Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A Santanyí sempre que s'anomena la Cala, amb majúscula es refereix a Cala Figuera. És molt profunda i encaixada, una de les més profundes i estretes de l'illa. La boca per mar, entre les puntes de Cala Figuera al Nord i es Morràs al Sud, és de tan sols 400 metres a la part més ampla, reduïts a tan sols 150 d'efectius, per la qual cosa l'entrada per mar és complicada en situacions de temporal de llevant, relativament freqüents a la zona. A la dècada dels quaranta del segle passat, era un petit port de pescadors i lloc per antonomàsia d'estiueig dels santanyiners. Per aquest anys hi havia un turisme incipient, que es relacionava amb la gent del poble, sobretot a la nit, a la terrassa del Mond Bar. Al número 18 del carrer Balears, s'hi allotjava Blai Bonet en un dels primers apartaments davant la mar. Serà pertinent que, en qualsevol punt de la cala de llegir tres poemes, un d'ells dedicat a Karin, maître del Mond Bar, i un fragment de La vida en rosa, en què s'hi refereix com a cala Fonollar, de Bernat Vidal i Tomàs que documenten aquest ambient estiuenc i en ser davant l'antiga residència de Blai Bonet en llegirem dos més d'aquest poeta.
Autor:
Bernat Vidal Tomàs
Obra: El viatger. Obra poètica 2 , 2002
Obra: El viatger. Obra poètica 2 , 2002
Final d'estiu
Se ret el silenci, el vent de tardor,
senyora és del port la malencolia,
la mar queda morta quan marxa l'amor
enfront de la mar, la gran pena mia.
Oh buidor immens de l'amor d'un dia,
xuclat, sense cura, com vas de licor
de menta o taronja, que alegre encenia
de llavis a galtes, roses de rubor.
Mes, ja restam sols... els pins són xipresos:
ni veles, ni crit, ni rialles, ni besos...
Sols a contrallum, lluny se difumina
l'estela sonora, del cotxe, en marxar
-nígul blau, de pols, colònia i benzina-
que pobla la pena del meu cor i la mar.
Autor:
Blai Bonet i Rigo
Obra: Poesia completa (Temps d'interluni) , 2008
Obra: Poesia completa (Temps d'interluni) , 2008
Mar adolescent
Hort de llimones i gínjols
i bellveures vora el mar.
Nacre verd amb ulls de plata,
mar saliner de setze anys.
Aquest noi, com se revincla
per veure l'horta i el camp!
Canaris de llimonera
volen els seus dits de sal.
—Deixau-me saltar l'arena.
Tallau-me els penyals d'aram,
i els pins d'or que sempre canten,
remulls de llum, inclinats...!
Pensar que mai no has de veure,
donzell ardent de pits blaus,
el plor morat de la vinya
ni el pes gloriós del blat!
Mai! li va dir, i el seu coll
tenia clavells de sang,
i els muscles, obscurs, bromera
de nenúfars grocs i blancs...
...................................................
Hortolans, deixau la sínia,
portau llimones al mar...!
Autor:
Bernat Vidal Tomàs
Obra: La vida en rosa , 1958
Obra: La vida en rosa , 1958
Cala Fonollar també ha sofert lentes modificacions: abans era un recés de pescadors; llavors va anar-hi un pintor de gran prestigi i féu comprendre a la gent de la comarca que la Cala era bella. I ho entengueren. I vengué gent de fora, jo entre ells. Cada estiu trobàvem noves casetes; algunes, vertaderes vil·les. Al petit cafè dels mariners hagueren de posar tovalles a una taula perquè de tant en quan venien turistes. El cafè es convertí en fonda. Anys després se n'obrí una altra de nova. I, finalment, la tercera, l'Hostal dels Artistes, amb una bona terrassa, a la boca de la Cala: per una part se veu la mar gran, ben blava; per l'altra, entre el misteri dels pins, la verdor de l'aigua que s'estén fins als dos calons en què es bifurca, com una Y grega, Cala Fonollar. Alegre terrassa, ara indolent i nostàlgica perquè la gent ha marxat, i amb ells Na Jacqueline.
Durant la meva estada a la vora de la mar, m'entretenen els mariners arranjant els ormeigs; m'agrada veure sortir les barques que fan un solc de remor damunt l'aigua tranquil·la, si no hi ha llevants; la tornada dels pescadors sempre és interessant... No prenc banys per mor de la meva edat quasi provecta; però no em desplau veure nedar la gent jove. El temps passa agradosament contemplant el vol de les gavines, les ones que rompen damunt les roques, les poques veles que resten. No me mareig i pesc al volantí. A la taverna, bec amb els mariners que juguen a cartes. I, a les hores que els hostes ens reunim a la terrassa, si fan escambrins, en faig; si divaguen, divag; si tenen la mala idea de ballar, alguna vegada, ball amb la Sra. Mayer; si se murmura, murmur... Enguany, amb Na Jacqueline, murmurant hem passat de la mida.
Autor:
Bernat Vidal Tomàs
Obra: El viatger. Obra poètica 2 , 2002
Obra: El viatger. Obra poètica 2 , 2002
Karin
Que prest s'acaba l'estiu,
l'estiu tot just començat.
Grisos als pins i a les algues.
-Maître, a quina hora se'n va?
Donau-li al peu de l'andana
el bitllet d'un vell galant
que ha seguit ses aventures
al nigth club i vora el mar.
Adéu, Karin, olivarda,
fresca de serena i sal,
esvelta de les batalles
que no tenen treva mai...
I que prest l'estiu s'acaba
sobre l'arena i el bar:
Karin, d'escuma, ja marxa
i a la Cala tots quedam,
Maître, amb un regust de ruda
que el parfait amour lilà
no esborra. Jo sé que vós
sou discret. Ningú sabrà
si destravau aquests llavis
de ministre oriental
que deia la carta aquella
que vós, amb el viu punyal
de llum, robàreu, golós
poc abans de fer-la a mans.
Jo sé que aquell i aquell altre.
el danès, l'italià,
l'estudiant de Salamanca,
el saliner illetrat,
tots quedaren amb les ganes
i amb els lloms aclivellats.
Però el francès de la barba.
decadent i teatral,
el francès, tan poca cosa,
ai, Maître se n'emportà
calenta com les cigales
la blava rosa de sang?
Quina enveja, Karin dura,
tan de cera pel gaulois.
Que prest s'acaba l'estiu
ara que Karin se'n va,
transparent com la medusa
i encesa com el coral.
Boires d'hivern a la Cala,
a l'estiu just encetat.
Donau-li per despedida (benanada)
a Karin aquest romanç
que signa amb el vell pseudònim
un Bradomin de Cap Blanc.
Autor:
Blai Bonet i Rigo
Obra: Poesia completa (Temps d'interluni) , 2008
Obra: Poesia completa (Temps d'interluni) , 2008
La cala
Obriu-me dins el mar, vells pescadors,
que m'entri de verdor una alenada
que tingui llum de barques i pinar,
i el sol em transparenti el joc de l'aigua.
Carritxeres de sol. El mar dibuixa
blancors i morenors de les terrasses,
que guaiten, sota una ombrel·la verda,
a la fira de llum, il·luminades.
Dormides xarxes fosques pels murs blancs:
el sol hi juga, aranya entre les malles.
Tot dorm un somni verd; només el sol
llança una pluja d'or als pits de Dànae.
Un molí d'alegria tenc al cor...
Moliners, moliners d'aigua salada:
pel caló del meu cos, lent, hi desfila
un horabaixa mariner del Carme.
Altres indrets de Santanyí:
Indrets