voltat d'una multitud bocabadada, portava dins una gàbia una cadernera, que sabia la planeta de tothom. El meu pare pagà, perquè la'm tragués a mi. Sortí l'aucellet savi; espolsà les ales; rondinà una estona; em mirà, fit a fit, amb els petits ulls desvergonyits i aficadissos com puntetes de diamant; i llavors, amb el seu bec fort i fi, com una pinça, picà dins un caixonet, i tragué una paperina verda. Aquella paperina contenia el meu horòscop. No el vull repetir perquè no m'està bé que m'alabi. Entre altres coses galants, em deia l'aucell verídic que jo moriria vell. Aquesta part del vaticini es va complint amb una alarmant i metòdica exactitud. Si no menten uns fils d'argent que em surten pels polsos, me puc prometre d'arribar a l'època glaciar i a les neus perpètues. I de més a més em deia que ben prest superaria en el meu estament una gran tramudança. I aquesta radical tramudança es va complir pocs dies després, aquell mateix mes d'octubre. Quan el meu pare la'm va comunicar, radiant de satisfacció, va exclamar amb to de convençut:

—Ja t'ho va dir la cadernera!