Casa museu de Llorenç Villalonga

Autor: Llorenç Villalonga i Pons
Obra: Bearn o la sala de les nines , 1980

Havien pujat a l'auto-mobile i seien immòbils i empinats un al costat de l'altre.

—¿Què esperam? —preguntà ella.

—Hem d'esperar que el vapor dugui pressió.

—Quines coses més estranyes... Mai comprendré que una olla d'aigua, per gran que sigui, pugui fer moure un cotxe. No vagis de pressa, Tonet.

—¿Tens por?

—No gaire —precisà donya Maria-Antònia—, però així mateix en tenc una mica.

L'auto-mobile llençava xiulos i remors estranys. Semblava animat d'una gran energia interior, com si el posseïssin esperits. Es podia comparar a una bèstia encadenada; perquè sense desplaçar-se ni un pam no feia més que contorsionar-se i trepidar com els endimoniats de Jaca el dia de Santa Oròsia. T'assegur que allò no era un espectacle pels nirvis d'una senyora. Jo la mirava i la vaig veure serena, potser una mica pàl·lida, però digna i tranquil·la. La bèstia seguia trepidant i jo esperava que d'un moment a l'altre tot esclatàs i se desfés en peces. El senyor estava immutat. La responsabilitat que contreia en aquells moments era greu. El vaig veure que dubtava entre dues palanques, com si hagués perdut l'esma; i a la fi n'estirà una amb energia, mentre cridava:

—¡Aferra't fort!

L'auto-mobile pegà un gemec i donà una envestida. El rebedor de Bearn és gran. Des del racó on eren els senyors fins a la foganya hi havia més de quaranta passes. El cotxe es dirigí com un llamp cap a la xemeneia.

—No tan aviat —digué donya Maria-Antònia.

—¡Aferra't fort! —repetí el senyor mentre intentava maniobrar la palanca.

—¡Atura'l, Tonet, que ens estavellam! Jo havia tancat els ulls. Aleshores, en el silenci de la nit, sonà la veu alterada de don Toni.

—¡No el puc aturar!

Autor: Llorenç Villalonga i Pons
Obra: Mort de dama , 1979

Saló i cambra nupcial de Dona Obdúlia; llit amb grans cortinatges — una vertadera cataracta de púrpura —. Parets folrades així mateix de vermell...

La cambra, diminuta i sumptuosa, és un reliquiari. No espereu veure la senyora que reposa darrera les seves cortines. Tanmateix aquest silenci i aquesta serenitat són altament dramàtics.

Considerau l'escena: la casa és gran, —un poc atrotinada. Entrada, pati d'honor i salons aparatosos. També la senyora fou arrogant, poderosa. La senyora que ara, petita, fràgil i arrugada, reposa darrera una enlluernadora cataracta de púrpura.

Dona Obdúlia roman immòbil de moment dins la solitud de la petita cambra d'un vermell cardenalici. La mort ha trucat a la porta. En saber-se la nova, es commourà la ciutat. Ara el silenci és impressionant. Entrada amb columnes, pati d'honor, sales amb sòtils de cinc metres d'altura, algunes criades velles, un cotxer decrèpit... I darrera les seves púrpures, una minvada munyeca octogenària, antany opulenta. Sola Na Remei Huguet, dolça i ubiqua, està vora els cortinatges. En veu baixa augura a l'orella d'una criada:

—Es mor. Està freda. Freda... Et dic que es mor. La domèstica volia cridar el metge i el confessor, però Na Remei Huguet la refrenava. Sí, calia fer-ho, però amb ordre i sense perdre el cap.

—Haurem de fer tantes coses... A sa sala rodona no hi ha cortines ni catifes. ¿Com s'ha de rebre ses visites a una sala sense cortines? Lo primer, Tonina, és lo primer. Ja és segur que convé dur-hi, sa comunió; però ¿on és s'adreç de combregar? ¿Què dius? ¿Que Dona Obdúlia no té adreç de combregar? Idò, haurem de preparar uns canelobres i una palangana. ¿Què dius? ¿Que tampoc no té rentamans de plata? ¡No pot esser! Mira, ara que me'n record: és necessari comptar es coberts. Haurem de tancar tots es armaris. Tonina, filla meva, ¡tancar-ho tot! Senyors, quin trastorn tan gros és una mort...

Na Tonina sortí i Na Remei, menuda i esvelta, queda muda enmig del saló. De cop se li il·luminà el semblant, somrigué i quan tengué l'expressió ben composta s'acostà al llit i digué en veu alta, musical i optimista:

—Dona Obdulieta, ¿ara no prendria un vermell d'ou amb dos ditets de llet?

A través dels domassos se sentí una veu inarticulada i Na Remei tornà al centre del saló.

—¡Oh, Déu meu! sospirà tocant el marbre d'una consola. Pols... ¡Que sou de descuidades! Noltros també tornarem pols...

