Teatre romà. Arqueologia

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Prosa (Totes les Obres I) , 2003

Més enllà, vora l'horta que en altre temps fóra baïa, se veuen tres o quatre escalons d'un teatre romà, formats en la roca blana del país. En estos mateixos escalons hi ha cavades algunes sepultures de les moltes que allí es veuen. Tot aquell turó n'és cobert, estan ofertes en totes direccions i n'hi ha de totes mides. En l'última descoberta lo masover de la masia nos ensenyà una calavera sencera.

Autor: Ramon Picó i Campamar
Obra: Obra poètica , 1983

A Pollentia (fragments)

Oda

 

Debades mir a mon entorn: debades

llanç mos esguards pel pla, ribera i costa:

debades amb afany cerc a Pollentia,

Pollentia no existeix, per enlloc se troba.

¿Què resta avui de la ciutat romana,

quan Déu volgué, regina de Mallorca?

¿Quin és lo lloc aquell on s'aixecava,

rodejada de murs, fossos i torres,

la forta capital de l'antic regne

de Bàleo poderós? Com Babilònia,

com Nínive potent potser caigueres

quedant mig soterrada dins la sorra,

deixant sols un record de ta grandesa

i escrit ton nom al fulls de nostra història? [...]

 

Tot és silenci i soledat que gela,

silenci sepulcral... Només s'escolta

lo xiscle dolorós de l'au marina,

lo bramular del vent que giravolta

per l'immens arenal alçant en l'aire

com lo senyor del Zahara munts de sorra,

los aspres, forts bramuls dels bous salvatges

que mar endins s'allunyen i retronen,

l'etern gemec de l'ona ja esmortida

que per la platja jau freda i sens força

de la ciutat tristíssima d'Alcúdia

mirant los corcats murs i velles torres,

d'Alcúdia, que s'aixeca dolorida

de Pollentia immortal damunt la fossa

com blanca flor pansida i sense flaire

que creix a prop d'antiga i freda tomba.

Autor: Miquel Costa i Llobera
Obra: Tardorals, dins Poesia Completa , 2004

Sobre les ruïnes del teatre romà de Pol·lèntia (fragments)

 

Mirau: aqueix pedreny, niu de la mort,

aquesta graderia, on solitari

només ve a seure l'abatut record,

 

un temps eren teatre i escenari

on la colònia del poder romà

juntava un poble remorós i vari.

 

Aquí la multitud rigué i plorà

a l'ombra de gran tela purpurina,

oberta al vent de l'horitzó llunyà,

 

mentres pel sol i la blavor marina

veia esfumar-se vagorosament

tes fàbules gentils, Musa llatina.

 

Ja l'heroi tràgic amb clamor potent,

imposant des d'aquí ànsia i silenci,

rendia els cors de l'aplegada gent...

 

Ja la gràcia de Plaute o de Terenci

feia esclafir-hi el riure delitós,

com fresca font que a revenir comenci...

 

Tot era aquí potent, tot ufanós,

quan Pol·lèntia son nom acreditava

en aquest istme de dos ports airós.

 

Filla de Roma el laticlau filava

amb què l'august Senat se revestí

i amb un far primerenc s'il·luminava.

 

Sobre les ones somrient aquí,

atreia els navegants cap a la terra

que d'aqüeducte i pòrtics embellí.

 

Bé en dona testimoni eixa desferra

d'objectes destrossats, que ara el pagès

aquí sols amb l'arada desenterra.

 

Ai!, d'aquell esplendor no en queda res,

més que el trossam que en el terrer s'oculta

i aquestes grades d'excavat marès.

 

Això és l'única forma que, insepulta,

de l'antic poble destruït roman,

i al temps esvaïdor apar que insulta. [...]

 

Tot vestigi se perd, tot se trasmuda

imperis per imperis són borrats...

Sols dura una Ombra que, jamai retuda,

passa i diu: -Vanitat de vanitats!-