Posem, tot seguit, aquella bella inscripció...
Autor:
Rafael Ginard Bauzà
Obra:
De com era infant
, 2003
Posem, tot seguit, aquella bella inscripció que duia una campana: «Laudo Deum verum; plebem voco; congrego clerum; defunctos ploro; nimbum fugo; festa decoro» (Alab al ver Déu, crid el poble, fas congregar els clergues; plor els difunts; arruix els núvols; fas lluir les festes). Tenia una flaca per pujar al campanar i ventar les campanes. Com que anava per l'església i era amic de l'escolà, en sentir tocar de mort ja m'hi enfilava. Oh aquelles enormes boques circulars que llançaven pels finestrals aquells monosíl·labs tan plens, «booom! daaang!» Com m'hi engrescava! La meva campana era la mitjancera; amb la grossa no podia. L'asseia (girar-la amb la boca per amunt) i per conseguir-ho més fàcilment, pujava sobre una finestra del campanar i d'allà, aferrat a la corda, me llançava damunt la postissada i, amb el pes del cos, la campana prenia una vogada forta. Del campanar estant, vaig contemplar un pic com el falcó perseguia ferotjament els coloms.
Sota la postissada, dins un enfony, hi havia el rellotge i jo hi fruïa de veure aquell rodam, aquells pesos fermats amb una corda de ferro que penjaven en la buidor del campanar. Amb el tic-tac solemne de la pèndula i amb aquells cruixits que tot feia quan havia de tocar hores. El rellotge, entenimentat, amb un fil estirava el martell que picava sobre una campana col·locada més amunt que les altres.