Calia, és clar, avisar la baronessa. Na Remei, emperò, dubtava. La baronessa, al cap i a la fi, era una neboda política, freda i llunyana.

—Dona Obdúlia no l'estima — pensà —. Si no fos una Bearn, ni hi voldria tractes.

Dies abans, Na Remei, després d'anys i anys de desitjar-ho, havia aconseguit que Dona Obdúlia fes un testament a favor d'ella. Convenia mantenir el secret: convenia evitar comentaris. La malalta, desorientada, podia fer un disbarat, un testament nou, excitar-se.

—Pobra senyora, en es seus anys...

Mentre s'entretenia en tan prudents meditacions, les criades havien commocionat els veïns i la nova s'havia estès per la ciutat. La baronessa fou la primera d'arribar:

—¿Què li passa a sa tia?

Ella i Na Remei es miraren. Eren enemigues, però s'obsequiaren amb un somriure. Na Remei tenia els ulls humits. La baronessa, encara jovenívola devers la cinquantena, extremà l'amabilitat fins a passar el braç per la cintura de la senyoreta Huguet i juntes guaitaven cap al llit de la malalta.

—¿Què li passa, tia?

L'agonitzant féu un gest particular: alçà pausadament la mà dreta i fregà dos cops el dit gros contra l'índex i l'anular.

Traduït en paraules allò significava: "Me'n vaig".

—¿Heu enviat a demanar es confés?

—Encara no. No volia ordenar res sense Vossa Mercè. Lo primer, he fet tancar es armaris i comptar sa plata. Caldrà encatifar i...

—Molt bé, Remei; però es capellà és lo primer. No vull que sa tia se'n vagi a l'altre món sense sagraments. Que cridin també es metge.

Autor: Llorenç Villalonga i Pons
Obra: El llumí i altres narracions , 1980

Havia tornat a la meva cambra i guaitava per la finestra. L'aire era càlid i els ocells xisclaven encara damunt el vell lledoner de Rubines. Eren xiscles libidinosos. Érem a la primavera. L'enamorada reclamava la presència de l'enamorat, l'acollament concret precedit del poema fugisser i de la música, com s'ha fet sempre, des que les espècies són espècies i el món és món; com succeeix amb l'electricitat positiva, que reclama la negativa... Però després de 1'acollament s'acabaria el cantar. Així havia succeït també sempre. Un rellotge tocà les vuit. Na Maria Antònia em cridà. Estava incorporada al llit i somreia entre coixins amb randes, o com diu la meva il·lustre amiga Mercè Rodoreda, «amb puntes», davant una xicra de xocolata.

—Estava recapitulant —digué— això de baratar el xalet, que tanmateix no hi anam ni el venem. ¿No penses, però, què faríem si un vespre, allà dalt, ens trobàvem a les fosques i necessitàvem un llumí?

Tenia la finestra oberta i entraven el sol i l'alegria del maig. «No et moguis. Què veuries a un altre lloc que aquí no vegis? Aquí veus el cel i les muntanyes...» Era Kempis qui ho havia dit.

—Res de baratar, per l'amor de Déu! Era tot una broma, estimada —vaig exclamar.

Després dels meus dubtes, el llumí de na Maria Antònia, concret i determinat, feia retrocedir amb el seu característic bon seny el llumeneret blau al lloc que el destí li assigna i que, ben mirat, no és d'aquest món.

Autor: Josep Maria Espinàs i Massip
Obra: A peu per Mallorca. Sense veure el mar , 2005

Tocant a la plaça de la Quartera hi ha un casal notable, can Sabater. Hi anem perquè és la Casa Museu Llorenç Villalonga.

Escriptor i psiquiatre, Llorenç Villalonga va néixer i va morir a Palma, però va anar a viure a Binissalem durant la guerra civil, quan Palma era bombardejada. A Binissalem, la seva dona tenia aquest casal esplèndid, espaiós, ara convertit en museu però mínimament modificat. L'entrada ja fa molt d'efecte. De seguida ens veu una noia, i ens pregunta si volem que ens acompanyi per fer la visita. Amb molt de gust. L'exposició m'interessarà, és clar, però el que em fa impressió és la casa, que demostra la categoria social i econòmica dels seus propietaris. El museu és l'oportunitat de veure una gran casa mallorquina per dins. Dues grans estances a banda i banda del vestíbul, una escala que puja a la planta noble.

Mentre hi pugem, pregunto a la noia, jove, culta, molt amable, quin és el seu nom. Catalina. Catalina Sureda. Acabo comprenent que és la directora gerent del museu, encara que durant molta estona ho hagi discretament amagat. Aquesta casa, on Villalonga també hi passava els estius, va ser comprada pel Consell de Mallorca el 1996 -setze anys després de la mort de l'escriptor- i es va inaugurar com a museu ara fa cinc anys.

