Convent de Sant Bonaventura

El convent

Ben hages, dolça església franciscana

acollidora sempre i amatent

a on el prec més fàcilment s'esgrana;

propis i estranys et diuen «el Convent».

Un vell barroc en tos altars perdura

i enyora els sants de pedra ton portal

el teu Betlem s'agença amb tota cura

amb neules i taronges per Nadal.

Tens per fons la muntanya ben amada

de Randa, emmantellada de pinar;

quan es vesteix de neus a la hivernada,

tot el meu cor de joia fa exultar,

i és cada jorn una aura de consol

veure ta faç que daura el Germà Sol.

De la constància visual, se n'havia fet càrrec el mateix Pere, en comanar-li a en Magí Bonet aquella foto que serviria per il·lustrar el reportatge d'en Colau: en una vista apaïsada, s'hi veia, al fons, l'hangar d'en Pere, obert de pinte en ample; més en primer terme apareixien el mateix Pere, vestit amb una espècie de bata, dret al mig de la imatge i flanquejat per la seva mare, que feia cara de pena, i per en Busca Llarga, que la feia de circumstàncies. A l'esquerra de tot s'hi veien en Colau, plagueta i plomí a la mà, i un tipus menut i rabassut a qui deien Pou i que era un mecànic de motors que en els últims mesos havia guanyat bons jornals a expenses d'en Pere. Al davant del grup, amb les orelles dretes i assegut com qui treu pit, hi havia en Boira, amb aspecte de ser conscient de la transcendència de la situació. Però el protagonisme de la imatge no requeia en cap d'ells, sinó en el cometagiroavió, que ocupava tot l'angle dret de la fotografia: un aparell d'uns tres metres de llargària per dos d'alçada i un i mig d'amplada, amb una estructura que es volia lleugera, construïda amb tubs d'alumini que, ben greixats amb saïm de porc, fulgien fins i tot sota la llum covada del sol de començaments de tardor. Els dos laterals de l'aeronau eren un parell de flotadors cilíndrics fets de fusta i tela impermeabilitzada, que en Pere anomenava aerons i que havien de permetre l'amaratge i l'enlairament des de l'aigua, per la qual cosa en Pere també donava per bo el nom d'hidroavió per a la seva invenció. A l'espai que quedava entre els dos aerons, s'hi encabien el motor (un Anzani de tres cilindres i vint-i-cinc HP, idèntic en teoria al que hauria fet servir en Blériot per travessar el canal de la Mànega i que en Pere havia hagut d'anar a cercar a París, després d'unes primeres temptatives insatisfactòries amb un dos cilindres extret d'una motocicleta Harley Davidson), el seient del pilot i el quadre de comandaments, tot sustentat per la base dels tubs, sobre els quals les diferents peces anaven collades o soldades. Els tubs també unien els flotadors laterals amb els alerons de la cua (dues làmines metàl·liques articulades que es maniobraven des del quadre de comandaments amb una palanca que rebia el nom de timó), així com amb les quatre rodes de fusta amb coberta de goma plena damunt les quals reposava l'aparell, i amb l'eix vertical superior, que duia acoblats dos parells de pales que feien la funció d'hèlices de sustentació. A la part davantera d'aquest eix hi havia muntada una altra hèlice, dita de propulsió, que possibilitava la trajectòria de vol.