El Mesón

Ahir, 1 de maig, cap a tres quarts de dotze del matí...

Autor: Joaquim Molas i Batllori
Obra: Del meu dietari , 2006

B., 2 maig 1972

Ahir, 1 de maig, cap a tres quarts de dotze del matí, va ser enterrat en Gabriel Ferrater al cementiri nou de Sant Cugat. L'havia vist per darrer cop el dimecres, 26 d'abril, a la facultat. Jo sortia de classe, i si recordo bé, estava parlant amb uns estudiants a la porta de secretaria quan ell hi va entrar per demanar un canvi d'aula. La que li havien assignat, per al curs de llengua francesa que acabava de començar, era petita. I, a més, no tenia pissarra. Estava normal. I, com de costum, ens vam intercanviar un parell de bromes carnerianes. Segons han dit els amos, el dijous, va estar al Mesón bevent i parlant amb un grup d'estudiants fins a ben entrada la tarda. El divendres en Sullà i en Murgades em van comentar que en Ferrater i l'Alberto Blecua no havien anat a classe. I que no n'havien fet cas. El gremi estava de mitja vaga -a la tarda, fins i tot hi va haver algun enfrontament amb la policia a la plaça del monestir-, i tot plegat anava més aviat a la deriva. D'altra banda, en Ferrater solia faltar de tant en tant. No tenia despertador i es llevava quan la llum del dia, filtrant-se per les escletxes de la persiana, el despertava. Si plovia, doncs, o simplement si el dia era gris, no es despertava a temps. O si la resseca del dia anterior durava més del compte. El diumenge, a mig matí, em va trucar en Sullà donant-me la notícia. Una companya seva de curs, parenta més o menys llunyana d'en Gabriel, l'acabava de trucar: en Ferrater havia mort. No sabia res més. Forta impressió. Ell avisarà els estudiants, jo, els amics i col·legues de la facultat. Com que és un pont llarg, el de l'l de maig, no trobo ningú. O pràcticament ningú. A la tarda, en Carbonell i l'Hortènsia van a Sant Cugat. No sabem si la Marta ho sap i la nostra preocupació és localitzar-la. Els Carbonell van de la casa d'en Ferrater, que troben naturalment buida i tancada, al Mesón, i del Mesón a l'ajuntament. I reconstrueixen els fets, que després completen quan aconsegueixen de connectar amb la Marta. Segons el comandant de la guàrdia civil, el forense calcula que, en ser descobert el cadàver, feia, ja, unes quaranta-vuit hores que era mort. El dissabte, cap al final de la tarda, la Marta, de camí a Terrassa, va anar, com solia, a veure'l. Tenia un duplicat de la clau. I va entrar. El va trobar colgat al llit, en un principi, ja, de descomposició. Pel que sembla, doncs, va morir el dijous, poc temps després d'haver deixat els estudiants. Es va posar una bossa de plàstic al cap i la va lligar amb una cinta. Va morir d'asfíxia. Així ho ha dit el comandant, que ha afegit: "tenia el rostre contret, com a morat". L'enterrament ha estat contingut, d'una profunda tristesa, augmentada per un ambient de descampat mig en obres. Poca gent, just uns pocs familiars, els amics i alguns estudiants, els que hem pogut avisar, i com a autoritats, en Riquer i l'Udina. Recordo: en Castellet i la Isabel, en José Agustín, en Sacristàn, l'Horta, en Rodon, en Vallverdú, en Gimferrer, en Benet i Jornet, la Montse Roig, l'Antoni Comas, en Carbonell i l'Hortènsia, en Joan Solà, l'Alfred Badia, en Joan Argente, els tres Blecua, la vídua Valentí, en Fontana, l'Eva i la Blanca Serra, en Sergi i en Pancho. I, entre els estudiants, en Sullà, en Murgades, la Lola Badia, en Lamuela, en Graells, la Mila i en Gadea. La Marta, desolada. M'ha dit, en un inici de crisi nerviosa: "Què farem sense ell? Tots el necessitàvem. Ara més que mai". Un capellà, suposo que de Sant Cugat, ha repetit, davant de la camioneta funerària, instal·lada a la porta del dipòsit, les formules de rigor, unes fórmules, però, que no s'adeien massa a la manera de ser d'en Gabriel. La mare i la germana, en Joan no havia arribat a temps del Canadà, demanaven amb l'oficiant: "pietat pel difunt". (Després, he comentat l'escena amb els estudiants que han baixat amb mi en el cotxe, en Sullà, en Murgades i en Graells). L'Udina ha demanat als funcionaris de dur el fèretre a pes de braços des del dipòsit fins al nínxol, però, donades les circumstàncies, només ha estat possible de fer-ho en el tros de carreró que separa la petita plaça, on l'ha deixat la camioneta, i el nínxol, on l'han enterrat. Gran tensió, mentre han durat les operacions. De fet, tot l'acte ha estat tens, d'una profunda desolació. Érem pocs, i formàvem una veritable pinya. No hi ha hagut parlaments oficials (l'Udina, en un moment donat, ho va mig insinuar, però en Riquer i jo, per respecte al que havia estat en Gabriel, i al que representa, li hem tret del cap).