Plaça de la Vila

Autor: Joan Rosselló de Son Fortesa (Pseudònim de Joan Rosselló Crespí)
Obra: Obres completes , 1961

A la tarda, la llarga i per mi fastidiosa sesta dels majors, que no en deixava jugar i fer renou, era interrompuda amb l'arribada dels cossiers. Repetien les mateixes danses de les completes amb més frisança, desitjosos d'anar-se'n a ballar a altres cases, i després de rebre la moneda de plata, partien seguits d'un estol de revolts y alegres infants.

La processó del Sant, més curta i no tan solemne com la del dia abans, era poc concorreguda. Precisament en aquella hora estaven a punt les bombes de gelat i sobre la taula les saboroses ensaïmades i els quartos empalagosos.

El públic començava a parlar del ball que prest havia de començar enmig de la plaça. Se discutia amb interès i calor sobre qui ballaria la primera aquell any; i se recordaven les altres dites d'altres vegades: la bellesa i elegància de la preferida; el matrimoni venturós o desgraciat; la mort o els nous amors de la núvia i altres mil incidents referents al cas. Aumentaven les ofertes poc a poc; ja solament dos se disputaven amb gran empenyo la victòria, i al fi es rematava a favor del més tossut. A cent lliures va arribar a voltes.

Els últims raigs del sol ponent dauraven encara els cims de les pròximes muntanyes, quan el venturós enamorat, acompanyat dels cossiers, xeremies i tamborinos, se presentava a la casa de la seva estimada per a conduir-la al ball a disfrutar amb la disputada victòria. Sonaven i tocaven xeremiers i fluviolers tots a un temps, i els cossiers formaven amb la núvia i les seves amigues la indispensable parella, mentres ballaven les mateixes, com únic i excepcional privilegi per immemorial costum concedit a l'afortunada.

Més tard, ja de nit, quan els clàssics festers il·luminaven a redols l'apinyada concurrència, aumentaven sempre seguit els estols d'alegres balladors. Aquets feien de-tot-d'una un parell de voltes pel cèrcol de la plaça, i llavors se n'anaven amb un joc de trompes (fluviol, xeremia i tamborino) a recorre'ls carrers del poble, aturant-se a ballar davant les cases dels parents i dels amics, a la feble i mòbil claror d'unes quantes falles de càrig sec. Dins la negror del carrer aquelles taques de llum aon  se bellugaven i movien les incertes i fantàstiques figures de la tranquil·la dansa me produïen un agradable i bellíssim efecte; aquella música apagada, o renouera i vibrant, segons la distància, els cèrcols de claror brillant, o esfumada i confosa, i el renou i la xiscadissa inharmònica i monòtona acabaven per omplir el meu esperit d'indefinible i fonda tristesa... i el ball seguia amb persistent monotonia, fins extingir-se amb la claror de l'auba del dia naixent.

Autor: Salvador Galmés i Sanxo
Obra: Flor de card , 1983

Una atzabó d'al·lotea els féu sortir en el carrer:

—Ja vénen!

En el portal de ca sa tia Bet Fustera s'hi aplegava un estol de veïnades. Els dos joves s'hi atansaren a esperar... Sant Joan.

Era un fadrí dels més falaguers de la vila vestit lleugerament amb sandàlies, calces blanques, baldragues verdes amb cascavells, camisa blanca, capa folgada i volandera de llustrina de color de carn, i barret en forma de capell invertit, la cofa cap avall i l'ala cap amunt com una gírgola plana. Portava un gallardet en la mà dreta, descansant l'esquerra en la cinta formant ansa amb el braç. Trescava tot el poble acompanyat de dos dimonis descalços, vestits de tela de sac en una sola peça amb pintures infernals d'ocre i almànguera davant i darrera, un picarol penjant al cul, un cap de figuera amb gran banyam de boc i una barra en la mà d'un tronc lleuger de valma-rosera.

Ballaven tots tres: el sant a rompre, però seriosament; els dimonis, amb feixugor, però còmicament, returant-se adesiara i llançant, per cohonestar llur malfeneria, bramuls feréstecs baixos: Hohohoho! —Jesús, sant Antoni!— amb les hhh fortament aspirades com un sacsament de sonorositats minvants.

Darrera ells venien els sonadors, tocant a consciència amb llurs instruments destrempats —flauta camperola, violí, guiterra i guiterró— La tonada de Sant Joan i La Balanguera, que ballaven el sant i els dimonis.

Autor: Valentí Puig i Mas
Obra: Porta incògnita (Dietaris, 1970-1984) , 2002

Nova casa per l'estiu, encimbellada a un turó que domina la vista ampla de la vall d'Alaró. En prenc possessió un dia gris i plujós de maig, amb núvols blancs d'espessor cotonada que embolcallen les dues muntanyes d'Alaró. Des de la terrassa, quan el sol de capvespre guaitava entre núvols, el verd fosc s'il·luminava cap al to lavanda. Abans de la nit silenciosa, tot ens predisposa a la letargia que alguna vegada pogué preservar una engruna de vida genuïna.

 

D'auba, vermellor apocalíptica de les muntanyes que encara amagaven el sol: meditant apuntalaments de la voluntat. Més tard, la campana de la parròquia toca a foc. Gran flamarada que s'aixeca des del vessant amagat del puig d'Alaró. El decurs de la natura, impenetrable.