Ermita de Sant Salvador

Autor: Josep Carner i Puig-Oriol
Obra: Llibre de sonets , 1991

La processó de Sant Salvador a Felanitx

 

A la claror infinita del sol primaveral

felanitxers inonden camins i carreteres.

Del santuari baixen les creus i les banderes

morades, i les atxes, i el Crist penitencial.

 

Les planes són callades; tot guaita, fins el vent.

La processó pausada travessa gents confoses;

se posen de puntetes les dones gracioses,

llurs caps gentils mediten silenciosament.

 

Els bells colors intensos, la netedat del dia

s'impregnen de les coses eternes que un havia

cregut ben oblidades en el fressós gaudir.

 

Damunt les ratlles crues de blanques carreteres,

oh dones ben cossades, subtils felanitxeres,

el vostre cos tremola d'haver-se de morir!

Autor: Francesc de Borja Moll i Casasnovas
Obra: Els altres quaranta anys (Obres Completes I) , 2003

Entre altres mèrits, Sanchis tenia el d'haver promogut els aplecs dels "Amics de les Lletres"; i després d'una llarga interrupció d'aquelles excursions, n'organitzàrem una d'extraordinària, destinada expressament a acomiadar En Sanchis en la seva partida definitiva de Mallorca. L'eixida es va fer al Puig de Sant Salvador de Felanitx, el 16 d'agost de 1959. Hi participaren uns cinquanta excursionistes procedents de Palma, de Sóller, de Felanitx i de Santanyí. Dins l'hostal que hi ha a dalt de la muntanya férem el dinar de germanor, després del qual es llegiren moltes adhesions d'amics absents, els companys Antoni Amorós i Miquel Fullana oferiren l'homenatge i jo vaig entregar a Sanchis Guarner un àlbum d'autògrafs d'escriptors i artistes mallorquins, i li vaig adreçar un breu parlament en què barrejant la cordialitat amb la brometa, li deia:

"Manuel Sanchis Guarner: Te'n vas de Mallorca, segons dius, per l'única raó que et podia decidir anar-te'n: València. Te'n vas després de setze anys de conviure amb nosaltres i de desplegar ací una activitat que sempre serà recordada. Els qui més la recordaran i estimaran en tot el que val, seran, naturalment, els més acostats a l'Obra del Diccionari, objectiu principal de la teva estada a Mallorca.

Però també tindran motius de recordar-te sempre els escriptors mallorquins, vells i joves, des dels qui encara escriuen poemes èpics fins als moderníssims qui empren paraules gruixades o entonen madrigals als productes Catigène; des dels qui són continuadors fidels de les tradicions de l'Escola Mallorquina, fins als "jóvenes bárbaros" que s'esforcen a infiltrar dins l'illa de la calma versos demolidors d'idearis i de preceptives.

Et recordaran tots, els tradicionalistes i els revolucionaris, perquè tots t'han vist actuar com a orientador i animador de les activitats literàries mallorquines d'aquests quinze anys darrers. Tots t'han vist, a les tertúlies de lletraferits, teoritzar i catequitzar en nom d'una amplitud d'esperit que no diré que fos ignorada entre nosaltres, però que no havia trobat qui la proclamàs i en fes bandera doctrinal.

Per això, a Mallorca t'has carregat d'una greu responsabilitat: tu tens bona part de culpa dels delictes literaris que s'hagin pogut cometre ací darrerament i que no és dubtós que et donen una mica de corcó de consciència. Però no tot han estat delictes: hi ha una part positiva molt important, hi ha noms i obres d'escriptors joves que fan molt de respecte i que també han trobat estímul en les teves orientacions. I cal reconèixer que enmig de l'acció estimulant has sabut exercir també, quan ha estat oportú, la missió de refrenar els ímpetus i de posar les coses en el seu lloc si els folls més o menys descominals intentaven dur massa lluny els principis llibertaris.

En resum: crec que t'has guanyat la gratitud de tiris i troians, de vells i joves, de puritans i agosarats. N'és bona prova aquest àlbum d'autògrafs amb què la gent de lletres, sense distinció d'edats ni d'escoles, t'ha volgut expressar la seva simpatia, la seva adhesió cordial i la recança amb què veu la teva corporal separació.

Autor: Antoni Mus i López
Obra: Bubotes , 1990

El que ell, Don Baltasar, no s'esperava mai, el que ell, Don Baltasar, no s'hauria atrevit solament ni a somiar, el que ell, Don Baltasar, mai no havia ni sospitat és que Retana...

—Serà per a vostè, Don Baltasar.

—Què? Per a mi?

—Bé, millor dit, per a l'Església.

—Per a l'Església?

—Vostè en serà usufructuari mentre visqui. Llavors, passarà a ser béns de l'Església

—Però Miquelet, fill meu...

—Mon pare ha mort com ha mort. I a mi la seva heroica mort m'ha fet tant i tant de mal, que és que no puc, Don Baltasar, no podria enc que volgués, seguir aquí, a Retana: pertot veig, veuria, sempre, mon pare!

—Això ho comprenc...

—Vostè sap i coneix la meva vocació..

—Fa estona, sí...

—Ha mudat una mica, a dir ver.

—En quin sentit?

—El que vull és ser ermità.

—Ermità?

—Sí. Dedicar-me a la meditació, al sacrifici, a l'apropament a Déu vivint, estant, més amunt, a una ermita, sense luxes, treballant i resant, resant i estudiant, meditant i resant. I tractant d'oblidar el món i les seves temptacions... Ho entén, m'entén, Don Baltasar?

—Sí, sí. I ho trob admirable! Ets un escollit del Senyor...

—Aniré a Sant Salvador de Felanitx...

—Tan a prop?

—Per això: d'allà es veu Retana.

—Patiràs! Pentura un altre lloc més lluny te doldria menys...

—És la penitència que m'he imposada.

—Ja, ja.

—Vol servar Retana, mentre vostè visqui, per la memòria de mon pare?

—Fill meu...

—Accepta la meva proposició, Don Baltasar?

—També serà la meva penitencia...

—Demà anirem a cal notari.

—Com vulguis...

—Ah! Don Baltasar, a l'edat que tenc estic a punt d'entrar en quintes, i estant en guerra...

—Ho arreglarem! Ets fill d'un heroi, d'una nissaga indiscutiblement catòlica, creient, addicta als que lluiten per salvar la Pàtria i l'Església, per a la qual, tu renuncies al món, ho deixes tot. Ho arreglarem, no passis ànsia, Miquelet, sí és necessari aniré a Ciutat a conversar amb el bisbe. Ho arreglarem.

—Gràcies, Don Baltasar. I, si també pogués esser, un darrer favor...

—Digues, veiam...

—M'agradaria que en Tomeu seguís estant sempre a Retana...