Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El temple parroquial d'Algaida és un edifici d'estil gòtic, de nau única i sis capelles laterals situades entre els contraforts, que es va començar a edificar en el segle XVI. La façana principal, molt senzilla, s'organitza amb un parament llis només trencat per dues línies d'imposta, una rosassa i un frontó barroc, amb una imatge de pedra de la mare de Déu. A la part dreta hi ha el campanar, de planta quadrada, rematat per un templet. La porta principal està decorada amb tres arquivoltes ogivals sustentades damunt fines columnes amb capitells esculpits amb motius vegetals. També, a la part lateral dreta de l'edifici sobresurten els contraforts units per arcades i una sèrie de gàrgoles zoomòrfiques. A l'altar major hi contemplem un majestuós retaule barroc (segles XVII-XVIII) de tres cossos i cinc carrers. Entre les tretze imatges que el componen destaca una bella escultura gòtica de la Mare de Déu de la Mamella, que és la patrona dels trencadors de pedra.
A dins o fora de l'església podem llegir diferents fragments d'Els alicorns i Ha nevat sobre Yesterday, de Gabriel Janer i Manila que hi estan relacionats. Així, un dels bandolers de les coves de Galdent, Guillem-Francesc, baixa el dijous al mercat d'Algaida i es retroba amb na Martina. I, encara, tenint en compte que Pere Capellà va néixer al carrer de la Beata, núm. 2 i als dos anys la família va passar a viure al carrer Major, 23. Poc després tornaren a canviar: al carrer de l'Esperança, 4. Ja que tots aquests llocs ben a prop de l'església, podem llegir el poema que dedicà a cantar la seva terra.
Autor:
Pere Capellà i Roca
Obra: Cançons republicanes (Poemes d'identitat i vida, guerra i presó) , 2006
Obra: Cançons republicanes (Poemes d'identitat i vida, guerra i presó) , 2006
Terra meva
Terra meva, terra meva
on m'esperen els meus vells!
Evocar-te és sempre
omplir la meva ànima
dels records més bells.
La meva infantesa...!
bressol de la mare;
aquell campanar
de la veu tan clara,
voltat d'oronelles;
el camp verd —tan verd!—
tremolar d'esquelles,
que és com la rialla
de les bergantelles.
La serra olorosa
tupida de branques,
l'oratge del mar
ple de veles blanques;
la cançó primera
que em dictà el dolor,
i aquella mirada
que era un resplendor
d'aquella morena
del primer amor.
Terra meva, terra meva
on m'esperen els meus vells!
Evocar-te és sempre
omplir la meva ànima
dels records més bells.
Quan torni a ca nostra
d'aquell jovençà
que va partir un dia
ja sols quedarà
aquella esperança
mala d'apagar
d'un cor que no es cansa
jamai d'esperar.
La meva velleta
sortint a la porta
ressuscitarà
l'alegria morta,
i aquella morena
de l'amor d'ahir
m'ofrenarà els llavis
cansats de patir
espantant la pena
per somriure amb mi.
Terra meva, terra meva
on m'esperen els meus vells!
Evocar-te és sempre
omplir la meva ànima
dels records més bells.
Autor:
Gabriel Janer i Manila
Obra: Els alicorns , 1972
Obra: Els alicorns , 1972
Es casaren un dia de primavera. L'àvia Margalida era baixona com una baldufa i tenia les cames curtones com un ànec mut. Les voravies eren plenes de cossiols florits i al cap de cantó del carrer de la núvia hi bastiren un arc molt gran, amb àngels i garlandes de roses de colors. Era un arc barroc com els que havien aixecat anys enrere per celebrar les noces del rei de Madrid. Tot el poble es va posar de festa, aquell dia. Mataren vint-i-set porcelles i vuitanta pollastres, per al dinar. Ningú no va poder queixar-se amb tant de concert, i al vespre, per acabar la festa, hi va haver una comèdia enmig de la plaça. Era una comèdia que feia molt de riure, en què una guarda de frares dominics, els quals la gent del poble anomenava polls, treien enmig de la rotlada el Beat Ramon Llull coronat de banyes. Llavors, també representaren un altre entremès en què el tenien tancat a dins una gàbia i li donaven alfals i garroves. La gent del poble s'hi divertia molt, amb aquestes facècies, i els actors exageraven tot quant podien els seus papers. L'abat, que no podia pair els fills de sant Francesc, també s'hi divertia, amb tanta destrossa, i les rialles eren com una cridadissa de gallines a l'hora del segó.
