Carrer Major

Autor: Jaume Armengol i Coll
Obra: L'agonia dels noms , 2016

Una dona endolada avança carrer Major amunt, absent del que s'esdevé al seu entorn, i, en ser devers la cantonada, tomba cap a la plaça dels Pòrtics. Divagues, Dimes, divagues. Ho sé. Aquesta senectut que visc a contracor i el progressiu deteriorament de les meves neurones n'és la causa. Recorda, Dèbora, que he arribat a la conclusió que una de les possibilitats per encetar la història d'una vida és la d'identificar-m'hi. La meva fe de naixement certifica que vaig venir al món la tarda plujosa d'un llunyaníssim 15 de març, al segon pis del número 55 del carrer Major, just a la vora de la plaça dels Pòrtics, a cinquanta metres escassos de l'església arxiprestal i al mateix centre de la ciutat innominada, car allí hi vivien els meus pares. Prou bé saps que en aquells temps no hi havia clíniques ni hospitals que disposessin de sales de maternitat. Escolats els anys, l'àvia Magdalena m'explicaria que, a l'hora que jo vaig néixer, el tren de Ciutat s'apropava avar a la terminal. Escortaven el comboi fils de telefonia i d'electricitat, pals i fileres de cases, finestres i persianes entreobertes que anunciaven l'imminent despertar de la ciutat. S'hi veien alguns cotxes aparcats, un camió de càrrega, saques de fems davant els portals, sobre les voravies, cartells de la xarxa viària arrabassats i escampats pel terra, clavegueres xuclant les aigües de pluja i les residuals, diaris embolicats, papers d'estrassa espellifats i brandats per Paire. Una fortor agra, barreja de Zotal, gasoil, residus d'aliments i excrements de gossos, s'espargia arreu de l'indret. El tren relliscava sobre els rails lluents i es perdia enllà de la ciutat lleganyosa que recobrava la vida amb feixuguesa i amb ella els objectes inanimats i, més lentament, l'alè i el protagonisme de la figura humana. Eren les sis del matí i l'àvia Magdalena, la comare Antònia i la tieta Caterina ajudaven, neguitoses i desficioses, la mare a parir. El «metge nou» exigia calma i serenitat, i la mare suportava el dolor estoicament. D'ençà que vaig néixer, vaig viure al carrer Major, del General Franco des del 18 de Juliol de 1936 fins a 1980 en què recobrà el seu nom de sempre, bressolant-me sota la por dels meus pares. Del balcó estant, amb l'acne temptant-me les ungles esmolades, passava tots els capaltards guaitant les closques lluents deis esporuguits vianants. A l'oïda m'arribava el so estrident de les sirenes de can Xilles i de cal Català en proclamar el tediós silenci que envaïa la petita ciutat. Algú que s'aixoplugava sota el cancell del portal de l'edifici de davant casa meva, can Foguerada, em cridava pel meu nom. Àvid, intentava descobrir el significat d'allò que s'esdevenia al meu entorn. Debades, car entremig del present que era dintre meu m'escometia el passat, el perfil de l'Avançada, just a la vora d'un estol d'hidroavions nazis, Dorniers alemanys, ara amarrats i inservibles, que durant la guerra s'enlairaven de nit, creuaven la mar i bombardejaven la societat civil de Barcelona. La memòria em confirma que hi havia xarxes i suros estesos al cap del moll gran. Sí, ho recordo molt bé, això. I també un enfilall de llaüts ancorats a la Gola. Adesiara m'embadalia davant les trèmules flames que engegaven els llums d'encruia que farcien l'espai de malenconia.

