Cala Montdragó

Autor: Josep Maria Llompart de la Peña
Obra: Obra poètica , 1996

¿Per què un estel només, per què una sola

fugissera cançó de llum i somni

esdevingui terral, perquè pasturi,

adolorat Narcís, la seva imatge,

s'ha mort la mar dins tu, aigua marcida?

silencis et coronen, oblidades

amors, a penes bategant, reüllen

la teva ànima un punt. ¿Potser voldries

calfreds imperials de l'alta lluita?

¿Enyores una amor de tintoreres,

d'escòrpores metàl·liques, arenes

rodolades de goig, ona per ona?

Espill de la tristor, aigua esfullada,

¿quina frèvola barca et solcaria,

quina clara donzella, quina lluna

sentimental? ¿Quina estimada Ofèlia

esperava el teu cor per ofegar-la?

Oblit i més oblit, llàgrima i ombra.

Només l'estel dins tu, com un nenúfar.

Autor: Josep Maria Llompart de la Peña
Obra: Obra poètica , 1996

I un dia es recordava

de quan aquell capvespre, a Montdragó,

vagava commogut...

– Hom bé podria

al·ludir ara aquella cabellera

de dona que sentia

esbullar-se per l'aire o per les seves

mans, aquell insomne

morat de la petita cala;

Odisseu o Petrarca, per ventura,

Súnion i tot allò que en diuen

Mediterrani... –

 

...aquell capvespre quan a dins la seva

soledat va comprendre

la soledat de tots, l'espant i l'ombra

que llambrega en l'esguard d'aquells dos homes

que en un cantó d'hivern amarg de pluja,

en el passeig dominical o en l'estibada

plataforma de l'òmnibus, es miren,

desconeguts, porucs, endevinant-se

sota el mateix penó soldats en ruta,

soldats a pas igual cap a la fosca.

Autor: Josep Maria Llompart de la Peña
Obra: Obra poètica , 1996

I vet ací que avui,

voltant la cantonada de l'abril,

tota la llum d'ahir se m'abocava;

girava, enjogassava, m'envestia

–1935–, deia o cantava

muntanya endins la plenitud de l'hora.

 

(Dins la casa d'estiu el pare feinejava.

L'he deixat a l'alcova, adobant no sé què,

i he corregut, infant, pel caminoi florit,

espantant els verdíssims llangardaixos.)

 

Tota la llum d'abans, i la tendresa

d'una altra primavera. No recordo;

potser sí que aquell any...

La cas és buida,

amb els morts, amb la nit, amb els domassos.

Autor: Blai Bonet i Rigo
Obra: Poesia completa (Temps d'interluni) , 2008

El mar de Montdragó

 

I

 

Amic clar com el pa,

quan la guerra civil d'Espanya alçava

la blancor dels camins, jo era un al·lot

que duia corns i escorça a les butxaques.

El foc del poble i el tigre terrestre

obscurien la calç a dins les cases,

i el noi, que ara no sóc, anava al mar

de Montdragó i duia a la cintura

de cuiro una pistola niquelada.

Una mort de jugueta, noble amic,

una mort verda duia i disparava

als grocs narcisos de garriga, als cans

i als genolls de les dones florejades.

Jo era un nen de la guerra, un noi d'espines,

que, al costat de la mar de Montdragó,

portava fil de pua a les entranyes.

Però avui he tornat amb la més tensa

i pura humanitat a la mata agra,

als pins verdíssims, a les roques grises

de verdor curta i ànima estepària.

 

He contemplat, entre l'ametllerar

color de rosa i els pins sobris, l'alta

mar violenta i l'altre nen pacífic,

que no vaig ésser quan a morts jugava.

He vist el teu assaonat i tendre,

menut Antoni, clar com si es rentés

amb bondat l'alegria de la cara.

I mirant-lo sembrant tanyades verdes,

al meu costat robust he cregut veure

un bordall nou d'aquella infància estranya,

que, al mar de Montdragó, grisa i violeta,

era nua, guerrera, trista i alta.

 

Que el petit Toni, el jardí fresc i l'ona

siguin un monument tremoladíssim

als meus deu anys i a les seves batalles.