Autor:
Gabriel Janer i Manila
Obra: Ha nevat sobre Yesterday , 2016
Obra: Ha nevat sobre Yesterday , 2016
Els colors s'esfumen entre les cintes que cauen de la faixa dels cossiers. Paga la pena de dir que mai no n'hi hagué cap com en Joan Sord. Els ballava de manera impecable i es subjectava als ritmes amb extrema pulcritud. Però en Joan era sord i no sentia les músiques. Ho havia estat sempre, tan sord. Tenia dificultats a l'hora de parlar i desfigurava les paraules. Ningú no sabia de quina manera s'havia fet seus els ritmes de la dansa, ni com s'hi ajustava, ni la finor amb què s'avenia als altres. Potser en Joan era el nostre Beethoven particular. No ho sé. Hi havia un misteri secret, quasi salvatge, en cada moviment. En Joan puntejava el ball amb una exactitud capaç de commoure'ns. Li ballaven dins la memòria les músiques que mai no havia sentit, la remor de la dansa.
Autor:
Gabriel Janer i Manila
Obra: Els alicorns , 1972
Obra: Els alicorns , 1972
—Guillem-Francesc... he plorat molt... tu no saps fins on t'he enyorat...
—Per què hem estat tan covards?
—No ho sé.
—Tots dos ens estimàvem i no podíem suportar que ens esmenassin el camí que ens havíem traçat... Ja ho veus, què hem aclarit.
—Encara t'estim.
—Jo també t'estim, encara.
L'església era fosca i no hi havia ningú més que nosaltres. Ens besàrem sense gens ni mica de por. Al carrer, les dones del mercat escainaven les seves mercaderies. No sé quin temps va durar aquella besada nostra, perquè res no em pareixia veritat. Les voltes d'aquell temple em rodaven rere el bessó dels ulls, com si haguessin perdut la solidesa que les sostenia, perquè jo no era jo i tot me semblava una bella mentida. Una mentida curta que no podia assaborir plenament, perquè sabia que havia d'acabar d'un moment a l'altre. Els objectes perdien l'estabilitat i els sants es pegaven caparrotades ells amb ells.
—Què podem fer si no és morir-nos?
—Per què dius això? Fins ara, ho hem estat, de morts.
—Sempre serem morts, tu i jo.
—Però, tenim drets a viure.
—Tu ho creus? Quan no combregues amb els qui t'imposen la seva voluntat, no es pot tenir cap dret.
—Per què has canviat tant? Què n'han fet, de tu?
—Què n'han fet, de tots dos?
Tenia els ulls banyats, na Martina, i les seves paraules es quedaven parades a devers mitjan boca. La vaig tornar a besar moltes vegades.
—Sóc teva i tu ho saps. Per què dubtes?
—Tenc motius que me sobren, però no els vull captenir. Ara, és hora de viure, plenament, aquest instant concret. Més tard, haurem de tornar a entrar dins la nostra grisor de cada dia. No vulguis penedir-te, llavors, d'haver perdut el temps.
—Què vols fer?
—Per què no em segueixes?
—Tu me'n creus capaç?
Quedàrem que ens veuríem, novament, quinze dies després, en el mateix lloc. Se n'anà tota sola. Vaig restar molt de temps a dins aquella església. Quan me'n vaig adonar, els sants, que havien abandonat un instant la seva quietud policromada, em fitaven els ulls i me treien la llengua.
Altres indrets de Algaida:
Indrets