Son Fortesa

De tard en tard aquella tardana...

Autor: Joan Rosselló de Son Fortesa (Pseudònim de Joan Rosselló Crespí)
Obra: Obres completes , 1951

De tard en tard aquella tardana i raquítica olivereta dava el seu tribut, sempre dolent i rebutjat de tothom.

Així passaren dues desenes d'anys, des de que començà a fruitar, fins que un dia que l'empeltador feia l'empeltada dels revells, cansat de la magror i del mal fruit d'aquella planta exòtica, provà amb el ganivet si l'escorxa amollava, i veient que tenia prou saba, li va serrar amb el xorrac la muda forastera i sobre aquell peu ja mig sec i arrevellit hi va posar una altra muda de la casta antiga de la terra.

Les poques branques que hi brostaren prest varen florir altra vegada. És ben cert i prou ho saben els qui les han assaborides que les olives que fins avui ha fetes l'empelt novell, no són de les millors, ni les més gustoses, però, tant verdes com madures i pansides, tenen el sabor que coneix la nostra gent i que més li agrada. Ara cada any el temps de la collita van a fer munt a la tafona mesclades amb les altres que a la tardor apleguen per les marjades i els roquissars les faneres i sanes collidores, rient i folgant.

Jo som semblant a l'ullastre venturer de què he parlat: —La casa pairal a on nasquí, antic casal de possessió, voltat d'estables, vinyes, figuerals, olivars, garrovers, ametllers, horts i camps de blat, està a la vora del poble d'Alaró, en el fons de la vall Secorrada, a l'ombra dels verds i airosos llorers i dels fruitals a on canten els rossinyols la primavera, i des de les amples finestres se descobreix el gris coster de l'enfront pel que pasturen els porcs, les egües i les ovelles.

El meu pare qui, com tots els pagesos acomodats, somniava pel seu fill una posició més distingida que la vida del camp, va fer-me estudiar d'advocat a Barcelona i a Madrid, però aquella ambició falsa, encara que paternal, desgraciadament va donar poc fruit.

Vaig estudiar per obediència i sense mica d'afició aquelles lleis prosaiques i embolicades, fins arribar a portar la lluenta toga de vellut. Desiara venia a demanar-me consell qualque malanat pagès, desconeixedor de ma ignorància de l'ofici o falt de medis per procurar-se millor defensor. Els pocs assumptos que m'encargaven prest me tenien cansat i avorrit, posant-me intranquil i malhumorat fins que estaven transigits i mai solia quedar satisfet de la meua obra: sens dubte no era aquella la meua vocació. [...]

Així fonc que mort mon pare no vaig trigar gens ni mica en llançar la llustrosa toga i el cantellut i molest barret amb borla de seda, per anar-me'n per sempre amb la meua dolça esposa i els meus fills estimats, a l'enyorada possessió del fons de la vall Secorrada, al costat de ma mare i dels meus germans, sinó per ajudar-los a tenir esment a les estables, a fer l'oli i a conrar els camps, almenys a gaudir de llur companyia i de la vida lliure i tranquil·la de la sanitosa serralada.

Aviat vaig oblidar els embulls de miceria de què havia farcida la memòria; i avui, a l'acostar-se qualque camperol a demanar-me el meu parer sobre qualque fet en qüestió, sempre contest lo mateix: «Això s'ha de compondre; i sobretot no hi gasteu cap diner en papers i gent de cúria».