Es conserva la cuina original, el pati convertit en jardí, les llars de foc, l'enrajolat, les bigues, les portes, i les dependències pròpies d'una família mallorquina distingida en el segle XVIII, que tenia cellers, estables, forns... i capella. És una curiosa -encara que fos habitual en aquests casals dels senyors- capella que s'amaga darrera d'unes portes que semblen d'armari. Catalina Sureda obre els dos batents i sembla que, com en un joc de mans, ens traslladem a una altra època.

El museu acull fotografies de Villalonga, cartes, manuscrits, llibres, reproduccions dels seus articles. Però el que em fa més respecte és el despatx de l'escriptor. Recorda el que tenia Salvador Espriu a Barcelona per la sobrietat, encara que aquest no sigui tan gran. El mobiliari no ha canviat. Voldria descobrir l'autor de Bearn, i d'aquella novel·la primerenca i provocativa que va ser Mort de Dama, assegut en aquesta cadira, l'esquena tan dreta com li era possible mentre escrivia, una figura esvelta, pàl·lida, aristocràtica. La llum del migdia, que entra a raig per la finestra, no em deixa imaginar la seva ombra darrere la taula.

Autor: Montserrat Roig i Fransitorra
Obra: Retrats paral·lels / 2 , 1976

Al cap de dos dies anem a Binissalem amb el matrimoni Villalonga; amb el seu cotxe, un Renault, una enorme carrossa negra de matrícula dotze mil i amb cinc seients darrera. Hi ha uns vidres que separen el compartiment del xofer. La Teresa Gelabert no vol un cotxe sense vidres. Per la seva alçada sembla un cotxe de morts. Per pujar-hi hi ha dos esglaons, i un cop a dins fa la impressió d'anar entronitzat. Mentre anàvem per Ciutat la gent ens mirava. Binissalem, que ha inspirat en part, juntament amb les terres seques i més abruptes de Tofla, el món geogràfic de Bearn, és a 22 quilòmetres de Ciutat. La carretera és plana i la voregen oliveres i ametllers. El xofer no va parlar en tota la tarda. Amb ell hi anava la cambrera, germana del xofer. Semblaven dues ombres, silencioses, discretíssimes, eficients. Com dos mobles que es movien, feien tot el que calia: arreglar la casa mentre la Teresa Gelabert ens ensenyava el jardí, fer el berenar, servir-lo, rentar els plats, tancar finestres i portes i asseure's en un racó obscur esperant l'hora de marxar. Com madó Francina a Bearn.

Autor: Montserrat Roig i Fransitorra
Obra: Retrats paral·lels / 2 , 1976

Entrem en una sala allargada i obscura, plena de balancins mallorquins. Al menjador, hi ha ceràmica penjada. A dalt, hi ha un altar entre dues habitacions. Quadres negres, romàntics, omplen les parets. Al seu despatx, damunt la «clasta del lledoner», on parlen els criats a tota l'obra d'en Villalonga, s'exhibeixen armes medievals; la seva «retòrica» és la de la mort cos a cos. Divaguem sobre els combats en naufragis medievals. En una vitrina, hi ha la Summa Theologica. Junt amb d'altres llibres que eren a l'índex, la hi va llegar un oncle capellà. A la biblioteca hi ha Azorín, Campoamor, Pío Baroja, alguns volums de medicina. Baixem al jardí ple de xiprers. A terra, hi ha fulles mortes, flors seques marcides. Penso en Don Toni de Bearn, el vell escèptic liberal, raonable, indiferent, enemic del romanticisme, defensor de la contenció. Com en Villalonga, entre sant Tomás, les armes medievals, Baroja i l'altar. Impossible d'esbrinar com és, igual com les imatges reflectides en un mirall: «D'aquestes persones que mai no s'han tancat només en un sol sistema, potser per no prescindir de cap aspecte de la veritat».

Autor: Montserrat Roig i Fransitorra
Obra: Retrats paral·lels / 2 , 1976

Sí, jo vaig pensar en Don Toni de Bearn quan deixàvem Binissalem, i, entronitzats en el vell Renault, tornàvem a quaranta per hora cap a Palma. La mà d'aquest vell liberal que ha conservat les formes per a dir la veritat, preocupat per l'apocalipsi final, descansa per la finestreta del cotxe. Mira les seques oliveres, els ametllers com moren, perquè la mà d'obra ha preferit els guanys del turisme a la pobresa del camp. I recordo el final de Falses memòries, que diu que el símptoma més sospitós del nostre temps, potser el més greu, és haver perdut la facultat de riure. Els seus ulls s'empetiteixen, observen, aguts, aquesta Mallorca canviant, desllorigada, transformada per forces estranyes. Els seus ulls insinuen una lleu ironia i somien encara en l'Arcàdia impossible de tot un món que, per sort, no tornarà mai.