Autor: Jaume Armengol i Coll
Obra: Camí de Tofla , 2010

El carrer Major era el centre neuràlgic i social de la capital del Raiguer. Tots els diumenges, a la sortida de missa darrera, en Joaquim Dídac era a La Constància per fer la partida de caramboles, modalitat lliure, corresponent al campionat illenc de la seva categoria. Demanava un cremat —una cigarreta de tabac ros de contraban anomenada així per despistar la guàrdia civil, per si de cas es presentava d'improvís. En Mateu Collera, el conserge de La Constància, campió de carambola en la modalitat del quadre, a tres bandes i de fantasia de les Balears, va ser el seu mestre. Els diumenges, ell gaudia d'aquelles estones d'oci, de la fumassa que farcia el local, dels seus amors platònics, dels seus somnis, de l'avidesa per viure folles aventures, de la fressa del carrer Major, de contemplar les façanes de les seves cases que portava en la memòria una per una... i d'aquella adolescent que es gronxava a la plaça de José Antonio Primo de Rivera, abans, durant la República, de la Llibertat. Ara i adés se li alçava la faldilla. Ella el mirava i reia. I ell romania assegut en un pedrís amb l'esguard clavat entre les seves cames separades. Una sensació agredolça l'escometia de front. També les motos eren objecte de la seva silenciosa admiració. Les Lube, Montesa, Clua, Harley-Davidson..., i estris rudimentaris com les geleres de fusta, per exemple. Cada matí, ben dejorn, en Nofret, un homenet geperut, repartia barres de gel amb un carro estirat per una mula negra com el carbó, vella i rabassuda. Una barra de gel servia per a vint-i-quatre hores. La gelera s'obria per alt i el glac trossejat es col·locava sobre un serpentí de plom que xano-xano adquiria la temperatura del glaç. El serpentí es comunicava amb una aixeta situada al davant de l'aparell i a la part exterior.

Autor: Jaume Armengol i Coll
Obra: L'agonia dels noms , 2016

Esplèndid horabaixa de dijous. De les finestres del carrer Major s'escapoleix el blanc lletós d'un sol que es pon amb mandra, però la seva petja —una franja de foc daurada— encara tenyeix el ponent i lliura presagis d'un demà ventós. Obro les vidrieres del carrer i surto a fora. Resto una estona mirant-me'l com enlairat, el carrer, ara sotmès al desvari d'una llevantada. El local que fou la seu d'Unió Republicana Federal i l'antic bar de ca l'Adroguer són els únics portals que romanen oberts amb altres noms i propietaris. La resta de negocis ja dormen el son dels justos, tot i que la desapareguda societat del Club dels Senyors, ara una botiga de robes, comença a becar. La llum del crepuscle, molt pàl·lida, es reflecteix a les vidrieres del primer pis de casa meva. Rere els vidres guaito l'indret. De vegades he pensat, Dèbora, que sempre has amagat amb gelosia un cor dur rere els teus gestos dolços i la veu melosa. Em vas estimar. Ho sé. Quan et vaig conèixer, allà davant el Teatre Principal, em vas preguntar: Tu ets en Dimes? I em vas somriure convidant-me a retre'm a les fantasies que jo endevinava rere les teves mirades. Aleshores, quan una dona i un home, sense cap més raó, parlaven sols enmig del carrer ja se'ls considerava promesos, d'alguna manera era com professar públicament un sentiment i pactar un compromís amorós, tot desafiant allò del que dirà la gent. Haig de confessar-te, Dèbora, que la meva vida sense tu ha estat una lamentable desgràcia. I no vaig trigar a adonar-me'n quan vas desaparèixer de la ciutat innominada per la porta del darrere. Des de llavors he canviat el caràcter. Sóc conscient que em mostro retret, taciturn, malhumorat, geniüt, gairebé desafiant. T'asseguro, Dèbora, que només sospiro fer realitat el meu únic desig, abandonar aquesta ciutat que odio, fugir i llançar-me als teus braços. Sé que, si marxo, els amics que m'estimen m'excusaran dient que he estat temptat per la ventolera de l'aventura. Tanmateix, els que em coneixen de veritat sabran que no deixo la meva terra per mor de la «ventolera de l' aventura» sinó per buscar-te i salvar-me.